ROCKVIU

Erykah Badu, Espacio Movietar (Barcelona), 14 de juliol de 2008

És un ocell? és un avió? és Marge Simpson? és un àlien? No, és Erykah Badu. No deixa de ser una fucking diva del r’n’b d’aquelles que posen més notes del compte en cada fraseig i que fa esperar injustificadament mitja hora al personal. Però resulta menys artificial que Alicia Keys o Beyoncé. Potser per això no omple tant ni ven tants discos.

Una bona manera de començar una setmana que es preveu molt intensa.

… / …

L’ITunes d’Erykah

Si, Tom Waits em toca aquesta nit. I ja em sento nerviós.

Gedard i Adrià, Barcelona Harley Days-Fira de Barcelona, 12 de juliol de 2008

Aquest matí he tornat amb els guapos de la casa a veure Harleys relluents i customitzades i a quedar-nos sords amb el soroll dels motors.

Per la tarda volíem tornar per veure als Whiskyn’s però la metereologia ho desaconsellava i sort que vam preferir quedar-nos a casa pel xàfeg que ha caigut. Per cert, una pluja que també ha obligat suspendre l’Acampada Jove de San Celoni.

(amb el pare de les criatures a vull llegir la resta de l’article)

Si voleu saber que en pensa en Gerard de tot plegat ho podeu llegir a Blocviu.

Duffy, sala Razzmatazz (Barcelona), 11 de juliol de 2008

Qualsevol mena de baralla, competència o comparació entre l’Amy Winehouse i Duffy, va quedar ahir ben resolta: la politoxicòmana és una estrella del rock que sap canalitzar les polèmiques i omplir ella sola l’escenari, mentre l’altre només arribaria a fer un bon paper a OT si Risto Mejide no se la carrega abans.

Al marge de la extrema calor que ahir feia ahir a una Razz totalment atapeïda de gent, aquesta pepona va demostrar estar encara molt verda per les expectatives que s’havien dipositat en ella. No és la diva del soul que ens volien vendre com l’antítesi de la Winehouse, Duffy és només una noia maca amb cara de no haver trencat mai un plat però amb recursos tant limitats com el seu repertori amb el que tot just va poder arribar a l’hora de concert.

Amb una banda discreta, amb molts cors pregrabats i reduïnt els seus moviments a petites passes en mig metre quadrat, va demostrar ser una cantant justeta i una comunicadora força fluixa més quan ho intentava fer en castellà (“buenos dias!”, “hace frio?”).

(calor, calor)
El rànquing de concert xafogosos al Razz el continuen encapçalant NIN i Alice Cooper, ambdós de l’any 2005, i The Cult l’any 1993 quan encara es deia Zeleste. Ahir no es va arribar a la lipotímia ni a que l’aigua es convertís en producte de primera necessitat, però es un problema que per molt que passin els anys sembla no tenir solució en el local del Poble Nou.

Gedard, Barcelona Harley Days-Fira de Barcelona, 11 de juliol de 2008

Fa cinc anys ja vaig anar amb el Gerard als actes del 100 aniversari de Harley-Davidson que es van fer al voltant del Palau Sant Jordi. Aleshores tenia tres anys i es va convertir gairebé en una mascota pels motards que el convidaven a pujar a les seves màquines.

Ara ja amb vuit anys ho ha gaudir tant que fins i tot ha compartit amb mi la petita decepció d’haver de tornar a casa amb la nostra Honda Two Fifty, sense cromats i sense fer tant soroll com les Harleys.

Els que tocàven al fons sota un sol que fonia les pedres eren el Filippo Landini.

…/…

Ja us ho explicarà en Gerard aquest vespre o demà al matí a Blocviu.

Ben Harper, Pavelló Olímpic de Badalona, 10 de juliol de 2008

Podria millorar una miqueta les seves cintes pel cabell…

… / …
Em segueix sorprenent el públic de Ben Harper. No és un músic que vengui grans quantitats de discos ni les seves cançons siguin politons
popular, ni te un repertori que es pugui seguir còmodament en un
pavelló. Però ahir van tornar a omplir l’olímpic de Badalona fins
arribar a l’asfíxia i al calor tropical per seguir les seves cançons
amb una devoció poc vegades vista. Mirant les samarretes de primera
fila no hi vaig trobar cap element comú, encara és més, només n’hi
havia una de musical amb Jimi Hendrix.

