Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

EL TROBAR DE NA CASTELOSA

0

Avui és 8 de març del 2024, i es commemora el Dia Internacional de la Dona. No el celebro pas per aquest motiu, nosaltres tenim Santa Àgueda des de fa segles, amb capella al Palau Comtal de Barcelona. Sí que tinc present l’aniversari de la meva tieta, que no va parar de treballar tota la seva vida. Ella pot ser un exemple per a tots nosaltres. Com deia la cançó, “A la meva manera”.

Enguany celebraré la coneixença de la trobadora Na Castelosa. Un descobriment que cal agrair a les Jornades sobre les Trobadores organitzades per l’IRCUM a Barcelona. S’han celebrat aquesta setmana, entre el 5 i el 7 de març, les seus de les quals eren a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Entre les ponències, n’hi havia dues al voltant d’aquesta poetessa. Una de la Rosa Medina i l’altra de la Giorgia Toccaceli.  Les seves exposicions em van fer pensar en un nou punt de vista. Na Castelosa ha estat estudiada com una persona trista, menyspreada, amb un amor no correspost del qual es plany. Però el “planh” que fa està lluny dels costums literaris d’aquella època.

El context i el simbolisme dels trobadors i, de les mateixes trobadores, és compartit. Rau en la seva mentalitat social fonamentada en els usos i costums. Aquest és un dels components bàsics de l'”hummus” de què parlava un altre conferenciant, el professor Guida. Uns usos i costums que neixen de l’autoritat de cada persona. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d’una relació amorosa, i assenyala quines són les seves decisions.  “de vos don no’m recre…” en -e final per la rima, que traduiria per “no em reca”, del verb recar, i per tant, vol dir que no li fa recança. És un diàleg de tu a tu amb l’amant, encara que no la correspongui.

Ella mateixa diu “qu’ieu non hai poderatge”, vol dir que no té poder. Només té l’autoritat, i per això, és capaç de defensar son parer. “Ca m’s cove”, que això em convé. Malgrat que els poders del món no la reconeixen pas, accepta de bon grat la seva situació, sense deixar de dir ni d’expressar els seus pensaments. Sigui en positiu o en negatiu. És molt conscient i coneix a fons el concepte del poder, que té dos pols: l’autoritat i la potestat. Malgrat que es reconeix sense cap potestat, ella es manifesta amb tota la seva autoritat, sigui personal, sigui amorosa. Com en el jurament feudal, la seva autoritat és equivalent al de fidelitat.

En el mateix nom de la trobadora podem endevinar un significat amagat. Na Castelosa es fa rimar en -a final, però darrera del castell trobem el sufix gothic o germànic -loss o -less que vol dir sense. Això ens referma i marca la pauta de totes les estrofes. Sense cap potestat, però amb tota la seva autoritat. Ella estableix de forma trencadora el protagonisme d’una relació amorosa, i pren les seves decisions. De cap manera es recrea en la seva marginació amorosa, ni es plany contra l’altre, accepta i com diu ella, no li dol pas seguir el seu propi camí. I aquesta via és diu llibertat. Tanta com ens permetem de suggerir una altra opció per al significat del nom: aquest amaga l’alosa, és a dir, ens trobem amb la imatge de l’ocell, terrerola en diuen també, i la qual ens parla de la casta alosa.

Ens dona una lliçó i ens mostra una actitud davant la vida. Acceptar les contrarietats, una lliçó per a tothom, que ens demostra que cal tirar endavant, ni que altres no vulguin fer cas d’algú. A desgrat de tot l’amor que s’hi està abocant en una relació. I això serveix tant per a les dones com per als homes. És una lliçó intemporal que ens ressona avui dia, de la mateixa manera que ho feia fa gairebé 900 anys. Perquè el 8 de març es fa festa per la dona. L’empoderament, que diuen copiant l’anglès, ha portat a la dona a assolir molt de poder, és a dir, molta potestat. En canvi, cada vegada té menys autoritat en tots els àmbits de la societat, en les seves relacions personals, entre elles i amb els homes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES – II

0

A l’anterior article parlàvem sobre el reintegracionisme galaico-portuguès. Aquest fenomen es pot extrapolar a la resta de llengües romanç. Cal entendre que també s’ha de fer un reintegracionisme, que anomenaríem catalano-occità. Però vull recalcar que no és un fet present, sinó de futur, de projecte de cara als segles vinents. I cal que sigui genuí, no es pot fer servir l’ortografia de les llengües dels estats-nació per a les romances. L’error d’adaptar l’ortografia oficial d’aquestes a la llengua romanç, fa que la comoditat de la lectura faci perdre de vista la seva originalitat. La lectura fa perdre els referents propis, i la salut fonètica de cadascuna. Això ja s’ha vist amb el provençal felibre, o el gallec autonòmic.

A Catalunya va existir un reintegracionisme amb Pompeu Fabra, durant el moviment del Noucentisme. Però aquest reintegracionisme no era diacrònic, no s’emmirallava en la tradició medieval, ni dels trobadors. Era un reintegracionisme envers les llengües dels estats-nació imperants al segle XX, era sincrònic per poder fer lloc al català enmig de totes elles. El cas és que hem vist com el català va ser ofegat, i encara ho és, perquè és una falca que obre les portes a la resta de llengües colonitzades. El romanç, com a conjunt de la família lingüística comuna d’Europa Occidental, que s’ha anat trencant i separant sense tenir en compte el tronc comú. Les denominacions de català, occità, gallec, portuguès, franc-provençal, valencià, etc… parlen del mateix sistema cultural, de la mateixa civilització, de la mateixa llengua romanç.

Com vam dir, la llengua és companya de l’imperi. I va lligada al poder polític. El Renaixement Clàssic va portar les monarquies i els estats a la censura i el control de la impremta, alhora que impulsaven una nova llengua. L’exemple tant ben estudiat per Jordi Bilbeny és un paradigma de com s’esdevenia aquest control, i de com s’esdevindrà en la nova era pel domini d’internet a partir del segle XXI. Ara que estem entrant en el Renaixement Feudal, les llengües de l’estat-nació entraran en decadència justament perquè van lligades a una estructura que s’està desfent. I els nous poders regionals dintre de l’Imperi Romà recuperaran les velles llengües arraconades als segles anteriors. Evidentment estaran sotmeses a un nou procés de forjat, a una evolució futura de la matèria lingüística de l’Edat Mitjana, a un nou romanç, que serà galaico-portuguès, catalano-occità, franco-provençal, etc…

Tenim molta feina a fer per recuperar el substrat gal o celta, i també el superestrat gothic o germànic, de totes aquestes llengües neoromances. Serà un reintegracionisme diacrònic que projectarà els segles medievals cap a un futur lligat a nous poders regionals, a les noves corts. Cal entendre que l’etimologia no només serveix per conèixer el passat d’una paraula, sinó també per entendre el seu futur. Un exemple seria l’ús de la paraula anglesa “pog” en l’internet modern, i com les seves arrels s’estenen fins arribar a petó i potxó. Qui té la llengua, té la clau de la seva llibertat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES – I

0

L’any 2020 s’havia de celebrar l’any de l’escriptor i estudiós de la llengua gallega, Ricardo Carvalho Calero.  Enmig de la plaguèmia va passar tot molt difuminat, i fins i tot, es va allargar el calendari d’actes fins al 2021, gràcies a la voluntat de mantenir el seu llegat. Ricardo Carvalho era el representant i capdavanter del moviment del reintegracionisme del gallec a la família lingüística del portuguès. Per això va ser un dels que van fer un gran treball d’estudi sobre l’evolució de la llengua i de la gran florida que el galaico-portuguès va tenir durant l’Edat Mitjana.

