ROCKVIU

Judas Priest, Pavelló Olímpic de Badalona, 24 de juny de 2004

El de Rob Halford vocalista dels Judas Priest, és un cas curiós en el món del rock: no deixa de ser estrany que tota una icona del heavy metal ho sigui també dels sectors gays més durs. L’anomentat metal god es mou cerimoniosament, ni corre ni salta, només es passeja amb solemnitat per l’escenari vestit de cuiro de cap a peus, portant unes jaquetes carregades de ferralla que es canvia contínuament durant tota l’actuació, rematades per unes botes amb esperons.

Un músic capaç de sortir després de acabar cada èxit de la banda (“Breaking the law”, “Turbo lover” o “Painkiller”) a demanar més aplaudiments com si una diva de la òpera es tractés mentre la resta de la banda se’l mira amb els braços creuats, i que te el seu gran moment cabareter quan interpreta “Hell bent for leather” completament estirat a sobre d’una platejada Harley-Davidson.

… / …

Els heavys adoren a un personatge que podria sortir del cuarto fosc de Cruising d’Al Pacino i que no va sortir de l’armari fins l’any 1988 quan en una entrevista a la MTV va declarar una cosa que era ja un secret a veus. O potser no tant: fa poc Brian May va declarar que als primers anys de Queen no se’n va adornar que el seu company Freddy Mercury era també gay, només l’extranyava que als camerinos hi entressin tants senyors amb bigoti.

Alice Cooper sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juiol de 2005

Ahir revisant les fotos de les edicions del Doctor Music Festival vaig adonar-me que en els  711 posts i els vint mesos de vida de Rockviu encara no havia penjat cap foto del pare, rei i creador del shock rock (amb el permís de Screamin’ Jay Hawkins), el senyor Alice Cooper.

Alice es va estrenar en directe al país en la segona edició del festival amb un espectacle grotesc i impressionant. Va costar poder veure’l aquí ja que el seu anunciat concert a principis dels vuitanta es va haver de cancel·lar a darrera hora per culpa d’una vaga de duanes. Milers de persones es van quedar a la porta del Palau d’Esports amb la seva entrada en la ma, maleïnt als duaners gavatxos i sense veure a n’Alicia, la seva boa constrictor, les camises de força i la cèlebre decapitació.

Després ha tornat al Palau Sant Jordi (en format d’amfiteatre) l’any 2002 i al Razz el 2005. El truc de la guillotina és efectiu i tant entranyable com els números de màgia del Màgic Andreu. Se li veu el llautó per tot arreu però el “ooooh!!!” final no te’l treu ningú.

(amor de pare)

Amb seixanta anys al damunt Alice Cooper encara aconsegueix sorprendre i mantenir intacte la seva actitut rockera.

Aquí a la foto demostrant l’amor paternat envers la seva filla Calico Cooper:

Pla de Santa Maria-Escalarre

Si, aquest ha estat el gran any dels festivals amb guerres incloses. Es un bon moment també per recordar que vam ser molts els que ens vam estrenar a les cerimònies festivaleres a l’enclau paradisíac de Valls d’Àneu amb el Doctor Music Festival, també conegut com el festival de la vaca.

1996
David Bowie

La primera edició em va coincidir amb la boda del meu cunyat al bell mig del festival i vaig haver d’anar i tornar d’allà en un sol dia, deixant el cotxe trencat a mig camí. Pel record queden les actuacions de Davi Bowie, Suede, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop, Patti Smith i sobretot Bad Religion amb un espontani que va immortalitzar la frase “tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo” abans que  Greg Graffin li endinyés una òstia:

1997
David Byrne

La segona edició va comptar amb l’espectacular Jim Rose Circus, Rage Against The Machine, Extremoduro, Sheryl Crown, Simple Minds, Sinéad O’Coonor, Echo & The Bunnyment, Hawkwind, David Byrne (amb un horrible i inadequat abric rosa i faldilla escocesa) i Alice Cooper. A aquesta segona edició una vaga d’aeroports va deixar a gran part del cartell a les seves ciutats d’orígen, havent de fer canvis de darrera hora. Així quan molts creien que veurien a Ziggy Marley es van trobar als berguedans Brams. En Titot em comentava abans de començar el concert que es posaria un fregona al cap per dissimular.

