ENLLAÇOS ENTRE LÍRIQUES ROMANCES
En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l’Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l’Institut d’Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d’origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l’estat: tant pel que fa a “Women and Medieval Song” i el “Corpus dels Trobadors”.
L’altre gran punt d’interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s’afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d’origen. En aquest cas, els gallecs s’expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les “soldadeiras”, les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d’aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d’aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d’aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic.
Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d’Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d’aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l’aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.