La seva proposta no va triomfar en vida. L’adopció de l’ortografia castellana per part dels organismes oficials autonomistes només era el símptoma de la subordinació mental i cultural a l’imperi espanyol. I aquesta subordinació porta a la dialectalització i ruïna de la llengua gallega. Com les altres llengües romances, el gallec esdevé la ventafocs a casa seva. Precisament són totes aquelles que durant l’època medieval van compartir la mateixa celístia.  Perquè quan es parla de continu romanç és perquè totes les llengües, des del romanès al gallec estaven connectades i formaven un bloc divers però homogeni. Sobre una primera planta llatina, teníem els fonaments celtes o gals, i la segona planta de tipus germànic. Aquesta era, i és fins i tot avui dia, la casa de cada poble, i de cada llengua.

Aquestes llengües van anar lligades al feudalisme, és a dir, floreixen perquè representen unes llengües de cort i de pobles, enmig d’un regionalisme triomfant que s’emmarca dintre de l’Imperi Romà universal.  Perquè el poble parla romanç, de base celta o gal.la, la noblesa és germànica, i l’església és llatina. No hi ha cap caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, perquè només hi ha una metamorfosi i evolució de la mateixa estructura política i social. Fins a l’any mil, fins al Cisma entre Roma i Constantinoble, el llatí no s’imposa sobre el grec, que era la llengua imperial i de cultura.

Perquè quan Antoni de Nebrixa diu que la llengua és companya de l’imperi, no es referia només al castellà. El Renaixement Clàssic va lligat a la construcció de les monarquies i dels nous estats-nació en un procés cultural de segles. Cinc cents anys després, aquest procés està en decadència i arribant a la seva fi. Cal entendre que l’imperi és el domini sobre les persones, i això implicava que les noves corts i monarquies escollissin una llengua, fins i tot un determinat dialecte de l’antiga llengua romanç, per poder estructurar un nou poder, i fer una neollengua. Es van arraconar les antigues llengües romanç com el català, l’occità, el gallec, etc… per crear un castellà, que de fet era un dialecte del català occidental, o un francès, que el dialecte de l’occità septentrional, o un portuguès, que era un dialecte del gallec. Com dia una quiosquera a l’aeroport de Porto, el brasiler “estragava” el portuguès, i nosaltres afegíem: com el portuguès va “estragar” el gallec.

Fixeu-vos en la reacció nacionalista d’aquesta noia portuguesa enfront del brasiler, perquè la mentalitat de l’estat-nació impregna la cultura popular, i fa que per als portuguesos el gallec estigui considerat com a rònec, tot i sabent que és el seu pare. Dintre del reintegracionisme galaico-portuguès les dificultats no estan només de la banda gallega, estan també de la banda portuguesa. I els lusistes gallecs volen passar-se al portuguès, quan és un idioma que també està naufragant, com tots els dels estats nacionals. Per això és important que el portuguès també es reintegri al gallec. Cal caminar plegats pel camí del mig, com ens va ensenyar Ricardo Carvalho. I cal que del tronc comú rebroti una branca nova. Tot això que he esmentat també ho podem aplicar a les altres llengües romances, des del català fins a la resta del conjunt.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PETÓ CELTA, EL POTXÓ GAL

0

Una d’aquelles frases típiques per als turistes que arriben a Irlanda és “Póg mo thoin”. És allò tant conegut de fes-me un petó al cul… en fi, d’aquí surt el nom del conjunt musical The Pogues. És una dita estesa per totes les llengües i cultures, algunes de forma molt semblant, i d’altres vés a saber. Sigui com sigui, el to provocatiu de la frase vol desvetllar instints força amagats o desconeguts. No només en qui ho diu, sinó també en el receptor del missatge. Una comunicació de vegades poc clara o estranya, i que de fet, ens porta a reconèixer que tothom pot encertar-la, o al contrari, equivocar-se força en els diferents significats de les paraules.

Per exemple, el cas debatut anteriorment del nom dels celtes, i dels gals. Celtes era el nom que van donar a aquestos pobles els grecs, keltoi, i es diu que gals era el nom que es donaven ells mateixos. Però cal aclarir bé aquestes paraules. Les quals són certament equivalents, gairebé sinònimes. I dic gairebé, perquè gal vol dir estranger en llengua celta, i per tant, són els estrangers els qui van donar-los-hi el nom de gal. Perquè quan venia un poble de fora, els celtes, és clar, deien que els altres eren estrangers o gals. De fet, és una paraula mirall, com passa en altres fenòmens lingüístics, per exemple el cas del cangur, perquè els nadius deien cangur per dir que kan go rú té el significat de “no t’entenc!”.

Bé, si ara hem aclarit una mica el nom de gal, cal anar a veure la paraula “celta”. El significat cal trobar-lo en el celta “kelch”, que vol dir cercle, o comunitat, doncs es refereix als pobles celtes encerclats, i format per diferents cases que acullen les famílies que conformen la comunitat. Parlem de clan, o llinatges, més o menys enllaçats per la sang. D’aquí les típiques construccions dels turons, sigui a Catalunya, o com diuen a Galícia, els castres o castros. És el mateix procés social que configura una etapa en l’evolució cultural d’una civilització. On el cercle o comunitat es fa amb les casses mirant enmig de la rotllana, precisament com es fa en les danses de rogle.

Això és típic també de les construccions anomenades iberes a Catalunya. La gent que hi viu escriu en un alfabet semblant d’altres llocs, però on la traducció s’acosta a la celta o gal.la. Per veure quin camí vull agafar, ens anirem a l’etimologia de la paraula catalana petó. La qual no prové certament del llatí, i si no neix del llatí, d’on surt? Estirarem el fil, i trobarem que al Rosselló es diu també potó. I que al Pallars, fa potxó, i a l’occità, ens trobem amb la forma poton. Diem fer un petó, o un potó, o un potxó, i on trobarem paraules semblants?. Doncs en una llengua celta continental, com és el bretó, que per dir petó fa “pok”, acabat en k. Mar enllà, en el celta insular, com és el cas del gaèlic irlandès, ens trobem amb la paraula “póg” o “poig” que es pronuncia gairebé igual. Massa coincidències etimològiques per adonar-nos que el català també fa petons amb el celta. Com fa aquella cançó “Eleanór, a run”.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VOCABULARI INTERNACIONAL CELTA O GAL

0
Publicat el 8 de gener de 2024

En les classes d’aprenentatge de llengües estrangeres s’acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d’una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se’ns presenten paraules que s’han fet servir en una llengua, i que s’han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l’anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d’un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d’una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d’un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l’exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d’altres llengües que anomenen sorotapte… etc, més desconegudes.

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s’inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L’estudi dels “cruzeiros” és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l’escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l’aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, …cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, …. tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d’un bosc ben tupit, normalment d’arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l’Europa Occidental degut al substrat celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CÈSAR CONTRA POMPEU

0
Publicat el 8 de gener de 2024

En el centenari de Pompeu Fabra podem retre homenatge a la seva tasca d’endreça de la llengua catalana. És un dels grans estudiosos de la llengua, i a més, tenia al seu abast els coneixements per fer-la emmarcar amb les altres llengües contemporànies com el francès, l’alemany, etc… Aquest treball es va fer des de la banda contemporània, o sincrònica, de la llengua a principis del segle XX. El seu objectiu seguia el corrent noucentista, i s’adreçava a la classe dirigent de la burgesia barcelonina. Aquest ideal compartit aleshores estava en lluita amb el corrent modernista, i més popular, que representava Mossèn Antoni Alcover. Popular, però alhora cultista, en el sentit que feia un estudi més diacrònic, és a dir, més històric de la llengua. També treballava en el camp de la dialectologia per no fer un estàndard encotillat. Aquesta controvèrsia es va traslladar al camp dels diccionaris de la llengua, i els protagonismes van conformar uns blocs dialèctics, força dogmàtics, que caldria superar per encarar el futur.