Blenda + The B-52’s, Poble Espanyol (Barcelona), 9 de juliol de 2008

Blenda

Abans es feien dir No Nem Bé, cantaven en català i van guanyar el Concurs de Maquetes d’Enderrock. Els de Vilanova ja fa un temps que es van canviar de nom i es van passar al castellà, la Laura s’ha fet un canvi radical de look i tenen ja un disc enregistrat però que no veurà la llum fins els mes de setembre. Si en voleu saber alguna cosa més feu-li una ullada al seu myspace.

B-52’s

45 eurus per 16 cançons surt a gairebé 3 gambes per cançó. O dit d’una altre manera, 45 ecus entre setanta minuts surt a uns vint duros per minut. Les matemàtiques no fallen, però els viatges de retorn al passat de vegades surten molt cars. El Poble Espanyol estava mig buit.

(voleu veure el set list?)
Set list dels B-52’s agafat per Madam Green:

Lenny Kravitz, Pavelló Olímpic (Badalona), 8 de juliol de 2008

Un altre pinxo en menys d’una setmana. Però no és la mateixa xuleria de Willie DeVille, la de Kravitz fa una mica més de ràbia. Si un és un fatxenda del Bronx i dels barris baixos, l’altre ho és de Manhattan, sempre envoltat de guapes senyoretes i cantant des del seu micro d’or. Si, el micro amb el que va cantar ahir deien que estava fet d’or, com el que tenia Frank Sinatra.

.(Crònica).

Més xulo que un vuit, capaç de parar un solo de guitarra per recollir les ulleres fosques que se li han caigut a terra o per sortir amb una insultant xupa de cuir quan a l’Olímpic de Badalona regnava un clima tropical, gairebé asfixiant.

En aquesta ocasió el “Let Love Rule” només va durar divuit minuts, deu estar en baixa forma. Això si, amb tota la parafernàlia habitual: els braços mesiànicament oberts amb les llums del palau enceses i fotent-se un bany de masses al baixar a móns més terrenals al mig del públic.

Crònica publicada a El Punt el dia 10 de juliol de 2008

Un pinxo amb classe

música

LENNY KRAVITZ / XAVIER MERCADÉ.

Si
oblidem que les aportacions de Lenny Kravitz al món de la música no són
més que un exercici de reciclatge d’influències, resultarà més fàcil
descobrir que els seus concerts són espectaculars i convincents, fins
al punt que el públic repeteixi gira rere gira, encara que les seves
noves cançons siguin tan repetitives com les que trobem al seu vuitè
disc, It is time for a love revolution. Tot i no haver tingut un
èxit clamorós (unes 6.000 persones a l’Olímpic de Badalona), el
novaiorquès es va poder penjar una altra medalla en deixar tothom tan
satisfet que fins i tot li van perdonar els vint-i-cinc minuts de
retard a l’hora de començar el concert i que això els deixés sense
metro a la sortida.

Lenny Kravitz és de la mena de pinxos que fan
ràbia, ho sap i li agrada ser-ho: encara que hagi declarat que
practicarà l’abstinència sexual fins que es casi. Sempre va envoltat de
guapes senyoretes; és l’home que ens roba les xicotes amb el públic
rendit als seus peus. Un fatxenda que canta amb un micro d’or i
toca un piano de metacrilat transparent, que és capaç de parar un solo
de guitarra per recollir les —imprescindibles?— ulleres de sol que li
han caigut a terra i que surt a l’escenari amb una insultant jupa de
cuiro, mocador al coll i pantalons cenyits quan al pavelló hi regna una
temperatura asfixiant. Fins i tot costa d’entendre que no els faci
ràbia també als membres de la seva excel·lent banda: cada cop que un
músic tenia l’oportunitat de lluir-se amb un solo, en mil·lèsimes de
segon el tenien al costat fent tota mena de postures per robar
protagonisme.

