LAIS DE MARIA DE BRETANYA

Després de llegir el llibre titulat “Lais” de Maria de França, traduït per Joan Jubany i editat per Quaderns Crema, em queda el regust dolç d’aquelles galetes de mantega bretones. De fet, ens adonem que siguin bretones o escoceses, totes pertanyen al món celta, paraula d’origen grec, o gal, tal com s’anomenaven aquesta gent. És una tradició cultural que es manté, tal com ens recorda el llibre del “Romanç de Tristany i Isolda”, traduït per Carles Riba, i editat també per Quaderns Crema. Parlant de llibres tenim la bonica edició de “Les Tres Espirals” de Jean Markale editat per J.J. de Olañeta. El cas és que conformen tot un món cultural que ha influït i ens ha deixat moltes coses en herència.

Tornant als  “Lais” , tal com remarca l’autora i s’explica en el pròleg, és un recull literari escrit en llengua francesa, però que és una traducció de la llengua bretona. És a dir, més enllà de les afinitats polítiques entre bretons i francesos, cal tenir ben present que el fonament de la tradició cultural francesa ha volgut anar a beure del món bretó, més que no pas del grec, romà o germànic. L’escriptora coneguda internacionalment com a Maria de França, és de fet, Maria de Bretanya, perquè per poder traduir els relats, havia de saber bretó, amb la qual cosa ens delata el seu origen. A més a més, ens diu que els “Lais” eren poemes recitats per joglars bretons, i en bretó. És a dir, tal com fan occitans i catalans, els poemes es canten i reciten arreu de places i corts pels joglars en llemosí. És una tradició cultural cèltica amb uns referents més lligats a la fantasia i la màgia, i que es contraposa amb els models més naturalistes dels trobadors provençals.

El desenvolupament i esplendor del món cultural cèltic farà que tingui també repercussions sobre el món dels trobadors occitans. Es noten les seves influències quan ens trobem llegint el “Blandin de Cornualla” anònim, actualitzat per Jordi Tiñena a Edicions Bromera, amb el fantàstic detall de trobar la pàgina en vers del text en prosa. La seva vivor i cadència ens mostra el domini de la llengua dels trobadors, i malgrat que la temàtica sigui cèltica, el fet que els protagonistes siguin dos cavallers ens allunya del model més tradicional bretó. De fet, cal veure que el model català es manifesta amb el nostre “Tirant lo Blanc”, una novel.la exemplar per als catalans. I encara més exemplar, però de cara enfora, és la novel.la del “Quixot”. No és només una novel.la, que molts limitaríem a la crítica nacionalista contra els castellans, sinó que ampliant la perspectiva a nivell europeu, la seva sàtira a les novel.les de cavalleria és bàsicament contra les novel.les de tipus cèltic que s’estaven imposant aleshores per damunt de la tradició provençal.

Les batusses culturals es donen entre maneres de pensar, formes de veure el món, i d’interpretar-lo. D’aquestes lluites neixen les coses noves, i ens permet viure en un present arrelat en el passat que el reinventa. Cal entendre que els Lais són un pont que permet arrelar la literatura francesa en una tradició forània, la bretona, i fer-se-la seva. Avui dia, al segle XXI, encara l’imperi francès es construeix sobre les espatlles d’altres pobles. Que sigui un imperi republicà, no deixa de tenir la seva gràcia. A les eleccions presidencials d’aquest diumenge de maig ja veurem quina màgia es farà. I quines flors se’n colliran. O potser que ho deixem per a un altre romanç.

EL TRIOMF DELS SADUCEUS

Aquesta setmana s’han acomplert els primers cent dies del nou president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump. L’empenta que porta l’ha fet accedir al càrrec de l’home més poderós del món actual. Les circumstàncies que l’han envoltat han permès el seu triomf. Però després d’aquestos dies, s’acompleix aquella dita castellana: “De las aguas mansas me libre Dios, que de la bravas me libro yo”.  Acabat el govern de Barack Obama, la gent n’estava farta i havia perdut l’esperança que s’havia generat en aquells primers anys. Aleshores volien treure els Bush amb el famós lema: “Yes, We Can” (Sí, Podem). Ara s’esdevenia una cosa semblant, tenint en compte que Obama nedava molt bé en aigües manses. El Partit Demòcrata s’ha comportat com el partit dels fariseus, tal com altres venen l’avenç, la modernor i la progressia, i a l’hora de la veritat no fan lo que prediquen.

