La dona que reparteix els diaris per Cerdanyola a les set del matí, quan voldria estar al llit

Deixa un comentari

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t’explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d’Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d’on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d’entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Cerdanyola Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l’Ara, per tal d’estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m’explicà que s’havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s’alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l’any.

Aquesta va ser una d’aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: ‘sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren’.

Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 29 de març de 2017 per vicent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.