1998
Bob Dylan

L’any 1998 Neo Sala es va treure de la butxaca la frase “el cartell no és el més important”, i amb aquest plantejament The verve van decidir separar-se abans d’anar-hi i els anunciats Aerosmith també van caure del cartel. Si que hi van ser Dylan, Mojinos Escozíos, Beastie Boys, Garbage, Love of Lesbian, Nick Cave, Deep Purple, The Corrs… Els fotògrafs ens vam plantar per un contracte que obligaven a signar segons el qual l’organització era la propietària de les imatges. (Aquesta clàusula va tornar a aparèixer al recent Doctor Loft i, segons tinc entés, ningú ho va voler signar.)

(com va acabar el Glanstombury català? + fotos dins)

Però l’encertat espai del Doctor Music Festival va ser també la seva tomba. Fer un Glanstombury a les Valls d’Àneu tenia un cost impossible d’assumir. Arribar fins allà era una odisea, Patti Smith de poc no es queda a mig camí després de vomitar fins la primera papilla al mig de les corbes de la carretera, l’helicòpter va ser un mitja de transport necessari per portar als artistes (entre ells un Bob Dylan que va demanar ¡estufes¡ a l’escenari).

El transport de les infraestructures per muntar tota una ciutat del rock al mig dels Pirineus també tenia un cost estratosfèric i es diu que el major deute el van contraure amb telefònica per fer arribar líneas fins allà en una època en que el mòbil encara no existia massivament i internet era un estrany. A algú se li pot acudir avui en dia trucar des d’una cabina en un festival?

 
Jo vaig tenir la sort de poder dormir sota sostre les tres edicions però els que ho van fer en tendes van patir de valent amb la climatologia del Pallars: calor sahariana durant el dia i fred pirenaic per la nit, un contrast de temperatures difícil d’aguantar.

Al 2000 la vaca se’n va anar a pastar al principat d‘Astúries, mentre que amb les contractacions que ja tenien tancades amb antelació es van inventar el Gutiérrez Festival (Madrid, 1999), el Doctor Music Day a l’estadi Olímpic de Barcelona l’any 2003 i el Doctor Loft (Caselló d’Empúries, 2008).

Insane Clown Posse, sala Garatge Club (Barcelona) 22 de maig de 1998

Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie boys i anunciaven el dark carnival, el carnestoltes de la foscor i l’apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de l’industrial ciutat de Detroit i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar un lloc en un moment que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. Green Jelly i els simpàtics Gwar eren els referents més propers a nivell d’espectacle.

La seva música? un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents.

La seva gràcia? sortir amb la cara pintada de pallasso (deien que la seva infuència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald) i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat Faygo, algo així com els succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar la gracia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que ja anava avisat de la seva xarlotada i portava ja l’impermeable preparat.

(què se n’ha fet?)

Després de deixar-nos pringats fins les celles i deixar la sala Garatge feta un fàstic , poca cosa més se’n ha sabut d’aquesta colla de desheredats. La recerca per internet ens porta a una carrera que dura fins els nostres dies, tenen un abundant menxandatge i fins i tot han participat en combats de Wrestling, però mai més van tornar a sonar per aquí. Suposo que travessar el continent amb centenars de litres de Faygo ha de ser actualment una traba impossible de superar en els aeroports nordamericans.

Joe Cocker, Falset (Priorat), 2 d’agost de 1991

Era una tarda xafogosa d’agost, a Barcelona no hi ha res a fer, tot tancat, ni un cotxe pels carrers. Truco al company Aitor Ramos, un col·lega gràfic (i futur company de pis, però aquesta és una altre història amb final decebedor) que treballava com a càmera en una agència de notícies i em diu “t’apuntes a anar a veure a Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la càmera penjada i sortia pitant cap Falset.

Resulta curiós que a un personatge amb un passat alcohòlic com Joe Cocker el convidin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat.