El nou president s’ha presentat com el Capità Amèrica, però aquest superheroi neix de l’inconscient dels nordamericans. Tots aquells que fan d’aquest país una potència mundial, i que veuen com els mites i somnis dels seus pares ja no s’acompleixen. Estan en un moment de decadència a molts nivells, i això ha fet que busquin un home providencial que els representi i encarni els seus valors. Malgrat l’oposició de molta gent a qui no li agrada el populisme actual, jo no el veig gaire diferent del que practicava la candidatura alternativa. Diferents en les formes, però no en el fons. Els problemes dels nordamericans ens afecten, el seu imperi ens abasta, però els hauran de resoldre ells mateixos. Per sort, el sistema jurídic que tenen permet l’elecció del millor, i també és la garantia de que les llibertats i constitucions estiguin salvaguardades.

Ja veurem com gestiona el triomf el president Trump. Si sabrà ser el Capità Amèrica, o es quedarà com una personificació del Donald Duck. Més enllà del Partit Republicà, i per sobre seu, s’enlaira un home poderós, amant de la victòria i de la força en aquest món. És el triomf dels saduceus als Estats Units. Què més podem dir des d’aquesta perspectiva? . Tots els homes vivim enmig d’aquestes polaritats, de vegades fariseus, de vegades saduceus. I en tot cas, donem gràcies que, amb una sabata i una espardenya, podem anar fent camí per la nostra vida.

LES PEDRES D’AIGUA

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l’Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l’estany, per sota seu brolla l’aigua travessant la roca per camins invisibles. L’estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l’home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d’Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s’omple d’aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s’havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l’avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l’excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l’Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l’auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals.

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d’aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de “Llegendes del Pla de l’Estany” d’Àngel Vergès, publicat per l’Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l’home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l’acompanya durant tota la seva vida. Una manera d’explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d’entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se’ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l’època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s’escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí “mel”, quan s’havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que “mahl” en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de “matte”, i mors a “moors”, que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula “ton”, com a la població de Tona, que ens parlen d’argiles.

Per acabar, més que d’argiles, m’agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l’aigua. Com pot ser que l’aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l’explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l’aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.

ELS RIUS CELTES DE CATALUNYA

Girona, l’Onyar abans de desembocar al riu Ter

Aquesta setmana llegint un article en un diari català em va arribar una gran notícia. Parlant del riu Ter, un amic bretó explicava a un amic gironí que en la seva llengua, la paraula “ter” vol dir precisament riu. Aquest comentari va alegrar al nostre amic, però a mi m’ha fet descobrir l’origen etimològic de molts dels nostres rius catalans. Buscant per internet, encara s’ha engrandit més la troballa amb el fet que els bretons escriuen “ster”. Com podeu entendre, el bretó és una llengua cèltica del costat continental d’Europa, i que si busquem la paraula equivalent a riu en les altres llengües cèltiques de les illes britàniques, es correspon a “afon”.o “afhainn”. Aleshores ens enrecordem del conegut poble d’Stratford upon Avon, on se suposa que hi va néixer el famós escriptor William Shakespeare. El lloc vol dir que es refereix al poble del riu Avon, on Avon vol dir precisament riu. És com allò de la redundància de la Vall d’Aran, on Aran vol dir vall en eusquera.

Més enllà del fet literari al voltant de la paraula “avon”, ens dedicarem amb gran joia a parlar de la família al voltant de la paraula “ster” bretona. D’ella, nom femení, podem trobar diferents variacions i combinacions que ens fan adonar de les denominacions de molts rius catalans. Per una banda tenim totes les paraules que romandrien amb el “ter”: des de la Tet, la Tec, fins al Ter. Ben properes, entre elles, no només geogràficament sinó en aquest cas, etimològicament. També trobarem, és clar, totes les combinacions amb la paraula “ser”: Tenim des del “ser“, o el “set“, per exemple. També noms de rius catalans. El fet que trobem aquestos noms a la zona indi-geta, a l’est del Llobregat, ens pot fer pensar en el costat oest del Llobregat, a la zona iler-geta. I aquí quin riu ens trobem? El riu Segre. La presència de les lletres se-r, i la permanència de l’accentuació tònica, ens permet mantenir l’origen celta, o gal, del nom del riu. Tenint en compte que la seva llatinització per “Sicoris” s’allunya del nom fonètic. Podem parlar de la Segarra, com a terres sense riu ?