Va començar escalfant motors amb Bring it on, del nou disc, per després enllaçar clàssics com ara Always on the run, Dig in i It ain’t over ‘til it’s over. No havia passat ni mitja hora quan a Dancin’ till dawn
ja va voler escurçar les distàncies amb el públic acostant-se a les
primeres fileres per donar-li la mà, felicitar Barcelona «pel fet de
ser la ciutat més maca del món» i, de passada, fer la ja repetitiva
menció sobre victòries futboleres.

En aquesta gira no toca tant
la guitarra i es dedica a passejar-se amunt i avall de l’escenari
manllevant els moviments a Sam Cooke i altres estrelles del soul. «Sense vosaltres no sóc ningú, em doneu l’esperit. Us estimo i us respecto», va dir abans d’encetar la quilomètrica Let love rule,
que aquesta vegada només va durar divuit minuts, un temps més que
suficient per mostrar-se amb els braços messiànicament oberts amb els
llums del palau encesos i ser aclamat per les masses en baixar enmig
del públic fortament escortat pels agents de seguretat.

Amb tot el públic als seus peus, i després de dues hores de concert, Lenny Kravitz va dir adéu amb Are you gonna go my way i la seguretat d’haver triomfat un cop més, encara que amb un espectacle previsible.

Lloc i dia: Palau Olímpic de Badalona, 8 de juliol del 2008

SFDK, Senglar Rock-Lleida, 5 de juliol de 2008

(Crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 7 de juliol de 2008

El Senglar Rock tanca l’edició amb 22.000 persones i es consolida a Lleida

X. MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
Tant
Montse Parra (consellera de Cultura de Lleida) com Jordi Satorra (de la
secretaria general de Joventut de la Generalitat) i Xavier Fortuny (de
RGB Management) van declarar-se satisfets de l’onzena edició del
Senglar Rock, així com de la manca d’incidents i l’impacte sobre la
ciutat de Lleida. Una unanimitat d’opinions que obre la porta perquè el
proper any el festival es torni a fer a Les Basses, un espai al qual
han sortit nous pretendents i que segurament acollirà el heavy
Metalway l’any vinent. Segons Fortuny, «tot i la crisi i el descens
generalitzat en els concerts, hem aconseguit mantenir el nivell de
públic d’edicions anteriors, amb 22.000 persones durant els tres dies».
La darrera jornada va superar amb èxit el risc d’estar dedicada als
ritmes i les rimes del hip-hop, tot sota una calor gairebé
infernal. Els andalusos SFDK i Tote King, i els catalans Falsalarma van
aplegar molts joves amb robes amples, la gorra posada al revés i
seguint gairebé amb devoció les evolucions de cada grup. Però van ser
Muchachito Bombo Infierno i la rumba de La Troba Kung-Fu els que van
fusionar el públic raper amb el públic habitual del festival, que va
omplir l’escenari principal i va deixar buits la resta d’espais del
festival. Va ser una llàstima, ja que l’actuació que van fer
Fun-Da-Mental va ser probablement la millor del festival, però en canvi
hi va haver una incomprensible manca de públic.

Fun-Da-Mental, Senglar Rock-Lleida, 5 de juliol de 2008

Si, emprenyat com un mico em vaig quedar al comprovar que al millor concert del Senglar Rock 2008 només hi fóssim com a públic un servidor, la fotògrafa Roser Ortiz, l’Albert de Plouen Catximbes, en Xavi i la Glòria d’RGB, el tècnic de so, uns quants arbres i una vintena de persones més. I això no va en contra del que van preferir anar al magnífic show de Muchachito Bombo Infierno, cadascú es fa l’agenda com vol i tria el que més li ve de gust.