Ara mateix estic llegint la novel.la de Teresa Pàmies “Una noia i un soldat” editada per Adesiara aquest 2023, després de ser recuperada de les urpes de la censura espanyola. L’estudi introductori de Montserrat Bacardí està molt ben fet i treballat, i honestament, explica les correccions fetes a nivell gramatical, siguin ortogràfiques o sintàctiques. El doncs casual, articles, pronoms febles, i altres detalls que ens fan veure que l’estàndard imposat des del català oriental ens fa perdre vivor a la llengua escrita, i més si no pertany al dialecte barceloní. Cal dir-ho ben clar, el dialecte barceloní no és el dialecte central ni estàndard de la llengua, i menys avui dia al segle XXI. El dialecte barceloní està en franca decadència, i és la conseqüència de la pèrdua de població catalana a la ciutat. Barcelona està patint una degradació comparable a la conquesta d’Almansur.

Cal fer una revisió gramatical dels escrits en català, és clar que sí, però de vegades sembla un corsé que no deixa respirar la llengua. I no parlo d’acceptar castellanismes, o anglicismes, es tracta d’entendre i recuperar el seu nervi. Adonar-se que la tradició de la llengua, sense convertir-la en un folklorisme dialectal, és un conjunt harmònic que com la saba de l’arbre discorre per totes les seves branques. Cal obrir la recerca filològica a l’estudi de la llengua celta o gal.la, com va fer Tirant lo Blanc a Bretanya, d’entendre com el llatí s’hi va relacionar per fer els fonaments del romanç, i com el català rep l’impacte determinant de la llengua gothica, o germànica, formant el superestrat que ens situa al mig de tota la Romanitat. Aquelles relacions, entre celtes, llatins i germànics, que es manifesten en la Guerra de les Gàl.lies de Juli Cèsar. D’aquestes relacions neix l’Imperi Romà, i amb aquestes aliances Cèsar pot vèncer Pompeu. Al segle XXI els catalans hem de recuperar l’imperi de la nostra llengua.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PALLARÈS INTERNACIONAL

0

Aquest món d’avui dia, que sembla tant globalitzat, està ple de gent que no valora prou la seva llengua. Molts ho fan per comoditat, i s’embarquen en grans vaixells que aporten una falsa seguretat, precisament perquè els grans espais lingüístics només aporten l’anonimat per a la majoria, i destaquen poques estrelles en l’espectacle de llurs vanitats. La realitat és que la globalització farà que es valori més la personalitat de cada poble. Allò tant pregonat de la diversitat només té sentit respecte al conjunt. És com les plantes, cadascuna aporta uns valors determinats, els quals són compartits enmig del seu ecosistema, i alhora del conjunt de la natura. Amb els dialectes, passa igual respecte als estàndards. Aquestos ofereixen un panorama general de la llengua, però si realment volem conèixer lo que sabem, cal que ens apropem a la llengua genuïna. És a dir, Pompeu Fabra pel seu compte és una ànima en pena, sense les aportacions de Mossèn Alcover, i viceversa. Un cos necessita la carn i els ossos per poder ser en aquest món. Per això, us voldria posar un exemple.

Us volia comentar que existeix un lligam entre la paraula furra o furro, que vol dir esquerp, i una paraula en anglès que es diu “furrow”. Aquí, en la web del diccionari Parlapallarès posen prank com a equivalent de furro. Però resulta que “furrow” vol dir solc en una superfície, que potser el terra, o el front. Si mireu al diccionari anglès explica que es refereix a la gent sorruda, és a dir, que porta solcs al front, la qual cosa passa quan hom està molt encaparrat.  Per una altra branca, més aviat de persona esquerpa i salvatge, trobem una bonica derivació de “fur” que és el pel de l’animal, o pell que es treu per fer abrics. Això ha donat nom a un corrent dels dibuixos d’animació en japonès, l’anime, on els personatges tenen característiques d’animals. És el Furry fandom, i que es coneix precisament amb aquest adjectiu. Com veureu a l’entrada, està prou ben explicat aquest tema. Ja ho veieu, anem del Pallars cap Anglaterra, i d’aquí aterrem al Japó en el viatge apassionant d’aquesta paraula. Com podeu veure, no tot és parlar d’animisme o de tòtems, sobretot és que nosaltres ja sabem que on hi ha pèl, hi la glòria del cel.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CATERINA DE CARDONA I ELS INTERESSOS D’ESTAT

0
Bartolomeo Veneto; Saint Catherine; Glasgow Museums; http://www.artuk.org/artworks/saint-catherine-83142

Adés celebrem la festivitat de les Mares de Déu Trobades, 8 de setembre. Felicitàrem a les Núries, Meritxells, Flors, Tura, fins i tot a les Montserrat. Aquelles que van restar amagades, amb llur festa celebrem el seu retrobament. Tornen a formar part de la nostra societat, i les tornem a tenir al nostre costat. No es van amagar per voluntat pròpia, com va fer el Fill Pròdig, sinó que contra la seva voluntat les van soterrar per sobreviure a una època terrible. Per això, aquest article el vull dedicar a la nostra Caterina de Cardona, esdevinguda Santa Teresa de Jesús.

Anem cap al Regne de Nàpols, al segle XVI, on hi va viure una dona d’alt llinatge català anomenada Caterina de Cardona.  La seva família la volia obligar a casar contra la seva voluntat. Ella ja hauria triat seguir una vocació d’estudi, i potser religiosa, però la família dels Cardona, grans senyors, volien fer-li un casament arranjat per interessos polítics. A contracor devia cedir als manaments dels pares, perquè era lo més normal en aquella època. També passa molt avui dia, segles després.

L’escollit potser va ser Llorenç II de Mèdici, Duc d’Urbino, gran senyor i de gran cultura. Val a dir que els retrats no el pintaven gaire hermós. Quan hom té prou poder, i no és gaire atractiu, les necessitats sexuals es solucionen per vies alternatives. És a dir, si cal busques o et porten les bagasses que et calen. Per desgràcia, i més en aquella època, la sífilis s’escampava per tot arreu. Ja ho diuen que el nostre Llorenç devia morir d’això. Però mentrestant no es manifesta la malaltia, hom podia patir-la sense saber-ho, i passar-la als altres. La història oficial no diu pas que es fes el matrimoni entre Caterina i Llorenç. En tot cas, si es va fer el matrimoni, després es podia anul.lar per l’Església quan l’esposa entrava a la vida religiosa, encara que hagués tingut criatures. Malgrat que la Caterina quedés embarassada, i a sobre, s’hagués contagiat per la sífilis. El drama està servit.

Allò què sabem és que Llorenç II Metge es va casar amb la senyora Magdalena de la Torre, que provenia de l’Alvèrnia, i que van criar una filla que portava el nom de Caterina de Medici, la futura reina de França. El cas és que quan va morir Llorenç, el mateix any també mor la Magdalena. Massa casualitats. Què devia passar amb la nostra Caterina? Lo més normal era que estigués amagada durant l’embaràs i retirada per tractar-la de la malaltia. Així i tot, la seva salut corria greu perill, i diuen que va haver d’anar a l’hospital de Maria Llong, a Nàpols. Allà va poder reviscolar-se, malgrat que arrossegaria uns greus problemes de salut durant la resta de la seva vida.

Aquest trauma vital, pròpia d’una pecadora, d’una meretriu, provocaria una conversió i confirmació de la missió de la nostra Caterina de Cardona a la vida religiosa. Podem seguir el seu misteri, i podem veure el seu testimoni en aquell segle XVI tant convuls. Si va voler millorar el seu món, es va trobar enmig de la Reforma Protestant i de la Contrareforma Catòlica. La nostra Caterina de Cardona esdevindria la nostra Abadessa del Monestir de Pedralbes, i com la seva voluntat progressista va ser bescanviada per la d’una monja de clausura tridentina?. La nostra Santa Teresa de Jesús il.il·lustrada seria soterrada per la Teresa d’Àvila il.letrada. Ja sabem què “doctores tiene la Iglesia”!.

