REINTEGRACIONS LINGÜÍSTIQUES – II
A l’anterior article parlàvem sobre el reintegracionisme galaico-portuguès. Aquest fenomen es pot extrapolar a la resta de llengües romanç. Cal entendre que també s’ha de fer un reintegracionisme, que anomenaríem catalano-occità. Però vull recalcar que no és un fet present, sinó de futur, de projecte de cara als segles vinents. I cal que sigui genuí, no es pot fer servir l’ortografia de les llengües dels estats-nació per a les romances. L’error d’adaptar l’ortografia oficial d’aquestes a la llengua romanç, fa que la comoditat de la lectura faci perdre de vista la seva originalitat. La lectura fa perdre els referents propis, i la salut fonètica de cadascuna. Això ja s’ha vist amb el provençal felibre, o el gallec autonòmic.
A Catalunya va existir un reintegracionisme amb Pompeu Fabra, durant el moviment del Noucentisme. Però aquest reintegracionisme no era diacrònic, no s’emmirallava en la tradició medieval, ni dels trobadors. Era un reintegracionisme envers les llengües dels estats-nació imperants al segle XX, era sincrònic per poder fer lloc al català enmig de totes elles. El cas és que hem vist com el català va ser ofegat, i encara ho és, perquè és una falca que obre les portes a la resta de llengües colonitzades. El romanç, com a conjunt de la família lingüística comuna d’Europa Occidental, que s’ha anat trencant i separant sense tenir en compte el tronc comú. Les denominacions de català, occità, gallec, portuguès, franc-provençal, valencià, etc… parlen del mateix sistema cultural, de la mateixa civilització, de la mateixa llengua romanç.
Com vam dir, la llengua és companya de l’imperi. I va lligada al poder polític. El Renaixement Clàssic va portar les monarquies i els estats a la censura i el control de la impremta, alhora que impulsaven una nova llengua. L’exemple tant ben estudiat per Jordi Bilbeny és un paradigma de com s’esdevenia aquest control, i de com s’esdevindrà en la nova era pel domini d’internet a partir del segle XXI. Ara que estem entrant en el Renaixement Feudal, les llengües de l’estat-nació entraran en decadència justament perquè van lligades a una estructura que s’està desfent. I els nous poders regionals dintre de l’Imperi Romà recuperaran les velles llengües arraconades als segles anteriors. Evidentment estaran sotmeses a un nou procés de forjat, a una evolució futura de la matèria lingüística de l’Edat Mitjana, a un nou romanç, que serà galaico-portuguès, catalano-occità, franco-provençal, etc…
Tenim molta feina a fer per recuperar el substrat gal o celta, i també el superestrat gothic o germànic, de totes aquestes llengües neoromances. Serà un reintegracionisme diacrònic que projectarà els segles medievals cap a un futur lligat a nous poders regionals, a les noves corts. Cal entendre que l’etimologia no només serveix per conèixer el passat d’una paraula, sinó també per entendre el seu futur. Un exemple seria l’ús de la paraula anglesa “pog” en l’internet modern, i com les seves arrels s’estenen fins arribar a petó i potxó. Qui té la llengua, té la clau de la seva llibertat.