No, no va per ells, em refereixo aquells que tot i estar a vint metres de l’escenari es van passar el festival agejuts a la gespa mirant crèixer els pins o fent carreres de formigues, als que estaven a la zona de pícnic amb cara d’avorrits o als que s’estaven crospint un kebab sense dignar a girar-se cap l’escenari situat a pocs metres. També va pels que es van passar tot el dia, tarda i nit sense sortir de la zona Vip. I mentre alguns deien “quin ensopiment, quina calor que fa” els Fun-Da-Mental descarregàven les seves armes de construcció massiva: bases de ritmes indis, cantants rapejant però de veritat (si, sense haver d’escoltar l’egocentrisme i les mirades al melic dels jipjoperos que van envair la tercera nit del Senglar), carregant-se a Bush i a part de l’imperi occidental i amb una força i convicció de plantejaments com poques vegades es pot veure en un escenari.

(Bé, també m’he quedat força emprenyat aquest matí quan a l’agafar el cotxe he descobert que se m’havien fotut el frontal de la ràdio i el navegador. Tota una putada haver de fer Lleida-Barcelona sense música)

Després del show dels Fun-Da-Mental tota la resta d’actuacions del dia van quedar en segon pla. Però si voleu veure les fotos dels altres grups podeu anar a vull llegir la resta de l’article.

SFDK


Plouen Catximbes


Tote King

La Troba Kung-fú


Muchachito Bombo Infierno

Senglar Rock-Lleida, 4 de juliol de 2008

The Hives


Subterranean Kids


Els Pets


Vidres a la Sang

Rauxa


Etzaiak


Whiskyn’s

(un penjat i la crònica a vull llegir la resta de l’article)

Mimo (Subterranean Kids)

Crònica publicada a El Punt el dia 6 de juliol de 2008

The Hives i Els Pets omplen de bones vibracions el Senglar

El festival va arribar a l’equador amb la nit més rockera i un bon ambient

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
La
segona jornada del Senglar Rock 2008 es va basar en el sons més rockers
i les guitarres esmolades. Grups com ara The Hives, l’aposta
internacional del festival, el punk eixelebrat de Lehendakaris Muertos, el rock basc d’Etsaiak, el hardcore de Subterranean Kids o el metal
extrem de Vidres a la Sang van conviure també amb la música festiva de
Rauxa i el pop més amable dels reusencs Whiskyn’s o Els Pets, que van
repassar les cançons del disc Bondia.

Els Pets, seguint el guió de la gira que van
encetar a Besalú el mes d’abril passat, van dedicar la meitat del
concert a recuperar les cançons de Bondia i l’altra, «els bisos
més llargs de la història del Senglar», a recuperar el bo i millor del
seu repertori. Un espectacle que han anat perfeccionant a mesura que
passen els mesos i que d’aquí a dues setmanes es podrà escoltar a
Madrid (la primera vegada que hi toquen en la seva història) i
Barcelona dins de la programació del festival Summercase. «Ser al
Senglar és com ser a casa nostra», va reconèixer Lluís Gavaldà davant
d’un públic implicat i extravertit que va fer seves la vintena de
cançons que van tocar i entre les quals no va faltar que a Vespre pugés una noia a l’escenari o el mar de samarretes enlaire a Jo vull ser rei, dedicada en aquesta ocasió a la reina Sofia.

Però
després del pop lluminós d’Els Pets va arribar la foscor amb Vidres a
la Sang: «No només Lluís Llach ret tribut a Miquel Martí i Pol», va dir
el cantant Eloi Boucherie, amb veu gutural, abans de donar pas a un
repertori de metal extrem amb lletres del poeta de Roda de Ter.
Una aposta per sons més extrems que al Senglar ja es va estrenar l’any
passat amb la presència dels brasilers Sepultura. Hores abans els
Subterranean Kids van haver d’enfrontar-se al sol de les set de la
tarda solucionant-ho amb una bona dosi ferma de hardcore de la
vella escola fet amb una visceralitat que no han perdut amb els anys.
Més difícil d’entendre per a alguns va ser veure el cantant de
Lehendakaris Muertos, que va caure diverses vegades de l’escenari,
vestint una samarreta de la selecció espanyola tot cantant «Gora España» dins d’un repertori ple d’ironia i radicalitat entesa d’una manera força particular.