(en Massagran a la terra del vi)

Cotxe, carretera i manta i en poca estona ja som a Falset. La entrada, tot s’ha de dir, va ser triomfal. Anavem carregats amb càmeres de televisió i jo amb la meva de fotos i el primer comentari és evident “els de la tele ja són aquí!”. De nou la sensació de protagonitzar una versió local de Bienvenido Mr Marshall: tot el poble és al carrer, amb les taules i les cadires a la porta per ser testimonis en primera filera de la riuada de gent que, segons els han promés, posarà el nom de la població al mapa del món mundial gràcies al concert.

Disset anys després l’únic resultat vàlid que dona google de “Joe Cocker + Falset” és el post que vaig escriure el 10 de juny i un article de El Mundo de l’any 1996 parlant del malbaratament de fons i dobles comptabilitats al consistori de la comarca a l’època. Resulta que aquest concert va ser finançat per comptes foscos i segons em comentava Jordi Garrigós va deixar la població sense cap concert més en quinze anys.

Doncs si, els de la tele ja havien arribat i vam ser rebuts amb una amabilitat sorprenent, tothom ens convidava fotre xumades als porrons de vi i deixant-nos provar els embotits i teques de la zona. Vam dirigir-nos fins l’ajuntament on a la roda de premsa anunciada on no hi va aparèixer en Joe Cocker, només va xerrar l’alcalde dient allò tan bonic de la gran oportunitat que aquest concert suposa per la problació i convidant-nos a fer un glop. Entre una cosa i l’altre ja portàvem un bon torrat.

I després cap el concert. Un concert normalet sense que hi hagués res remarcable que el pogués diferenciar d’altres concerts del cantant amb veu trencada que havia fer a Barcelona.

No ho recordo, però segur que va dir allò de “sou el millor públic del món!” o “Falset, us portaré sempre al cor” (després de llegir el nom de la població en un xivato).

Macy Gray, Espacio Movistar (Barcelona), 23 de juliol de 2008

Aquestes dives del r’n’b són del que no hi ha. La senyora Macy Gray tenia aparaulada una entrevista per una tele abans de la seva actuació. Els va fer esperar tres hores ja que s’havia de canviar i maquillar. Al final els hi diu “ho farem a les 10:15”, els de la tele li responen “però si el concert comença a les 10??”, “és igual”, els hi va dir ella, “començaré una hora tard.” Segons en van explicar, al final van ser cinc minuts d’entrevista plena d’incoherències. I mentrestant el públic esperant 40 minuts a que es dignés a trepitjar l’escenari.

L’estat de la diva a sobre l’escenari deixava també molt que desitjar, quedant-se a la tercera cançó agenollada al terra, agafant-se al pal del micro i respirant amb dificultat mentre la banda improvisava el que podia. Una banda amb dues impressionants coristes que li van tapar les mancances.

… / …

Doncs amb la Macy Gray
tanquem la paradeta. S’ha acabat la temporada i s’han de recuperar
forces. Només em queda els festival Les Mediterranéennes a la Catalunya
Nord a principis de mes i a mitjans d’agost ja tornarem amb les festes de Gràcia, les de
Sants, l’Acústica de Figueres, el Mercat de Vic, l’Altaveu, la Mercè i
el BAM i tot el que vagi sortint.

I mentrestant seguiré penjant fotos, batalletes i tot el que se m’acudi.

Carles Rodríguez, Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008

Avui li toca el torn a en Carles Rodríguez fent el burru amb una guitarra del Guitar Hero i ensenyant a tots les estrelles del rock cóm s’ha de saltar.

Un dels millors fotògrafs que mai podreu trobar arreu del món, gran persona i, sobretot, millor amic. Company indisensable en tots els festivals, concerts i concursos que es fan i desfan. Si no existís no el podriem inventar, el motllo es va trencar quan el van parir.

… / …

Només te un problema i és que coneix a massa gent (amb una especial incidència als amics de l’escola que fa vint anys que no veu). Travessar amb ell un Summercase o un Senglar és com un París-Dakar ple d’obstacles i trobades fortuites. Davant extranys és exactament igual, si no els coneix es presenta i tots contents.

