ROCKVIU

Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 19 de juliol de 2008

Realment era macu veure a jovenalla amb samarretes de Chemical Brothers aixecant el puny i ballant mentre cantaven “soc l’anticrist, soc un anarquista, soc un antifeixista”. A la foto, una xicota que estava aprenent gestos i maneres en el concert dels Stranglers envoltada d’un munt d’anglesos cinquentons (borratxos, es clar) expulsats de Lloret.

Sex Pistols

Quan l’any 1986 Johny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut una memorable pluja d’escopinades. Les coses han canviat, ahir només li tiraven gots reciclables, pulseres fluorescents i ampolles d’aigua, actuaven en un escenari patrocinat per una marca telefònica i les samarretes prèviament destenyides amb Isabel II amb un imperdible es venien a 25 eurus. Al menys la de Sex Pistols ha estat un retorn honrat: mai negaran que ho han fet única i exclusivament per la pasta. Ah! i els concert va ser la bomba, el millor del Summercase amb el permís de Nick Cave i els seus Grinderman.


Antònia Font

Si, això que es veu a la foto és el que passa quan poses a un grup cantant en català en un festival internacional. La gent hi va, es posa a primera filera i canta les cançons, porten pancartes i ballen a gust encara que sigui sota un sol amb el que es podrien fregir ous ferrats a sobre de la calba de Joan Miquel Oliver. Més o menys el mateix que passaria si cantessin en anglès o castellà. Ja va sent hora que es perdin les pors i els complexos.

Los Campesinos!

Ni ells mateixos es podien creure la quantitat de gent que tenien al davant i que ja s’havien baixat les seves cançons de la mula i se les havien aprés. Escenari col·lapsat i bogeria entre el públic: heus aquí el the next big thing del festival…. i el premi a la baixista més guapa.

Mishima

L’extrany (cançó que, per cert, no van tocar… ja em vaig encarregar de fotre-li la bronca a David Caraben) va creixent dia a dia. Tot i la calda insofrible i ser dos quart de sis, els Mishima van apuntar-se un nou trumfo al seu historial omplint la carpa Levi’s de gom a gom. N’hi ha qui els diu “els Mishetes”, i tenen raó, són com uns gatets que s’arraulen quan volen carinyo però també saben treure les ungles i esgarrapar.

The Breeders

Quan l’any 2002 The Breeders van fer el seu darrer concert a Barcelona a la sala Bikini van sortir a l’escenari amb una xufla fenomenal. Era l’aniversari d’una de les dues germanetes Deal i un quants litres d’alcohol corrien per les seves venes. Ahir, en canvi Kim Deal es passejava abans de començar el seu concert amb una San Miguel 0,0 a les mans… com canvien les coses. El concert no va ser tan divertit com l’any 2002. No fun.

King of Leon

Els fills del predicador han crescut i s’han tornat més professionals pero alhora també més avorrits. Per cert, el predicador estava a l’esquerra de l’escenari vigilant als nens.

Kaiser Chiefs

Previsibles? totalment, el cantant va tornar a acostar-se al públic a la primera cançó i pel mateix lloc que ho va fer en la seva darrera actuació al Summercase. A sobre aquest any fins i tot ens ho van avisar. La resta? pop de garrafa per tancar nits festivaleres d’estiu.

I per acabar un altre bonic vídeo i crònica

La xifra d’assistents ha quedat en 81.000 persones entre el Summercase de Barna i el de Boadilla del Monte. Es pot dir que hi ha hagut un empat tècnic en la guerra entre festivals.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juliol de 2008

Anarquia al Parc del Fòrum

Els Sex Pistols sacsegen el Summercase davant d’un públic amb els punys alçats

X. MERCADÉ. Barcelona

Sense voler diferenciar ni entre dies ni entre ciutats, l’organització del Summercase va xifrar ahir l’assistència al festival en 81.000 persones, repartides entre Barcelona i Boadilla del Monte (Madrid). Una xifra sensiblement inferior a la de l’any passat (109.000 espectadors) conseqüència de la coincidència amb el FIB de Benicàssim. Aquesta tercera edició del festival es va tancar dissabte amb l’atracció indiscutible del retorn als escenaris dels Sex Pistols.

Quan l’any 1986 Johnny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut per una memorable pluja d’escopinades. Dissabte, al capdavant dels Sex Pistols, només l’esperaven uns quants gots reciclats, alguna polsera fosforescent i ampolles d’aigua (sense tap) llançades amb diversa sort a l’escenari. Els Sex Pistols han tornat als escenaris per enèsima vegada amb una barra no exempta d’honradesa: són els únics que reconeixen fer-ho només pels calés.

Veure una icona del rock com Johnny Rotten al capdavant de l’escenari pagava la pena: histriònic, amb una dentadura que en tres dècades no ha visitat un odontòleg, bevent d’una garrafa de licor i escopint a tort i a dret, amb els cabells tallats a cops de destral i amb un vestit de camuflatge ple de fulles que el convertien en un espantaocells. Al seu costat hi havia Steve Jones amb pantalons curts i panxa de cervesa mentre Glen Matlock, al baix, i Paul Cook, a la bateria, mantenien la dignitat física per un producte que va saber funcionar i estar a l’altura de la llegenda.

L’actuació, dins de la gira Combine harvester tour, va incloure tots els clàssics d’una banda amb només un disc oficial editat. Van començar amb Pretty vacant i van anar caient Holidays in the sun, Liars, Steppin’ stone, EMI, Bodies i la versió del No fun dels Stooges. «Voleu cantar com en un concert de Bon Jovi?» va preguntar Rotten abans de deixar anar God save the queen davant de l’immens pogo que s’havia format entre el públic. Era curiós veure nois amb samarretes de Chemical Brothers i roba de festival cantant «sóc un anticrist, sóc un anarquista» amb el puny alçat mentre sonava el clàssic Anarchy in the UK. Després de dos bisos (un luxe que cap altra banda ha tingut durant el festival) Johnny Rotten es va acomiadar del públic català no sense abans baixar-se els pantalons i ensenyar el cul.

Abans que els Sex Pistols prenguèssin l’escenari principal, una notable colònia de britànics de més de quaranta anys amb pintes d’haver estat expulsats de Lloret i traginant les cerveses de cinc en cinc, es van aplegar a primera filera del concert dels The Stranglers. Amb una formació en la que només queda el baixista J.J. Burnel van fer una correcte actuació on no hi van faltar temes com Always the sun o No more heroes.

Si algú volia saber com sonava la música indie fa quinze anys només havia de passar pel concert de The Breeders amb les germanes Deal al capdavant. Abans de començar, l’exmembre de Pixies Kim Deal es passejava pels voltants de l’escenari amb una cervesa sense alcohol, amb la qual cosa ja apuntava que no tornaríem a veure un concert com el que van fer l’any 2002 a la Bikini en què cap membre de la banda podia aguantar-se dret. La música indie actual sona igual de naïf, cridanera i caòtica, com van demostrar els gal·lesos Los Campesinos!, que es van quedar sorpresos de veure com l’escenari més apartat del festival s’omplia de gom a gom amb un públic que no sols s’havia baixat les seves cançons de la mula sinó que se les sabien de memòria i les celebraven amb un ball salvatge. Possiblement la gran descoberta d’aquest Summercase.