Al crit de «on és el rock-and-roll?»
el cantant Howlin’ Pelle Almqvist va presentar en societat els The
Hives en la que seria l’actuació mes multitudinària de la nit.
L’espectacle de la banda sueca és un valor segur per a qualsevol
festival gràcies a una fórmula fàcil: rock-and-roll de garatge
i vitalista fet amb el cor, el fetge i el cervell, i un cantant que és
l’ànima del grup buscant el contacte directe, que sap excitar el públic
a còpia de salts, corregudes i un esforçat castellà per comunicar-se.
Una comunicació que va fallar quan se li va escapar un «Viva España» que va ser mereixedor d’una forta xiulada. L’únic punt negre per a una actuació memorable.

La rumba del grup de Sabadell Rauxa va posar la nota més festiva i
ballable del festival, i ja passades les tres de la matinada la
proposta psicodèlica i experimental dels francesos Brain Damage va
deixar el públic més aviat indiferent, que va decidir traspassar la
festa a la zona d’acampada o a l’escenari Prades, dedicat a la música
electrònica.

Senglar Rock-Lleida, 3 de juliol de 2008

Teràpia de Shock
Sempre he tingut una especial estimació amb els grups que obren els festivals. Toquen davant dels arbres i ningú els hi fa ni cas, però sempre surten citats als diaris per començar les cròniques en una bonica tradició que no s’ha de perdre.

Amaral + Gerard Quintana
Hi ha segurates que els hi agrada tocar els pebrots. Surt en Gerard a fer el “Camins” i la foto resulta obligada. Però n’hi ha un que diu que no, que amb una càmara de butxaca i amb el flash descontrolat i emprenyador, si que es poden fer fotos, però amb una “cámara de verdad” (així m’ho va dir) ni parlar-ne. Li vaig haver de demanar que s’apartés, que no em tapava per fer la foto i que tot això m’ho expliqués després.

Obrint Pas

Pirat’s Sound Sistema

(crònica)

Primera jornada del Senglar. Molta gent (efecte Amaral), una mica de rasca per la nit però aquest matí fa calor. Els mosquits de les Basses encara no ataquen però no trigaran a fer-ho. Aquest any tampoc hi ha piscina.

Crònica publicada a El Punt el dia 5 de juliol de 2008

Amaral fa el concert més multitudinari de la història del Senglar Rock

La primera jornada del festival aplega 6.000 persones al Parc de les Basses de Lleida

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
L’onzena
edició del Senglar Rock, la quarta que se celebra al recinte Les Basses
de Lleida, va començar dijous a la nit amb molt bon peu gràcies
sobretot a la presència del duet saragossà Amaral, que va tenir Gerard
Quintana com a convidat sorpresa per interpretar Camins, de
Sopa de Cabra. La presència d’uns clàssics del festival com són Obrint
Pas també va ser un bon esquer perquè l’afluència de públic fos
superior a l’esperada en la jornada inaugural. Tot i l’ajust de
programació d’aquest any amb la reducció de grups i escenaris, el preu
de les entrades va afavorir que l’assistència de públic es xifrés en
6.000 espectadors.

La gent que arribava al recinte de Les Basses
mentre plantava les tendes i prenia les mides al recinte va ser rebuda
per Teràpia de Shock, un grup garrotxí que practica un punk-pop
que promet, demostra ganes i li espera un bon futur d’una banda molt
jove que encara no arriba ni a la majoria d’edat. Els vallesans No Way
Out van haver de suspendre la seva actuació a causa d’una hèrnia discal
d’un dels components, però, a canvi, es va afegir l’actuació d’uns
desconeguts, Ilis, com a teloners d’Amaral.