Per sort (per a mi) no te cap myspace, facebook ni tan sols un tris fotolog on poder venjar-se de mi per aquesta foto, ni penjar les fotos que em va fer fent el gos als coxins de Movistar al vip del Summercase.

Johnny Winter, Espacio Movistar (Barcelona), 21 de juliol de 2008

Quan Johnny Winter va venir l’any 1990 al Palau d’Esports va oferir un concert inoblidable, una nit d’aquelles que es guarda en el record. També molts seguidors van guardar en el record el bolo al Poble Espanyol de l’any 1999 però en un aspecte molt més negatiu: gairebé no podia estar de peu, es creuaven apostes sobre en quin moment cauria al terra i molta gent se’n van anar a les primeres cançons per no haver de veure al bluesman en aquest lamentable estat.

El vaig tornar a veure l’any 2003 a La Mirona de Salt. La imatge no millorava, el van haver de portar fins l’escenari, asseure’l en una cadira i posar-li la guitarra a sobre. Però al menys tècnicament va saber defensar-se amb dignitat.

(i al 2008?)

Ahir vam veure notables síntomes de millora en el mestre: va entrar caminant a l’escenari i es va penjar ell mateix la guitarra. La cadira de rodes que va demanar no la va haver d’utilitzar. De veu gairebé no li queda, la seva presència queda reduïda a la més mínima expressió però encara es capaç de treure màgia de la seva guitarra. Llàstima que ho faci amb una mirada absent, gairebé mecànica, repetint el que ha anat fent nit rera nit durant dècades.

Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008

Vaja setmaneta: Tom Waits, Nick Cave, Sex Pistols i Bruce Springsteen. Crec que ho recordarem durant molts anys.

Cada cop que torna Bruce a Barcelona em sento una mica escèptic. És tant el rebombori que hi ha al seu voltant que fa que no m’ho cregui gaire. Però després és veure’l només trepitjar l’escenari (en aquest cas amb “Tenth avenue freeze-out”) per tornar-me a convèncer.

No m’agraden les multituds, no m’agrada haver de veure un concert des de la quinta força però ahir em va venir de gust pujar al més alt del Camp Nou per veure el concert en la distància (i de pas intentar fer alguna foto xula). I fins i toto allà lluny va aconseguir posar-me la pell de gallina en alguns moments tot i que hi ha trucs escènics que es repeteixen amb els anys. Hi ha pocs concerts que en mantinguin en atenció durant tres hores des de la pantalla de vídeo, i que fins i tot m’oblidi d’anar a recarregar el got de cervesa (per cert, rècord europeu en el preu de les birres reconegut per un fan italià que seguia la gira: 4 gambes per un gotet de merda). Ja que hi som, felicitar la realització tècnica de vídeo, a veure si n’aprenen d’altres.

El Boss sap fer-se estimar i encara més quan va acompanyat pel tros de banda que te al darrera.

Les fotos són des d’uns vint metres de l’escenari. Ja fa unes quantes gires que Bruce no ens vol veure les cares.

(n’hi ha més, el set list i altres coses)

Set list de Bruce Springsteen ahir:

Tenth Avenue Freeeze-out

Radio Nowhere
Lonesome Day
Prove It All Night
Darkness on the Edge of Town
Spirit in the Night
Light of Day
Working on the Highway
Tougher Than the Rest
This Hard Land
Youngstown
Murder Incorporated
The Promised Land

Livin’ in the Future
I’m Goin’ Down
Mary’s Place

The Rising

Last to Die

Long Walk Home

Badlands

* * *
Thunder Road
Detroit Medley

Born to Run
Rosalita
Bobby Jean

American Land

Twist and Shout

De tota manera, m’ho vaig passar millor veient als Sex Pistols.

Ja que he parlat del ressó mediàtic que te al darrera el senyor Springsteen, aprofito per dir-vos que les meves fotos també s’han apuntat al carro i alguna d’elles es poden veure en el llibre “Barcelona Love Bruce” que ha escrit Manuel Fuentes i editat El Periódico.

Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008

Són les dues del matí, tinc un cerveseta fresca al costat, acabo d’arribar d’Springsteen i encara estit impressionat tot i ser l’enèssima vegada que el veig.

Aquells que es preguntaven què collons es podia veure des de la tercera graderia, aquí teniu una imatge des del marcador del gol nord. Allà dalt de tot, com a formiguetes però al menys corria l’aire. El moment de la foto?: “Born to run”

Demà, a l’hora d’esmorzar, la foto guapa del concert. Aquesta és des de darrera de tot, la de demà serà d’una miqueta més aprop.

Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 19 de juliol de 2008

Realment era macu veure a jovenalla amb samarretes de Chemical Brothers aixecant el puny i ballant mentre cantaven “soc l’anticrist, soc un anarquista, soc un antifeixista”. A la foto, una xicota que estava aprenent gestos i maneres en el concert dels Stranglers envoltada d’un munt d’anglesos cinquentons (borratxos, es clar) expulsats de Lloret.

Sex Pistols

Quan l’any 1986 Johny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut una memorable pluja d’escopinades. Les coses han canviat, ahir només li tiraven gots reciclables, pulseres fluorescents i ampolles d’aigua, actuaven en un escenari patrocinat per una marca telefònica i les samarretes prèviament destenyides amb Isabel II amb un imperdible es venien a 25 eurus. Al menys la de Sex Pistols ha estat un retorn honrat: mai negaran que ho han fet única i exclusivament per la pasta. Ah! i els concert va ser la bomba, el millor del Summercase amb el permís de Nick Cave i els seus Grinderman.


Antònia Font

Si, això que es veu a la foto és el que passa quan poses a un grup cantant en català en un festival internacional. La gent hi va, es posa a primera filera i canta les cançons, porten pancartes i ballen a gust encara que sigui sota un sol amb el que es podrien fregir ous ferrats a sobre de la calba de Joan Miquel Oliver. Més o menys el mateix que passaria si cantessin en anglès o castellà. Ja va sent hora que es perdin les pors i els complexos.

Los Campesinos!

Ni ells mateixos es podien creure la quantitat de gent que tenien al davant i que ja s’havien baixat les seves cançons de la mula i se les havien aprés. Escenari col·lapsat i bogeria entre el públic: heus aquí el the next big thing del festival…. i el premi a la baixista més guapa.

Mishima

L’extrany (cançó que, per cert, no van tocar… ja em vaig encarregar de fotre-li la bronca a David Caraben) va creixent dia a dia. Tot i la calda insofrible i ser dos quart de sis, els Mishima van apuntar-se un nou trumfo al seu historial omplint la carpa Levi’s de gom a gom. N’hi ha qui els diu “els Mishetes”, i tenen raó, són com uns gatets que s’arraulen quan volen carinyo però també saben treure les ungles i esgarrapar.

The Breeders

Quan l’any 2002 The Breeders van fer el seu darrer concert a Barcelona a la sala Bikini van sortir a l’escenari amb una xufla fenomenal. Era l’aniversari d’una de les dues germanetes Deal i un quants litres d’alcohol corrien per les seves venes. Ahir, en canvi Kim Deal es passejava abans de començar el seu concert amb una San Miguel 0,0 a les mans… com canvien les coses. El concert no va ser tan divertit com l’any 2002. No fun.

King of Leon

Els fills del predicador han crescut i s’han tornat més professionals pero alhora també més avorrits. Per cert, el predicador estava a l’esquerra de l’escenari vigilant als nens.

Kaiser Chiefs

Previsibles? totalment, el cantant va tornar a acostar-se al públic a la primera cançó i pel mateix lloc que ho va fer en la seva darrera actuació al Summercase. A sobre aquest any fins i tot ens ho van avisar. La resta? pop de garrafa per tancar nits festivaleres d’estiu.