Aquesta gran troballa referma la tesi que la Gàl.lia Narbonesa arribava al Llobregat, fent l’arc de volta que es dreça fins a la serralada del Montsec. Cap al sud, desembocadura del Segre amb l’Ebre, ja s’estendrien les terres dels íbers, que el romans anomenarien Hispània. Cal al nord, els pobles celtes o gals, que s’estenien per tots els Pirineus, arribant fins a Galícia, a l’oest de tota la serralada. Allò que ha estat explicat com una cosa entre amics ens ha fet adonar de l’extraordinari significat que amagaven els noms d’uns quants rius catalans. L’equivalència entre “ster” i “ter” o “ser”, ens connecta amb els significats d’aquestos rius des de Catalunya fins a la Bretanya. D’una punta a una altra d’uns territoris que al seu dia van estar poblats per gent que els grecs van anomenar “keltes” i que ells mateixos s’anomenaven “gals”.

CARTES ENTRE ELS FRONTS

El programa Trinxeres de TV3 està tenint una bona acollida entre l’audiència. El seu format és molt bo per arribar al gran públic. Per una banda, el sentit excursionista dóna un aire de lleure i contrapunt alegre a la temàtica tant dura de la Guerra dels Tres Anys a Catalunya. Tot des d’un punt de vista personal que mostra la geografia real dels esdeveniments que van marcar les nostres generacions. Qui no en té un familiar ?

El programa es fonamenta en el llibre editat per Ara Llibres el 2012, precisament pel mateix Eloi Vila que apareix a la sèrie, amb el títol de “Cartes des del Front”.  A partir de les cartes escrites pels soldats, que van lluitar a la guerra aleshores, es poden reviure les seves experiències. El documental ha permès situar aquestes persones al lloc on hi van ser. D’aquesta manera es pot relligar el passat amb el nostre present d’una manera més ferma. Comptar amb testimonis actuals del mateix lloc és tot un luxe, i un homenatge als supervivents.

Aquestes cartes des del front anaven adreçades a les famílies que es trobaven a casa, fos per compartir els sentiments o encoratjar-les en el dia a dia. Si els protagonistes parlen des d’un front de guerra, aquest el consideraria com un front, mentre que, pel que fa a les cases seria un front interior. La comunicació amb les cartes personals era també la manera d’evitar que arribés el missatge fatal de la mort del soldat. Mentrestant la carta del dol no els pervingués, l’esperança era viva. Molts aconseguiren sobreviure al carnatge, d’altres no tingueren tanta sort.

Les repercussions per a les famílies desafortunades serien més greus per la desemparança, el cop dur, i la lluita per intentar superar-lo. Per això, ens podem meravellar quan assistim a l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra, “La Fortuna de Sílvia”. Un esperit atent captarà les actituds que prenen els diferents protagonistes. Per als que s’adapten, i per als que no saben o no volen adaptar-se, a les noves circumstàncies que marquen els vencedors. Aquesta espectacle va fer la última representació de la seva gira aquest mes de febrer a Sant Boi de Llobregat, després de sortir del Teatre Nacional de Catalunya. El text s’emmarca en aquell període de postguerra, i malgrat situar-lo a Europa, més aviat reconeixeríem París, el seu espai és intemporal. L’autor vol fer un clàssic modern, una mena de testament vital per als que vindran darrera. La protagonista perd el fill a la guerra, i com se n’adona de la fortuna de la seva actitud de supervivència contraposada amb el sacrifici d’Abel. El seu nom ja és tota una declaració d’innocència, i per això ella proclama “la victòria d’Abel”. No en va, Sant Mateu amb els fets de la matança dels Sants Innocents ja exposa el nus central del drama: “Quins crits… quin plor tant amarg! És Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè ja no hi són`”. És el dolor d’una mare. Per això no sobta que el fill d’en Sagarra apunti que l’obra la va escriure la seva mare, la Mercè Devesa.