El concert del duet
saragossà va ser un dels més multitudinaris que es recorden en la
història del festival. Una actuació que va haver de començar mitja hora
tard, ja que encara hi havia molta gent fent cua a l’entrada. Amb un
escenari majestuós amb franges de LED envoltant-lo, dues pantalles de
vídeo, una passarel·la que s’endinsava entre públic i un so força
acurat, el duet, acompanyat per cinc músics més, va oferir un
espectacle professional i ben estudiat. El grup està vivint una bona
època gràcies a l’edició del seu cinquè disc, Gato negro, dragón rojo, i així ho va demostrar un públic que va cantar les cançons noves però que també va vibrar amb els clàssics del duet: Moriría por vos, Marta Sebas, Guille y los demás, Cómo hablar i Sin ti no soy nada,
cançó amb la qual van acabar el concert, amb Eva Amaral agenollada
davant del públic lleidatà. El gran moment de la nit, però, va ser quan
Juan Aguirre i Eva Amaral van convidar a pujar a l’escenari Gerard
Quintana per cantar Camins, de Sopa de Cabra, cançó que el grup va versionar en el disc d’homenatge Podré tornar enrere.
«Aquest és un dels moments que no s’obliden mai» va reconèixer Eva
Amaral, que en tot moment es va dirigir al públic en català. Una
actitud molt diferent de la del cantant d’Hospitalet de Llobregat
Antonio Orozco l’any passat, que en tot moment es va dirigir al públic
en castellà.

POLSEGUERA I OBRINT PAS
Un cop
enllestida l’actuació d’Amaral, els va tocar el torn als valencians
Obrint Pas, un nom ja clàssic del Senglar que, tot i no tenir disc nou
per presentar, van tenir una gran afluència de públic, que va aixecar
una gran polseguera que impedia veure l’escenari. La nit va culminar
amb Allioli Clash, la mescla de ragga mediterrani entre
els catalans Pirat’s Sound Sistema i els occitans Mauresca Fracas Dub,
i El Belda i els Badabadoc, que van actuar com a «grup escombra»,
segons les seves pròpies paraules.

L’edició del 2008 del Senglar Rock tancarà avui les portes en una jornada en què man el hip-hop
i els ritmes mestissos, amb actuacions destacades de grups com ara
SFDK, Tote King, Falsalarma, Muchachito Bombo Infierno i el grup indobritànic Fun-Da-Mental.

Willie DeVille, sala Bikini (Barcelona), 2 de juliol de 2008

Aquest maleït bastard s’està recuperant. Ja no és l’ombra fantasmagòrica que ens va visitar el juliol de 2006 fent de teloner de B.B. King al Poble Espanyol. Amb la seva xuleria de tota la vida i amb el pas dels anys solcats a les arrugues de la cara, el bigotet ha tornat a aparèixer i fins i tot n’hi va haver algún que li va veure una mica de panxeta.

Un concert força complet vampiritzant l’herència de Nova Orleans, creuant quan convenia el Mississippí, fent una visita als carrerons de Nova York sense oblidar Chicago i trepitjant territoris fronterers. Si, també va baixar fins a Mèxic: “Hey Joe” i “Demasiado corazón” desgraciadament també van sonar.

“Mink DeVille!!!” va cridar un espectador al principi de l’actuació, “no, Mink DeVille ja no existeix, jo sóc Willie DeVille” va respondre. Aquest seguidor no se’n va anar tampoc defraudat ja que “Savoir faire”, “Cadillac Walk”, “Mixed up, shook up girl” o “Spanish stroll” van sonar com en els vells temps.

Amb els anys he tingut un parell de trobades amb aquest senyor. La primera va ser l’any 1988 quan em va voler pispar una birra a la plaça Reial, fet que ja vaig explicar en el seu moment. La segona va tenir lloc en un hotel de Barcelona on l’any 1994 va fer una roda de premsa per presentar “Backstreets of desire”. Una trobada on l’èxit mediàtic de “Demasiado corazón” (cançó de l’estiu de 1993) va ser un dels principals arguments dels periodistes i que Willie DeVille es va prendre amb força desgana passant l’estona fent un dibuix amb un boli Bic del que tenia davant.

En acabar em vaig acostar a ells per que em signés una foto i uns quants discos (entre ells algún bootleg). Això em va valer el premi de ser el fan més fan de la sala (o al menys qui s’havia escoltat algún disc seu) i, després de signar-lo, em va regalar el dibuix que havia fet. Durant una bona temporada va formar part de la decoració del menjador de casa.

Voleu veure com és un DeVille autèntic? clickeu aquí.

I aquest va ser l’acte de lliurament de l’original. Crec que la foto me la va fer en Diego Muñoz tot i que no estic gaire segur.