Dues trobades amb el passat
En els dos casos, però, quede impacte per dues trobades personals que em retornen al passat. A La Sénia la gran sorpresa és trobar-me al Xavier, amb qui vaig fer, vaig patir, la mili. Jo vaig passar una mili horrorosa, en una unitat d’helicòpters que estaven bojos, recent tornats del Sàhara, que eren uns feixistes integrals i que ens les feien passar molt magres a tots. Hi vam acabar juntant-nos més o menys els qui no aguantàvem aquella gentola i ens refugiàvem en la companyia dels pocs amb els qui podíem parlar obertament i sense embuts. El Xavier era un d’ells i veure’l després de tants anys em va fer una gran alegria. Evidentment vam comentar com de diferent era tot i quina distància tan enorme que hi ha entre aquell moment i el que ara vivim. ‘I el que viurem aviat…’ que li vaig dir jo.
A Palautordera ja hi vaig fer cap pensant que igual hi acudiria el Jordi. El Jordi és el marit de la Remei, que va ser cangur de les nostres filles, especialment de la meua major, fins a la seua mort. La Remei va ser per a nosaltres una dona especialment important, molt. I la seua mort va ser una desgràcia enorme, un pes que encara avui ens costa d’assumir. Ella vivia a Barcelona però era de Palautordera i els seus darrers anys els va passar allí.
Quan vaig entrar a la sala vaig buscar a veure si el veia al Jordi però no el vaig trobar entre la gentada present. De sobte però el vaig descobrir quan ja havia començat a xerrar. Així que en el moment en que vam acabar vaig córrer a abraçar-lo, emocionat. Em va fer dedicar-li un llibre, que evidentment el vaig dedicar a la memòria de la Remei, que al cap i a la fi, és una raó més per a guanyar. La de fer-ho per tots aquells que no ho hauran pogut viure però que són encara ben dins del nostre cap, dels nostres cors.