Perquè Santa Teresa de Jesús va ser declarada Doctora de l’Església Catòlica, i l’any 1602 es va engegar el procés de beatificació a instàncies de l’arquebisbat de Tarragona. Al voltant d’ella giraven una constel.lació de representants polítics i culturals de primera fila en la societat d’aleshores. Si voleu tenir una perspectiva més grossa, us recomano la lectura del llibre de Pep Mayolas. “Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana. Abadessa i Doctora” editat enguany per l’editorial Llibres de l’Índex.

Ara que estan de moda els programes de lladres i policies, de fet sempre ho han estat, des de la novel.la negra, els Krimis alemanys passant pel Sherlock Holmes o l’Agatha Christie, podeu seguir les pistes del crim que van fer amb la nostra Teresa de Jesús. Perquè la van matar simbòlicament, i van enterrar el seu cos a la vista de tothom, perquè ningú sospités què havia fet el poder amb la nostra màrtir. Així la van anomenar quan va morir. És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les feministes contemporànies. I recordant la festivitat de les Mares de Déu Trobades, només podem estar contents de tenir-la un altre cop al nostre costat i celebrar-ho com cal.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ETIMOLOGIES CÈLTIQUES DELS POBLES ANOMENATS IBERS A CATALUNYA – II

0

Com dèiem en l’anterior article, els pobles anomenats ibers que van viure al territori de l’actual Catalunya tenen uns noms determinats que poden presentar una significació lligada a les llengües cèltiques, continentals, per a les quals el bretó és el més acostat. Hem fet una proposta etimològica per a cadascun dels pobles, la qual va lligada força a les característiques geogràfiques i la seva distribució en el territori.

Vaig deixar per més endavant, algunes altres tesis. Per als Ceretans trobaria la composició de les paraules Ke-rev, la qual parla de “ker”, com a poble, o estimat, en bretó, i de “-rev”, que vol dir neu o gel. Això ens casa amb el seu paisatge, i ens fa veure com va lligat als Airenosis, que també presenten “-rev”. Hem de tenir esment que a l’antiguitat, en aquells segles el clima era més humit i temperat, malgrat la presència de cicles de sequedat. Si parlem de sequedat, hem d’anar a veure els Cessetans. A l’anterior article parlem de Cossetania, i de l’opció de seguir “kuz” que en bretó vol dir occident, que ens posaria els cossetans a la banda ilergeta, gens estrany perquè ja es troben al mig, a la seva frontera, i coincideixen prou amb la distribució lingüística del català oriental i de l’occidental. Tanmateix, m’inclino per una proposta derivada de Kesse, que ens dóna “Ke” altre cop, és a dir, poble o gent, i el sufix “-sse”, que es referiria a la paraula “sec”, tal com es diu en català d’un lloc de secà, eixut i amb poca aigua. Bé, em deixo els Castelani, que pot derivar de “gwazh” que vol dir rierol, i lligat amb això “gwazhied”, que són les venes. Recordeu que les venes de la terra són els rius, tal com es deia en català antic. Però ja no he trobat res més adient.

Voldria acabar recordant que en bretó se’ns presenten algunes paraules significatives referents als celtes o gals. Ja hem vist la importància de “Ker” per parlar de poble, i d’estimació. Així, entenem que “Ke” o “Ge” parlen de la gent, i com podem trobar aquests mutacions, com kw i gw al principi de paraula. Un altre derivat molt important és el de “Kelch”, que vol dir cercle, entendríem també la comunitat o el clan. D’aquí vindria potser el nom que els hi van posar els grecs, és a dir, Keltoi. En fi, caldrà entendre encara la sinonímia entre celtes i gals, tenint en compte qui és el subjecte o l’objecte de la frase segons qui parla, tal com distingim en la gramàtica.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ETIMOLOGIES CÈLTIQUES DELS POBLES ANOMENATS IBERS A CATALUNYA I

0

Remenant per les toponímies gòtiques de Catalunya, ens adonem que també es troben presents altres topònims que tenen un origen desconegut, anteriors al llatí. En Joan Coromines de vegades fa alguna proposta sobre aquestes toponímies, i les arriba a denominar sorotàptiques. Un exemple clar és el de Pení, Penedès, etc… derivat de Penn, en celta, cap o turó, i present en la llengua i toponímia de Galiça. De fet, ens adonem que són toponímies d’origen celta o gal, presents al territori de l’actual Principat de manera testimonial. A més a més, comprovem que hi ha manlleus entre les llengües celtes i les germàniques, o coincidències en la denominació i el significat. Un exemple seria el nom de Daró, nom de riu, que pot derivar del Dour, celta, com de l’Ader germànic, el darrer vol dir vena, com vam veure en la toponímia de l’Empordà. Un altre seria la paraula Enk, en bretó, celta continental, com en eng, en germànic, que vol dir estret.

La toponímia ens parla dels paisatges, i de la gent que hi vivia, o hi viu. A més a més, els noms ens parlen d’un significat determinat, encara que moltes vegades el desconeixem. Trobar aquest significat és també l’objectiu d’aquestos estudis. Per això mateix, defensant la tesi de la presència celta o gal.la a Catalunya, anirem a fer propostes sobre els noms de les poblacions anomenades iberes en la historiografia actual. Sabem que ja els grecs parlaven dels keltoi, i pels nostres verals, els dividien en dos grans grups: els ilergetes i els indigetes. I dintre de cada grup podem distribuir els diferents pobles que els conformaven. Provarem d’entendre que el nom assignat també té una correspondència amb la seva distribució geogràfica.

Recordem que els indigetes són els celtes de l’est, i els ilergetes els de l’oest. De l’est, indi, de l’oest, iler. Als pobles indigetes trobem els Laietans, i podem trobar que en bretó “laez” vol dir superior, de dalt, i voldria dir els que estan per sobre del riu Llobregat, que sempre ha fet de frontera. Després ens trobem amb els Ausetans, on trobem “A-us” que vol dir a sobre, a dalt, per sobre del Llobregat, i per sobre dels laietans. Tenim també els Sòrdons al Rosselló, podria derivar de “Korn”, és a dir banya, tal com Cornualla, o la forma que pren entre l’Albera i les Corberes. Més avall dels laietans, trobem la Lacetania, com la Jacetània, podria derivar de “izeloch” que significa inferior, en aquest cas, per sota del Llobregat. Més avall estan els Cossetans, que derivaria de “kuzh” occident, o oest, en bretó. Podem distingir els Lacetans de la branca indigeta, dels Jacetans de la branca ilergeta. Els Jacetans estarien sota els pobles Airenosis, En aquest nom, Ai-ren trobem la paraula “rev” que vol dir neu, gebre, gelat, que ens parlaria de l’Aran i del Pallars. Al costat estan els Andosins, i allà trobaríem la paraula “dor” que vol dir “porta”, tant com l’anglès “door”, i estem parlant dels ports alts de muntanya. En això parlaríem dels congostos, des d’Organyà, a l’Urgell, o Andorra. I si baixem a sota de tot, trobem els Ilercavons, on la paraula “kav” vol dir celler, també soterrani, al sud de tot. Tenim els Bargusis, si “Bar” vol dir home, tenim l’adjectiu “guez” que vol dir salvatge. Bé, deixarem els Cessetans i els Ceretans per potser més endavant. Cal treballar més aquest tema, però per aquí es por fer camí.

Ens arriba també una proposta sobre una inscripció celtibera trobada en un objecte a Gruissan. Podem observar com surt la paraula “Steniotes”, en la qual “ster” en bretó vol dir riu. Parlen potser del riu Ebre, i d’una ciutat a la seva vora. Per això tenim -ge o -ke, que en bretó muten per dir “ker”, que vol dir poble. i després tenim rida o rita, que ens recorda la paraula riba. Ja veieu que sempre intentem trobar on posem el nom i en quin context, o espai geogràfic el situaríem. Encara queda molta feina per fer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VOCABULARI INTERNACIONAL CELTA O GAL

0

En les classes d’aprenentatge de llengües estrangeres s’acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d’una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se’ns presenten paraules que s’han fet servir en una llengua, i que s’han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l’anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d’un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d’una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d’un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l’exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d’altres llengües que anomenen sorotapte… etc, més desconegudes.