I per acabar un altre bonic vídeo i crònica

La xifra d’assistents ha quedat en 81.000 persones entre el Summercase de Barna i el de Boadilla del Monte. Es pot dir que hi ha hagut un empat tècnic en la guerra entre festivals.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juliol de 2008

Anarquia al Parc del Fòrum

Els Sex Pistols sacsegen el Summercase davant d’un públic amb els punys alçats

X. MERCADÉ. Barcelona

Sense voler diferenciar ni entre dies ni entre ciutats, l’organització del Summercase va xifrar ahir l’assistència al festival en 81.000 persones, repartides entre Barcelona i Boadilla del Monte (Madrid). Una xifra sensiblement inferior a la de l’any passat (109.000 espectadors) conseqüència de la coincidència amb el FIB de Benicàssim. Aquesta tercera edició del festival es va tancar dissabte amb l’atracció indiscutible del retorn als escenaris dels Sex Pistols.

Quan l’any 1986 Johnny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut per una memorable pluja d’escopinades. Dissabte, al capdavant dels Sex Pistols, només l’esperaven uns quants gots reciclats, alguna polsera fosforescent i ampolles d’aigua (sense tap) llançades amb diversa sort a l’escenari. Els Sex Pistols han tornat als escenaris per enèsima vegada amb una barra no exempta d’honradesa: són els únics que reconeixen fer-ho només pels calés.

Veure una icona del rock com Johnny Rotten al capdavant de l’escenari pagava la pena: histriònic, amb una dentadura que en tres dècades no ha visitat un odontòleg, bevent d’una garrafa de licor i escopint a tort i a dret, amb els cabells tallats a cops de destral i amb un vestit de camuflatge ple de fulles que el convertien en un espantaocells. Al seu costat hi havia Steve Jones amb pantalons curts i panxa de cervesa mentre Glen Matlock, al baix, i Paul Cook, a la bateria, mantenien la dignitat física per un producte que va saber funcionar i estar a l’altura de la llegenda.

L’actuació, dins de la gira Combine harvester tour, va incloure tots els clàssics d’una banda amb només un disc oficial editat. Van començar amb Pretty vacant i van anar caient Holidays in the sun, Liars, Steppin’ stone, EMI, Bodies i la versió del No fun dels Stooges. «Voleu cantar com en un concert de Bon Jovi?» va preguntar Rotten abans de deixar anar God save the queen davant de l’immens pogo que s’havia format entre el públic. Era curiós veure nois amb samarretes de Chemical Brothers i roba de festival cantant «sóc un anticrist, sóc un anarquista» amb el puny alçat mentre sonava el clàssic Anarchy in the UK. Després de dos bisos (un luxe que cap altra banda ha tingut durant el festival) Johnny Rotten es va acomiadar del públic català no sense abans baixar-se els pantalons i ensenyar el cul.

Abans que els Sex Pistols prenguèssin l’escenari principal, una notable colònia de britànics de més de quaranta anys amb pintes d’haver estat expulsats de Lloret i traginant les cerveses de cinc en cinc, es van aplegar a primera filera del concert dels The Stranglers. Amb una formació en la que només queda el baixista J.J. Burnel van fer una correcte actuació on no hi van faltar temes com Always the sun o No more heroes.

Si algú volia saber com sonava la música indie fa quinze anys només havia de passar pel concert de The Breeders amb les germanes Deal al capdavant. Abans de començar, l’exmembre de Pixies Kim Deal es passejava pels voltants de l’escenari amb una cervesa sense alcohol, amb la qual cosa ja apuntava que no tornaríem a veure un concert com el que van fer l’any 2002 a la Bikini en què cap membre de la banda podia aguantar-se dret. La música indie actual sona igual de naïf, cridanera i caòtica, com van demostrar els gal·lesos Los Campesinos!, que es van quedar sorpresos de veure com l’escenari més apartat del festival s’omplia de gom a gom amb un públic que no sols s’havia baixat les seves cançons de la mula sinó que se les sabien de memòria i les celebraven amb un ball salvatge. Possiblement la gran descoberta d’aquest Summercase.

Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008

L’any passat al FIB van aparèixer grupets que portaven escrites frases
com “temazo” o “esta es buena” per cridar l’atenció. Ara s’ha institucionalitzat i una marca
cotxes se n’ha apropiat de la idea.

Grinderman

Podria deixar anar frases com “les portes de l’infern van obrir una escletxa al Summercase”, “el predicador de l’apocalipsi”, “Nick Cave va omplir de foscor el festival”, tot de tòpics quan la realitat va ser única: Cave i els seus Grinderman van fer un concert de la hòstia, una bomba que va esclatar a primera hora de la nit i que va fer desaparèixer als que van tocar abans i als que tocarien després.

Els Pets

“Benvinguts al ball de tarda d’Els Pets, en el qual transformarem el món indie d’una vegada i per sempre”. Poques vegades he passat tanta calor en un concert d’Els Pets, pitjor estava en Gavaldà al final de l’actuació vermell com un tomàquet i fent la competència a les gambes guiris que corrien per allà. Per ser primera hora de la tarda, l’afluència de públic al seu concert no va ser gent menyspreable.

Ian Brown

A aquest filldeputa li tinc mania des de que en un concert dels Stone Roses el 8 de maig de l’any 1995 a la sala Zeleste li va buidar una llaura de birra a l’objectiu d’una càmera d’un company. Doncs, això, aquest cretí ahir va tornar a Barcelona per fer de nou el gilipolles a sobre d’un escenari sense cap gràcia ni classe de cap mena. Però ja no li cal tocar els collons amb les cerveses per cridar l’atenció. Ara hi ha altres imbécils, com algú que hi havia a primera filera de Maxïmo Park que em va tirar un RedBull a sobre. Quina pringada més fastigosa.

Edwin Collins

Sabia que Edwin Collins havia patit una embòlia que per poc no ho explica. El que no sabia era que quedés tant tocat. El seu aspecte, amb crosses i part del cos paralitzar, està més a prop d’Ian Dury que no del nen maco i rosset que cantava “A girl like you”.

Blondie

La senyora no volia que la fotografièssin les arrugues i als mitjans de comunicació els hi van oferir fotos fetes des de la taula de so. Així que amb l’impacte als tímpans encara de la descàrrega de Grinderman, vam haver de buscar-nos lloc a les atapeïdes primeres fileres. Qui obria el trencagels per travessar carregats de bosses i càmeres la marea humana? l’alt (Luís Lecumberry, 1,90 d’alçada) o el gordo (un servidor que no pensa dir el pes)? Si, com és habitual li va a tocar obrir el pas al fati passar al davant, apartar les criatures i deixar el camí lliure a la resta de companys.

Primal Scream

Sembla que Primal Scream s’han oblidat de la tasca d’escriure la banda sonora per la tercera guerra mundial. Ahir van sonar, com ho diria, previsibles? domesticats?

The Verve

He de reconèixer que mai han estat sants de la meva devoció, però ahir em van agradar força.

Interpol

Tot un fenòmen de fans a base de fer un buidatge al llegat de Joy Division.

I per acabar un bonic vídeo d’aquells que es penjen al Youtube i la crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juliol de 2008

Himnes urbans

El Summercase constata al Fòrum que The Verve
manté intacta la seva bellesa lisèrgica i Primal Scream es domestiquen
amb el pas del temps. Ahir, Mishima va omplir la carpa del festival i
Antònia Font van actuar davant d’un públic còmplice i nombrós

XAVIER MERCADÉ.
Barcelona

Després de la descàrrega aclaparadora de Nick
Cave i els seus Grinderman i de la festa que va provocar el concert de
Blondie, el nivell dels concerts del Summercase divendres a la nit va
quedar tant alt que cap altre grup de la nit va poder superar-ho. La
banda de Nova York Interpol va demostrar ser un «fenomen fan» en petit
format a base d’himnes foscos hereus del llegat de Joy Division, mentre
que, gairebé en paral·lel, en un altre dels quatre escenaris del Parc
del Fòrum, els Maxïmo Park deixaven anar la seva fórmula de pop de
consum immediat sense efectes secundaris.