Han passat els anys, els testimonis vius ens recorden els horrors de les guerres, i com les hem d’evitar a tota costa. Però l’home se n’oblida, per a bé i per a mal, i les noves generacions no ho tenen gaire present. Ja veurem si el futur ens retorna el passat, com ja s’esdevé en altres llocs d’aquest món nostre que s’ha fet tant petit.

ELS CÀTARS PROTESTANTS

Aquest any del 2017 després del naixement del Nostre Senyor, es complirà el cinc cents aniversari de la Reforma. Amb l’acció del monjo agustinià Martí Luter, es va encetar una nova branca del cristianisme. Aquesta va brotar amb força provocant un daltabaix religiós, que va afectar a tots els rangs de la societat d’aleshores. Fins i tot en aquest nou segle, i malgrat els esforços ecumènics, de vegades hi ha poca relació entre les diferents confessions religioses. Hem avançat a bon pas, i el futur en aquest sentit es fa més generós i ampli per a tothom. Ara mateix, el protestantisme no supera en nombre als catòlics o als ortodoxos, però els governants dels països més poderosos d’Occident fonamenten les seves creences en el protestantisme. En el cas d’Alemanya, veureu com els catòlics assentats a l’eix del Rin es veuen governats pels luterans de l’eix de l’Elba. El llibre de Martí Anglada, “La Via Alemanya”, parla amb admiració de la seva cosmovisió, i això, vist amb els ulls d’un català criat en el catolicisme. Afegiríem a nivell català el llibre de Carod-Rovira sobre la Història del Protestantisme als Països Catalans, molt oportú, i que fa força goig.

Estirant el fil de la història veurem com hem arribat fins aquí, per viaranys de tota mena. La mateixa denominació de “protestants” va ser feta des de la part catòlica. El Concili de Trento va engegar el període de la ContraReforma, amb tota mena de mesures: religioses, econòmiques i militars. Però si pensem en tots els concilis que s’han esdevingut, podem recordar precisament el Concili de Constança, un segle abans. Aquesta ciutat encara està celebrant l’efemèride amb un programa extens que s’allargarà fins al 2018.  Aquest concili va titllar d’heretges els seguidors de Jan Huss, i es va esclafar la dissidència, mentre que per l’altre costat intentava resoldre el Cisma d’Occident. El Cisma amb diferents Papes reconeguts alhora durant gairebé quaranta anys, implicant alhora el poder polític i el religiós.

Anant més enrera, ens trobarem amb les Croades, adreçades en principi als enemics religiosos exteriors, fossin musulmans, o fins i tot, ortodoxos. Però que també es va fer més cruel amb l’enemic interior. L’heretgia càtara va sorgir al segle XIII per respondre als mals de la societat d’aquella època medieval, promovent un puritanisme estricte abans de la Reforma. El cas és que a més, l’excusa religiosa també va permetre l’atac dels territoris occitans i catalans. De fet, aquells que s’anomenaven Bons Homes, van ser qualificats de “càtars” pels catòlics. Es discuteix l’origen del nom, però si agafem un diccionari grec, veurem que “càtar” vol dir precisament el qui protesta o insulta a un altre. Per això, càtar vol dir protestant. Ja ho deien les profecies que al cap de 700 anys el llorer reverdiria. Però no se sabia que serien tant segles després, fent volta triomfal per altres terres i gents, i que tornaria de rebot a Occitània i Catalunya, de la mà dels germànics.