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s’inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L’estudi dels “cruzeiros” és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l’escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l’aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, …cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, …. tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d’un bosc ben tupit, normalment d’arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l’Europa Occidental degut al substracte celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LES METAMORFOSIS DE L’IMPERI ROMÀ

0

Allò que hem anomenat sempre Imperi Romà ha estat una república. Des que van abolir la monarquia, els romans s’han governat d’aquesta manera. Tenien clar que la “res publica” era el fonament de la ciutadania romana. El seu dret civil, resumit en les Instituta de Gai, ens ho recorda des del principi. Un altre concepte destacat és el del poder. I aquest el dividien, o el multiplicaven, ja ho veurem, en dos pols, l’autoritas i la potestas. El concepte de poder sempre estava lligat a la persona, la qual podia fer servir la potestas o l’autoritas en diferents graus. L’exemple del ying i el yang taoista és força clar. Però no és un cercle tancat, és una espiral que pot evolucionar. Com hem exposat, el poder és personal, i per tant, va lligat a la gent. Aleshores ens trobem amb l’emperador, el pontifex maximus i l’august, i el cèsar.

A més de la gent, tenim les coses, la “res”. Tot allò inclòs en aquest concepte va lligat al “domini”, tant si és públic com privat. Sabem que els romans entenien tot com a públic, i que la part privada era un subconjunt, o excepció, a la qual donaven el nom de “propietat”. Més aviat la “propietas” ens relliga amb el senyor o domine, el qual està lligat als avantpassats, a la seva gens, en el sentit de clan o família. Tot l’Imperi Romà s’organitzava a partir de les ciutats, i del seu territori. Aquestos territoris estaven delimitats en províncies, les quals tenien una capital, és a dir, la ciutat principal. A més ja sabem que havia ciutats amb diferents estatuts, que comportaven un govern diferent, si eren civitas, o municipium, o si tenien dret llatí o estipendiari, etc… Aquí ens trobem els diferents magistrats: pretors provincials, o els cònsols ciutadans, etc…

Aquesta introducció ens servirà per recordar els fonaments de l’Imperi Romà, i per veure com malgrat els canvis durant segles, s’han mantingut unes constants. Fins que l’Imperi desapareix a partir del 1456 amb la conquesta turca. Fins i tot el soldà reivindicava el títol d’Emperador dels Romans, i Ferran II va comprar els drets al darrer Príncep Paleòleg. Els dos grans imperis que ens han arribat fins al segle XXI. Com podem entendre el procés d’expansió i creixement de l’imperi des del bressol?

L’expansió militar anava lligada al comerç i explotació dels recursos, com s’ha anat fent des de sempre. Quan els romans dominaven als seus enemics, assimilaven la seva gent i transformaven el territori aplicant el seu model “provincial”. El model aplicat als vençuts. Fora de la península itàlica, un dels primers territoris conquerits va ser la Gàl.lia Narbonesa, arran de les Guerres Púniques. La seva conquesta havia de protegir les muntanyes dels Alps i dels Pirineus. I els rius que neixien en aquestes serralades. Els rius marcaven la frontera d’un territori, fos el Rubicó com el Rubricata, amb la mateixa arrel. Amb el temps, la gran Narbonesa es va convertir en dos: Provença i la Narbonesa. Els límits de la província de la Gàl.lia Narbonesa es van establir entre Nimes i Barcino, amb la capital a Narbona. Nimes era la porta de la conca del Ròdan, i Barcino la de la conca del Llobregat. Els límits de les províncies estaven marcats per la geografia, i sobretot, per raons militars. Per això, la frontera dels Pirineus, i les conques dels rius que hi naixien pertanyien al territori esmentat. A Catalunya, la frontera del Llobregat arribava fins a la serralada del Montsec, una constant històrica i geogràfica que s’ha anat repetint cíclicament. Més avall del Llobregat i del Montsec s’entrava a la província d’Hispània, amb capital a Tarraco, que obria la porta a la conca del riu Ebre. De fet, el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos ja estableix unes regions segons els acords comercials que mantenien amb els seus aliats. Els gals o celtes al nord del Llobregat, vinculats al romans i que recollien l’herència grega, i els ibers al sud, vinculats als cartaginesos, que recollien l’herència fenícia.

Amb els Escipions els romans ja havien conquerit primer la Narbonesa, per esdevenir província senatorial. Després va arribar Juli Cèsar, de la gens Julia, d’una família de Narbona. Aquest va començar les següents conquestes des de l’eix de la Narbonesa. Des d’aquesta capital es va estendre l’imperi, per una banda cap a Hispània, i per altra cap a les Gàl.lies. Aquesta ha estat una altra constant històrica. Els seus escrits de les Guerres de les Gàl.lies ens parlen de les relacions i lligams amb els celtes i amb els germànics, i de les victòries sobre aquestos pobles. Després de Cèsar, August acabarà d’organitzar Hispània i la Gal.laecia, a l’oest, i les Gàl.lies fins a la mar i el Rin, cap al nord, consolidant les conquestes de Juli Cèsar. Amb August neix l’imperi, perquè amb la seva persona acumulava el càrrec de Pontifex Maximus, el de Cèsar i August. Les províncies conquerides per l’exèrcit passaven a ser províncies imperials.

Durant els següents segles s’organitza el territori fent baixar la població dels turons a les planes, dels antics oppida es passa a viure als municipis i ciutats, o a les vil.les agrícoles. En els moments inicials la producció acostuma a ser més per autoconsum, o en circuits comercials més autònoms, en mans dels petits propietaris, descendents dels legionaris retirats que colonitzen la província. A partir dels segle III es comença a concentrar la producció en grans extensions, i els circuits de distribució es fan més grans, i en mans de grans propietaris. L’Imperi deixa de créixer, i l’ascensor social de l’exèrcit ja no funciona com abans. Les ciutats comencen a patir per l’encariment dels aliments i el control per part dels grans senadors. Roma, per ser el centre de l’Imperi, és la ciutat que es veurà més afectada per les tensions polítiques i econòmiques. La lluita entre el Senat i l’Imperi repercutirà per tot arreu.

L’atorgament de la ciutadania romana a més població fa que es redueixi l’esclavatge, com a força de treball. L’ascens dels lliberts es fa d’acord amb la gestió de l’administració, sigui pública o privada, la qual cosa fa augmentar la dependència clientelar i el poder dels grans domines, o patrons. L’exèrcit romà passa a la defensa de les fronteres, perquè el pressupost públic no pot destinar els recursos necessaris. Les grans partides es destinen a activitats no productives, controlades pels senyors per assegurar la seva posició. Els quals, a més, controlen la distribució comercial a gran escala, la qual cosa els porta a generar una inflació de preus perquè l’imperi no els pot frenar. L’emperador romà decideix canviar la seu i buscar refugi en la part oriental, la part grega que està vivint un renaixement. S’establirà a l’antiga ciutat grega de Bizanci, i a partir de Constantí es dirà Constantinoble.

La prosperitat de l’Imperi Romà farà que els pobles germànics més enganats vulguin entrar dintre. I primer ho intentaran per la part d’Orient. La batalla d’Adrianòpolis serà un punt d’inflexió. El poble goth planta cara a l’exèrcit romà, i cal buscar una solució mitjançant un tractat. Aquest tractat prendrà la fórmula jurídica de Foedus. El foedus neix de l’acord entre dues persones, una que rep un servei a canvi d’una retribució o d’un honor. Aquest acord es fa entre l’Emperador Romà i el cap del poble goth, vinculant amb ells els romans i els goths. Cadascun conservarà el seu dret civil, els romans el seu, i els goths el seu, de manera que s’aplica el dret de gents. Cadascun és responsable de la seva gent. És un tractat entre dos pobles, pel qual, malgrat entrar en un territori que no es seu, els goths poden viure-hi de manera autònoma, sempre sota les ordres de l’Emperador Romà. L’Emperador ha fet una cessió parcial de la potestas als representants o cèsars dels goths, és a dir, als kaisers en germànic, però ell es reserva l’autoritat plena. A partir d’ara, els goths podran formar part de l’exèrcit imperial, i accedir al cursus honorum.