Tot i que una
laringitis de Richard Ashcroft va posar en perill la primera actuació
al país de The Verve, finalment van trepitjar l’escenari principal del
Summercase. Això sí, amb vint minuts de retard. Deu anys de silenci no
han estat suficients per afectar els himnes urbans de The Verve, que
encara mantenen la seva bellesa lisèrgica, tal com es va poder
constatar amb un repertori en el qual no hi van faltar clàssics com ara
Space and time, Bittersweet symphony o cançons d’estrena com ara Love is noise.

A
quarts de tres de la matinada, els Primal Scream, tot i continuar
tenint un directe convincent i compacte, van sonar en aquesta segona
visita al Summercase massa convencionals i, fins i tot, domesticats. Un
greuge per a una banda que al seu moment semblava haver-se proposat
escriure la banda sonora de la tercera guerra mundial.

Ahir,
finalment, en el segon i últim dia de festival, Mishima i Antònia Font
van tancar amb èxit les seves actuacions en ple horari de tarda. El
grup de David Carabén, després del seu pas triomfal pel Faraday de
Vilanova, va omplir la xafogosa vela del festival mentre els
mallorquins, amb molt més públic que Els Pets el dia anterior, van
satisfer un públic còmplice i predisposat a passar-ho bé amb cançons
com ara Darrera una revista, Alegria, Astronauta rimador o Wa Yeah!, amb la qual van acabar el xou. «Gràcies, extraterrestres!», va dir a l’audiència el cantant Pau Debón.

Skye, Espacio Movistar (Barcelona), 16 de juliol de 2008

Si, el món segueix girant després de l’huracà de Tom Waits.

Sense anar més lluny ahir l’exMorcheeba va intentar mostrar la validesa de la seva carrera en solitari, sens dubte molt més interessant que el que han fet la seva antiga banda després de deixar-la anar. A mi em va deixar força indiferent, a l’Adrià, en canvi, si que li va agradar.

Tom Waits, Auditori del Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2008

Ja he fotografiat Tom Waits, l’espera ja s’acabat. De veritat, em fa una il·lusió que t’hi cagues.

Ara ja només em falta la Madonna (en condicions), al Michael Jackson, als Pink Floyd i als Beatles (si, qualsevol dia s’ajunten Ringo i Paul i s’ho inventen). Bé, també a Tom Petty, George Tohorogood, John Fogerty i els Sex Pistols. Guaita! si aquests venen dissabte que ve, que bé!

i el concert……..

Sento molt decebre a aquells que busquin aquí una crònica acurada del concert, plena d’anècdotes i batalletes. Ho sento molt, moltíssim… a la tercera cançó als fotògrafs —que abans no havíem passat per taquilla, es clar— ens van cardar al carrer. Sentint-ho molt, moltíssim només vaig poder estar present 15 minuts del concert. Tres cançons vistes des del visor de la càmera, des d’un lateral de l’Auditori del Fòrum i amb el vestit de pell de gallina ben posat.

Per veure’l s’havia de passar per caixa tal i com van haver de fer tots i cadascún dels 3.000 assistents. Tot i que ja ho sabíem des d’abans d’entrar, feia ràbia estar fent una cervesa amb altres companys a una terrassa de la Rambla Prim sabent que a pocs metres estava Waits i que nosaltres ja haviem estat dins.

M’hauré d’esperar uns quants anys més per veure un bolo sencer de Tom Waits i suposo que uns quants segles per poder-li fer fotos d’aquelles que tant m’agraden a mi apurant el 200 i amb un primer pla sagnant, ja que no estàvem precisament a prop.

Siguem positius, treiém l’esperit català i fem números: si les entrades valien 130 ecus i va tocar 2 hores (120 minuts) ens surt que vaig veure 16 eurus de concert. Tampoc està malament.

Tom Waits, Auditori Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2008

Aquesta va dedicada als noctàmbuls de Vilaweb (són les 0:47 h de dimecres).

Demà més.

   
Que estàs buscant aquí? ja he dit que demà a l’hora d’esmorzar n’hi haurà més!