CÈSAR CONTRA POMPEU
En el centenari de Pompeu Fabra podem retre homenatge a la seva tasca d’endreça de la llengua catalana. És un dels grans estudiosos de la llengua, i a més, tenia al seu abast els coneixements per fer-la emmarcar amb les altres llengües contemporànies com el francès, l’alemany, etc… Aquest treball es va fer des de la banda contemporània, o sincrònica, de la llengua a principis del segle XX. El seu objectiu seguia el corrent noucentista, i s’adreçava a la classe dirigent de la burgesia barcelonina. Aquest ideal compartit aleshores estava en lluita amb el corrent modernista, i més popular, que representava Mossèn Antoni Alcover. Popular, però alhora cultista, en el sentit que feia un estudi més diacrònic, és a dir, més històric de la llengua. També treballava en el camp de la dialectologia per no fer un estàndard encotillat. Aquesta controvèrsia es va traslladar al camp dels diccionaris de la llengua, i els protagonismes van conformar uns blocs dialèctics, força dogmàtics, que caldria superar per encarar el futur.
Ara mateix estic llegint la novel.la de Teresa Pàmies “Una noia i un soldat” editada per Adesiara aquest 2023, després de ser recuperada de les urpes de la censura espanyola. L’estudi introductori de Montserrat Bacardí està molt ben fet i treballat, i honestament, explica les correccions fetes a nivell gramatical, siguin ortogràfiques o sintàctiques. El doncs casual, articles, pronoms febles, i altres detalls que ens fan veure que l’estàndard imposat des del català oriental ens fa perdre vivor a la llengua escrita, i més si no pertany al dialecte barceloní. Cal dir-ho ben clar, el dialecte barceloní no és el dialecte central ni estàndard de la llengua, i menys avui dia al segle XXI. El dialecte barceloní està en franca decadència, i és la conseqüència de la pèrdua de població catalana a la ciutat. Barcelona està patint una degradació comparable a la conquesta d’Almansur.
Cal fer una revisió gramatical dels escrits en català, és clar que sí, però de vegades sembla un corsé que no deixa respirar la llengua. I no parlo d’acceptar castellanismes, o anglicismes, es tracta d’entendre i recuperar el seu nervi. Adonar-se que la tradició de la llengua, sense convertir-la en un folklorisme dialectal, és un conjunt harmònic que com la saba de l’arbre discorre per totes les seves branques. Cal obrir la recerca filològica a l’estudi de la llengua celta o gal.la, com va fer Tirant lo Blanc a Bretanya, d’entendre com el llatí s’hi va relacionar per fer els fonaments del romanç, i com el català rep l’impacte determinant de la llengua gothica, o germànica, formant el superestrat que ens situa al mig de tota la Romanitat. Aquelles relacions, entre celtes, llatins i germànics, que es manifesten en la Guerra de les Gàl.lies de Juli Cèsar. D’aquestes relacions neix l’Imperi Romà, i amb aquestes aliances Cèsar pot vèncer Pompeu. Al segle XXI els catalans hem de recuperar l’imperi de la nostra llengua.