Una de les primeres decisions és enviar els goths a l’Occident de l’Imperi. Han de recuperar el control imperial sobre les Províncies, i posar a ratlla el Senat de Roma, així com els grans senyors que acaparen la propietat pública i les magistratures romanes provincials. Per això, cal deposar Ròmul, i recuperar les insígnies imperials per tornar-les a l’Emperador de Roma, que ara concentrarà la seva autoritat a Constantinoble. Un cop fet això, l’Emperador de Roma atorgarà al cap dels goths, o d’altres pobles germànics, el títol de governador de la província que els hi assigni, amb el nom de rex. El rex és un governador a les ordres imperials per fer de policia de la província, i assegurar la defensa del pretor nomenat per l’Emperador, el qual s’encarrega del govern dels ciutadans romans. Des del segle IV fins al segle VIII l’Imperi Romà continua fonamentant-se en les ciutats i les províncies. A més, els dos magistrats ciutadans, o cònsols, esdevenen comtes. Comte de la ciutat i del pagus. El comte és el comite, el company de l’emperador, és a dir, el seu comissionat.

La ciutat romana també ha evolucionat. Els romans que hi viuen segueixen sent pagans, els temples s’alcen enmig del recinte sagrat. Però la nova religió imperial fa que s’alcin noves edificacions fora de la muralla romana, de manera tangencial. Es fan poblacions noves, s’aixequen esglésies cristianes, s’organitzen en parròquies, que poden ser catòliques o arrianes. La decadència de la civitas i el municipium fa que es reciclin els monuments i cases per a la protecció de la gent. Els noms de pobles romans desapareixen progressivament per donar lloc a noms nous, que assenyalen aquestos desplaçaments de població. Exemple d’Egara, cap a Terrassa, o de Iluro, cap Alarona.

A nivell religiós l’Emperador Romà continua sent el Pontifex Maximus, i el cap dels bisbes cristians. Els concilis els convoca l’Emperador per controlar l’evolució religiosa, tenint en compte que la majoria de grans senyors i senadors s’ha convertit al cristianisme i han esdevingut bisbes. El bisbe de Roma té el mateix rang que el bisbe de Constantinoble, o d’altres bisbes. Mitjançant els concilis, és a dir, les assemblees poden posar-se d’acord en l’àmbit religiós. El paper de l’arquebisbe és molt important perquè resideix també a la capital de la província. I l’abast de la seva autoritat també és provincial.

Hem vist fins ara l’establiment de l’Imperi Romà. I la primera metamorfosi es produeix a partir del foedus. La separació entre el Senat i l’Imperi, el pas progressiu del paganisme al cristianisme. L’entrada de pobles amb dret civil diferent del romà, com els goths, els francs, vàndals, etc… Amb el pas dels segles la separació jurídica s’anirà esvaint fins arribar a la següent metamorfosi. Al segle VIII es produeix la invasió dels àrabs i dels carolingis.

La segona metamorfosi comença amb les invasions àrabs, que professen la religió musulmana, considerada una secta cristiana. A més, surten de la província romana de l’Aràbia. Per altra banda apareix Carlemany, amb un paper semblant. Dominen les províncies romanes, canviant els governadors pels seus. Una expansió ràpida per dues bandes que fa sospitar de l’autorització de l’Emperador de Constantinoble. Aleshores, Carlemany envia un dels seus consellers, l’abat Haito de Reichenau dues vegades a l’Emperador per demanar permís. Vol coronar-se emperador, però ja no són els temps de la Tetrarquia Imperial. Es pot coronar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic? Potser dels germànics, però dels romans, no ho és pas!. Es diu que el Papa de Roma el corona, però el bisbe de Roma tampoc és independent. Per tant, Carlemany només pot ser governador esdevenint vassall de Constantinoble. De fet, el califa de Bagdad, més enllà de cap religiós, no estava també lligat a Constantinoble?.

Durant tres cents anys més, fins al segle XI, continuem tenint unes províncies romanes governades per comtes, i els seus representants porten aquesta corona. Exerceixen unes funcions públiques, i el seu càrrec depèn dels superiors, tant si parlem dels carolingis com dels omeies. La frontera de l’Àndalus es troba als límits del Llobregat i del Montsec, és a dir, a la frontera de la Gàl.lia Narbonesa. Els magistrats es metamorfosen en jutges, i les datacions dels documents es fan a partir dels governadors, és a dir, com si fossin els successors dels cònsols romans. Els comtes tenen les seves propietats, però el càrrec és públic, no és hereditari com el que han aconseguit les dinasties carolíngies o les omeies. En aquesta època el llinatge de la gent predomina sobre el seu càrrec.

A partir de l’any mil, entrem en la tercera metamorfosi. El bisbe de Roma se separa del bisbe de Constantinoble, i es proclama cap de l’Església Catòlica, enfront de l’Església Ortodoxa. De fet, trenca amb l’autoritat religiosa de l’Emperador. Amb això serà el successor de Sant Pere i Sant Pau qui podrà atorgar la potestas als rex o als comtes per governar les antigues províncies romanes. És a dir, esdevé l’autoritat per l’àmbit religiós. Amb l’expansió cap a Hispània, o l’Àndalus, es produeix la revolució feudal. Es tracta de garantir l’herència a la família del noble, tal com feien els carolingis o els omeies. És un procés que va des de dalt cap abaix, aprofundint en la millora de l’explotació del territoris i de la gent, i generant un progrés social que trenca amb el sistema administratiu antic. És el pas que es dona entre la generació d’Ermessenda i la de Ramon Borrell, una revolució que aporta avantatges respecte a la societat funcionarial. S’estructuren els tres ordes socials que composen la societat medieval: la noblesa, civil i eclesiàstica, i els artesans o treballadors. Per entendre aquest sistema social, cal fer-ho a l’inrevés de la societat contemporània. L’actual manté una sola autoritat, la de l’estat-nació, i la divisió de les tres potestats: executiu, legislatiu i judicial. Pel que fa a la societat medieval, la potestas és única, i en canvi, és l’autoritat la que està dividida en els tres ordes. Els nobles civils no són competents, o no tenen jurisdicció, sobre l’església o els artesans, i els altres igual.

La quarta, i final, metamorfosi de l’Imperi Romà arriba amb el pas dels comtats als regnes. El Papat com a màxima autoritat religiosa pot posar i treure els governadors, que tenen la potestas però no tenen l’auctoritas sinó és per delegació. Els nobles cerquen el reconeixement d’aquesta auctoritas anant a Roma. Per això, el Papat copia als musulmans els concepte de Jihad, o Guerra Santa, i proclama les Croades. Aquestes seran contra els seus enemics religiosos, siguin càtars, ortodoxos o musulmans.