LA DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS

El segon llibre de Samuel, (2Sa 5,1-3) parla de l’elecció de David com a rei d’Israel. L’escena ens mostra com les tribus d’Israel l’anaren a buscar per fer-lo rei, el seu governador, el reconeixen com a sobirà del seu poble, tal com Déu li digué. Aleshores David va fer un pacte amb les tribus davant del Senyor, i l’ungiren rei. Fixeu-vos com ells especifiquen que van fer un pacte davant de Déu, i sobre aquest pacte sagrat va poder governar. També que el màxim sobirà és el Senyor, i que ells pacten d’igual a igual com a homes lliures. Més enllà de la fórmula jurídica del rei sagrat, gràcies a Déu, que ha fonamentat la monarquia i els estats-nació, existeix la fórmula jurídica del pacte sagrat. Aquest pacte és el fonament polític de les repúbliques, i de la sobirania compartida dels homes.
D’aquest pacte neix la justícia, que és font del dret. I la teoria política que fonamenta la legislació es sosté en el pacte dels homes davant de Déu. Per això, als evangelis, Jesucrist planteja el dilema de si l’home està fet per a la llei o la llei per a l’home. Com que no existeix una divisió real entre religió i política, se’l va considerar un revolucionari perquè atacava les bases polítiques. Jesucrist, com a rei de tot lo Món, pren partit per la supremacia del pacte entre homes, més que per la subordinació a la llei estricta.
A Catalunya, aquest 2016 després de la mort de nostre Senyor, hem pogut llegir el llibre de l’Eumo Editorial “Els Juristes i la Defensa de les Constitucions” Joan Pere Fontanella, escrit per Joan Lluís Palos, l’any 1997. En ell podem contemplar la situació de la justícia catalana durant el segle XVII, tant pel que fa als seus procediments com als agents. Un excel.lent llibre que exposa el dilema que viuen els juristes: cal lluitar a favor de la monarquia o cal lluitar a favor del pacte que estava recollit en els Drets i Constitucions del país. En aquest cas, la família Fontanella és capdavantera d’un dels bàndols, els defensors dels drets, els quals salva pels pèls a costa de l’exili al Rosselló. Aquestos dies de Nadal recordarem la crida al so metent que Pau Claris, en nom de la Generalitat, durant la Guerra dels Segadors, un mes després de les matances de Cambrils. No hi havia marxa enrera, i el resultat va ser la mort per enverinament de Pau Claris, amb el lliurament dels comtats del Rosselló i Conflent a la monarquia francesa.
En aquest llibre podem observar les lluites i els interessos a nivell general, sobretot. Per això destacaria el contrapunt amb una altra lectura. La de les “Estampes Santboianes del Segle XVII” de Carles Martí Vila, editat el 1956 per Biblioteca Popular de Sant Boi de Llobregat. Aquest ens permetrà creuar la història del camp jurídic català i amb la història local del mateix segle. En aquest llibre podem veure com es desenvolupa el judici de prohoms, amb la sentència a mort dels dos santboians acusats d’homicidi. També s’explica l’assassinat del doctor en drets, Francesc d’Aguiló, en el camí de Castelldefels, sabent com havia fet costat a Pau Claris. S’esmenten altres fets destacats de la guerra amb la presència de Monsieur de la Motte, com a virrei de Catalunya, en representació de Lluís XIII. Les seves tropes s’allotjaren al Baix Llobregat, sobretot a Sant Boi, esperant d’entrar a la ciutat de Barcelona assetjada pels espanyols. Aquí també ens trobem amb les desventures de l’arxiver Diego de Monfar, que a Santa Coloma de Cervelló s’hi estava amb el mateix “regent Fontanella”.  Malalt, el van portar cap a Terrassa, on hi va morir.
Tornant al llibre dels juristes, des d’una altra perspectiva, seguint amunt i avall, veurem els lligams familiars, jurídics, i també artístics dels Fontanella.  Posteriorment els fills, sobretot Francesc, amb Jacint Rigalt, o un altre de la Motte. Destaquem que Francesc Fontanella titula el seu primer poema ““De la que el Llobregat verda ribera”, seguint l’estil barroc de l’època.
Què podem dir sobre les circumstàncies d’aleshores i les de l’actual segle XXI? Doncs que encara podem sentir discursos de dinasties reials perjures, on sobreposen la defensa de la seva llei a la defensa dels homes. El món continua sotmès a moviments globals, que a cada lloc i moment, es plantegen de manera diferent, però que en el fons continuem vivint les mateixes lluites personals per la defensa dels drets universals. Pel que fa als catalans, sobretot, en la lluita pels nostres Drets i Constitucions com a poble lliure.