El procés es veu clarament a la península ibèrica. A partir del segle XIII, amb la primera Croada, però sobretot a partir de l’estructuració dels nous territoris conquerits a Hispània. Aquestos adopten la forma de regne, encara que siguin privatius d’un sobirà, i prenen el nom de rei. Les antigues províncies romanes desapareixen per les noves fronteres dels regnes. Es crea el Regne de València, i el de Mallorques, i Catalunya manté el títol de Principat, com a Regne principal. Catalunya també esborra els límits de la Gàl.lia Narbonesa i d’Hispània. El Principat es configura a partir d’allò que anomenen Catalunya Vella, que pertanyia a la Narbonesa, la Catalunya Nova, que per sota de la frontera del Llobregat i del Montsec, arriba fins a la Vall de l’Ebre. Per això Jaume I estableix que les seves fronteres aniran des de Salses fins al Cinca. Però els límits d’Aragó els fixa des del Cinca fins a Fariza, població amb la frontera del Duero, és a dir, fins a Galícia. És el Gran Aragó, l’antiga província romana d’Hispània que també seguirà un procés semblant de multiplicació i divisió. Els comtats de Galiça i Portugal, esdevindran regnes. Però també els comtats de Lleó, de Castella i de Navarra, i Aragó. El procés és semblant a la resta d’Hispània, i a la resta de l’Europa Occidental.

La Crònica de Ramon Muntaner explica el canvi de la primacia del llinatge cap a la primacia del títol de sobirà. És a dir, el canvi de paradigma del dret de sang, cap al dret del sòl, és a dir, el territori. Es descriu l’escena del convit de la comtessa de Provença a la cort de sa germana, Reina de França, i com la posa sota ella per la jerarquia del títol. Tot això portarà Carles d’Anjú a la conquesta del Regne de Sicília amb l’autorització del Papat, i a la guerra amb la casa d’Aragó.

Abans hi havia un rang horitzontal i ara es passarà a un rang vertical, a una jerarquia on l’Emperador està a dalt de tot, i per sota, els reis. Però per poder ser escollit Emperador, els reis o sobirans l’han de votar. L’opció familiar es manté per part dels comtes de Barcelona, que es casen amb princeses i familiars de l’Emperador de Constantinoble, com fa Ramon Berenguer amb Eudòxia Commena. Altres nobles catalans, també, com el comte de Pallars es casen amb princeses Lascaris. L’autoritat de l’Emperador Romà de Constantinoble va minvant progressivament. L’expansió de les Croades per recuperar Terra Santa serà l’excusa perfecta per establir uns regnes llatins dins de l’Imperi de Constantinoble, a més d’exercir el saqueig de la capital imperial.

Segle XV. Desaparició de l’Imperi Romà al 1450. Els turcs conquereixen Constantinoble, i el soldà es queda amb el títol d’Emperador dels Romans. D’aquí l’expansió de l’Imperi Turc sota l’empara dels drets imperials. Amb Alfons el Magnànim, com a rei de Nàpols i Dues Sicílies, es consolida el rei amb potestas, però també amb auctoritas pròpia, no pas sotmesa a l’Església ni al Papa de Roma. Per això, es fa públic el discurs de Lorenço Valla sobre la Falsa Donació de Constantí a l’Església de Roma, per la qual cosa està dient allò que es va donar no podia ser l’auctoritas de l’Església, i que el Papat no podia posar ni treure reis. D’aquesta manera, s’acaben oficialment les croades. Ferran II compra els drets a l’emperador romà del llinatge Paleoleg. I al final, l’apoteosi es completa amb el nomenament de Carles I, com a Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic a Barcelona. Decadència del món feudal, que acaba amb Baixa Edat Mitjana. I es dona pas al Renaixement, a la conquesta d’Amèrica i a la monarquia absoluta. Imperis Nacionals.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FER PALESTRA

0
Publicat el 20 d'agost de 2023

Aquesta setmana he sentit l’expressió “fer palestra” que no es recull ni el Diccionari de l’Enciclopèdia ni en l’Alcover Moll. Els diccionaris expliquen que la palestra és el lloc central en el qual es debaten o plantegen determinats afers. Per això sentim a dir que “surt a la palestra”, com qui surt a un escenari. Però fer palestra amb el verb té un altre significat, un matís una mica diferent. En boca del Joan Basca de Sant Boi de Llobregat, m’ha explicat que quan eren més joves, l’expressió “fer palestra” volia dir quan l’amo de la finca sortia a defensar el tros dels qui entraven als camps a prendre fruita o verdura.  Ell mateix reconeix que feia temps que no la deia, tant antiga com és, però va com l’anell al dit per exposar quin era el nivell literari que teníem, i com cal que defensem la nostra tradició enfront dels que la menyspreen i la fan sentir com una ventafocs.

He estat llegint la narració de “El Cavaller de la Carreta” de Chrétien de Troyes. Editada per Edicions Bromera el 1992, amb la traducció i pròleg de Francesc Machirant. Dintre de la col.lecció juvenil “A la Lluna de València”. El traductor ja n’ha fet altres adaptacions com la de Jacob Xalabín o del mateix Tirant lo Blanc. En el pròleg fa el comentari laudatori de l’autor de Troyes que certament el té merescut. Però trobo que tot s’emmarca en el discurs nacional francès, sense tenir en compte el panorama literari contemporani d’aquells segles. Vull dir que aleshores, als segles XI, XII i XIII, el centre de la producció literària europea estava a la nostra Occitània, i es feia en occità, o en llengua romanç. Precisament Chrétien diuen que escrivia en xampanyès, perquè era la llengua romanç encara que formés part de lo que posteriorment s’ha agrupat dintre de la llengua d’oil, que es parlava al seu comtat, La seva comtessa li va encarregar aquest roman. No en va, Maria de França, comtessa de Xampanya, era filla del rei Lluís VII i també d’Elionor d’Aquitània, vés per on, Elionor era qui portava les regnes d’Europa Occidental. Aquest encàrrec estava dedicat a un altre comte, Felip d’Alsàcia, comte de Flandes, i per tant, un veí important de la Xampanya. És encara l’època d’esplendor dels comtats per tot arreu de la Cristiandat. I si en un comtat feien alguna obra de renom, a l’altre provaven de treure una de semblant, però des del seu punt de vista, dotant-la nous matisos que milloressin el resultat de la còpia o plagi.

Podem parlar del roman, o de la novel.la, com l’evolució de la poesia trobadoresca occitana, la qual estava rimada i es cantava per places i per palaus. Amb l’extensió de la poesia, i l’amplitud dels versos, els poemes eren difícils de recordar malgrat els recursos mnemotècnics, com les reiteracions. Si la llibertat de trobar donava marge al joglar, va arribar un moment que calia fixar el text en un document escrit, almenys pel que fa a les obres de més èxit i difusió. Aleshores es produeix un procés de transició i de transcripció del vers a la prosa, cosa que s’esdevé en molts textos, fins i tot els que semblen escrits expressament per al roman. Fins i tot al Llibre dels Fets de Jaume I s’hi endevina el vers.

Pel que fa al tema, o l’ambientació de l’obra, allò que s’agruparia dintre de la matèria de Bretanya, és a dir, de cercar uns avantpassats per a una noblesa que vol justificar i dignificar uns orígens més aviat bàrbars, és a dir, germànics. Una idealització que doni legitimitat a un determinat llinatge dirigent. La revolució feudal ja va passar fa segles. Cal consolidar l’autoritat dels nobles que ja no estan tant pendents de l’Emperador Romà de Constantinoble, com del Papat de Roma. I per això, cal reforçar el prestigi de la nissaga davant de l’autoritat de l’Església, que els pot prendre la potestat com es va veure amb les Croades. Mirat en perspectiva, una de les raons de la tria del món celta es fonamenta en unes creences que precisament no provenen ni dels grecs ni dels romans, ni d’un politeisme que es va convertir al cristianisme.

Voldria acabar exposant que, malgrat les novetats dels romans i de l’evolució de la poesia dintre de la literatura francesa, aquesta és una còpia pàl.lida de tota la producció literària del món occitano-català.  Només cal veure el valor de la producció literària en llengües d’oc i comparar-la amb les d’oil. La Chansó de Roland es queda curta davant la Canso de la Crosada albigesa. De com el Jaufré, o el Blandin de Cornualla,  porten unes quantes voltes d’avantatge als romanços de Cristià de Troia. I aquí és on vull fer palestra amb la transmissió d’uns tòpics literaris sobre el predomini de la llengua francesa i les perspectives nacionals que justifiquen el valor d’una literatura posteriorment, i sense tenir en compte el marc històric i social d’aquells segles. Cal sortir a la palestra perquè no entrin a prendre’ns els fruits dels nostres camps, i menys els que siguin de Sant Boi de Llobregat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ELS ATOTS DE LA SEU – II

0
Publicat el 20 d'agost de 2023

Continuant amb l’anterior article sobre la Seu d’Urgell, volem esmentar encara d’altres activitats culturals que s’hi estaven realitzant. Una d’elles va ser la inauguració de l’exposició Somriu del Xavier Casals a la llibreria Refugi, unes caricatures que semblen força innocents, però que contenen un to més sarcàstic que irònic. Ben aprop es feia la celebració dels 8 anys de l’Ateneu Popular de la Seu. Encara tenen molta feina a fer, però si els hi dius que sembla l’obra de la Seu, et fan la mitja rialla i una mirada no gaire solidària. Cal admirar la seva empenta perquè tot just l’any passat van comprar la seu social, i molt gent hi va donar un cop de mà.

Aix, que les coses ja no són lo que semblen, i per això hem d’estar amb els ulls ben oberts. Una bona mostra és la doble exposició a la Sala La Cuina. En una sala el grup d’art Ceba Tendra, que fa honor al seu nom, celebrava els seus cincs anys amb una selecció dels seus treballs. En l’altra sala, el Marc Garcia, presentava una exposició de les seves obres entre el 2008 i el 2002, amb uns collatges fantàstics, força crítics i plens de sàtira política i social, molt més gamberros que les caricatures del Xavier Casals. Es mereixen una visita, i teniu de temps fins al mes d’agost.

Un altre esment mereix el músic Quim Sabaté, tocant a les portes de la Catedral. Músic que s’ha mudat fa anys de la ciutat a la muntanya, que fa cara d’haver-les vistes de tots colors. Canta perquè li agrada i vol. Ara li han canviat l’entrada al Museu Diocesà, i l’accés ja no és tant evident, que cal fer una mica de volta. El claustre està a un costat, i l’entrada a l’altra punta. Tot ben aixoplugat per la magnífica catedral romànica dels lambards, que vol dir, lamm ward gothic, els guardians del fang. Aquells artesans del país que aixecaven cases de fusta i fang són els que van edificar les esglésies de pedra més tard. Us recomano la visita al museu, que permet gaudir de moltes meravelles. Tot el conjunt val molt la pena. Mai tant no passeu de llarg de l’oficina de turisme! No tot està a internet, i no ho trobareu tant clar com lo que es troba a l‘Espai Ermengol. Un resum de la història de la Seu, on també cal visitar l’exposició sobre els formatges, i un bon mirador explicatiu encarat cap al sud.

Els nostres sants també la ballaran al festival dels Set Inferns, que es va fer a la Seu i a Montferrer, aquest cap de setmana de juliol. Un mal nom per a una proposta musical popular ben bona. A l’endemà, diumenge i dia d’eleccions… A partir dels resultats del 23 de juliol ja veurem si ja hem pujat al setè infern, i si pot ser serà més fàcil llençar-se des dels cims de la Serra del Cadí que travessar el desert del Sinaí. Sort que el dissabte se celebrava Santa Magdalena, i aquest dilluns molts polítics estaran plorant més que la nostra Maria Magdalena. Encara hem d’aprendre a plorar d’alegria més que de pena, com va fer la nostra santa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ELS ATOTS DE LA SEU – I

0
Publicat el 20 d'agost de 2023

Aquest juliol vam pujar una setmana a la Seu d’Urgell. Tots i els averanys en contra, vam poder agafar el tren des de Sant Boi fins a Manresa, i des d’allà el bus de l’Alsina fins a la Seu. Vam passar per Súria, i a Cardona vam fer el canvi d’autocar per agafar el que s’encaminava per Solsona, Oliana, Organyà fins a la Seu. L’estació de busos està prou al centre de la població, i ens quedava més aprop de l’apartament del que teníem previst inicialment. Realment, els plans van patir algunes alteracions, les quals considero afortunades. Vam pujar el 7 de juliol, festa de Sant Fermí, i quan vam arribar a la Seu, no només ens havien canviat de lloc l’apartament, sinó també el sant. A la Seu celebraven Sant Ot, amb missa i sardanes, tot i que no era Festa Major. Però suposo que algú no s’hi va estar de res, i aquella nit se celebrava el concert inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el Femap. Es feia a la capella del Seminari, i malgrat la desorientació de l’arribada, vaig seguir la gent que s’hi encaminava. 

No em puc queixar, va ser un concert molt ben interpretat, tot i que vaig badar a l’entrada. Abans meu un dels convidats havia reservat dues entrades, però no tenia acompanyant, i podria haver fet d’escorta per una nit. I si de cas, amb el cost de l’entrada podria haver regalat el disc del festival de bon grat. Va estar prou bé els 20€, però no hi ha descompte per als aturats, malgrat que fan concerts benèfics dintre de la programació, com va explicar el nou alcalde de la Seu. Cantava la Marta Matheu, un concert barroc molt bo de repertori variat, català així com internacional de l’època. Els instrumentistes que tocaven també estaven al seu nivell, i gairebé ballaven tant com ho feia la soprano seguint el ritme de la melodia. Qui diu que els trobadors o els cantants clàssics són hieràtics i encarcarats?

Bé, el bisbe i copríncep no hi era aquell cap de setmana, per altres afers, que suposo exteriors. Sí que vaig notar la presència del nostre Ot el Bruixot, que ens ha regalat tants bons moments com el còmic Manuel Ibañez, acabat de traspassar. També hi havia torn de guàrdia a l’Ateneu Popular, preparant la celebració dels 8 anys de vida. Això sí, les coses del voluntariat van a un altre pas, en aquest cas, laic, perquè algunes coses encara s’han d’arranjar al local. Vaig fer la broma de que això semblava l’obra de la Seu, i la noia s’hi va quedar rumiant. Potser millor que ho expliqui el Milan Kundera.

Bé, seguim amb els calendaris trastocats. A l’endemà un bon mercat de dissabte al carrer Major, ple de parades i animació. També es veien els turistes de França, o de Flandes fins i tot, voltant i comprant. Alguns d’ells es sorprendrien de la calor exagerada que teníem, però comparat amb la costa, la muntanya és més seca, i ens deixa dormir a la nit.  Els cartells anunciaven també més celebracions. En aquest cas, la de Sant Cristòfol, la festivitat del qual era el proper dilluns, i van fer ball dissabte, el diumenge la missa i la benedicció dels conductors. Ja ho veieu, alguns s’avancen. I la Mare de Déu del Carme se celebrava la missa del dissabte al vespre següent, perquè el Diumenge és el dia del Senyor, i de Santa Maria. Els sants també la ballen.

On no hi ballaven gaire va ser a la nit, a la plaça de les Monges, perquè el grup tocava un repertori de fa més de trenta anys enrera. Fins i tot, hom va trobar a faltar un reguetó.  Potser la Morena Tradipatxanga hagués posat més salsa a la plaça. Bé, seguim amb Sant Cristòfol, a qui la Confraria de la Seu s’encarrega de portar a beneir els clauers a missa, i després els reparteix als conductors, que amb il.lusió i alegria, van anar desfilant després pel passeig. Qui més qui menys, portava el vehicle decorat, fos el cotxe, la furgoneta, la moto, la bicicleta i algun patinet, i després de la corrua de tractors, tràilers i camions que feien soroll gros, tocant les botzines i passant al compàs del salpàs. Certament la mobilitat sostenible també passa per compartir aquestos moments de germanor i solidaritat. Tal com van els conductors avui dia, jo els hi regalaria un Sant Cristòfol a tothom amb el carnet de conduir. I fins i tot, els hi posaria de pantalla de fons als que van caminant pel carrer mirant o parlant pel mòbil.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari