Raül Romeva i Rueda

Els darrers esdeveniments a Egipte i Tunísia m’enganxen a Lisboa, on té lloc una nova reunió de l’Assemblea Interparlamentària APEM, de la qual formem part càrrecs electes de les dues ribes mediterrànies. Falten, precisament, les delegacions tunisianes i egípcia, cosa que no estranya a ningú.

Per altra banda, són constants les referències a les transicions cap a la democràcia portuguesa i grega (1974) i espanyola (1975), i els símils amb la situació que actualment estan vivint els veïns del sud són inevitables.

Un dels més clars en aquest sentit es Sampaio, actualment Alt Representant de l’ONU per a l’Aliança de Civilitzacions i antic President portugès.

No obstant, no puc evitar sentir una enorme mala consciència per la poca visió i la manca de responsabilitat històrica que ha demostrat la UE els darrers anys. La seva resposta, tardana i excessivament tímida, posa de manifest les enormes i preocupants hipoteques econòmiques i polítiques d’alguns països de la UE en relació als règims dictatorials que actualment trontollen.

Si la setmana passada era Tunisia qui protagonitzava les meves reflexions, avui hi afegeixo també Egipte. I és que la UE ha de condemnar de manera inequívoca la violència aquell país i s’ha de comprometre a acompanyar el procés cap a la transició democràtica.

En l’actual context de violenta repressió de les pacífiques protestes dels moviments opositors i de restriccions democràtiques imposades pel règim de Mubarak. La resposta del Consell de la UE d’avui és decebedora, i subscric per tant les paraules del meu co-president de Grup, Dany Cohn-Bendit, quan afirmava dolgut que: “Once again we are witnessing the violent
repression of peaceful democratic protests by an untenable dictatorship and
once again the EU is dragging its heels with its response. The EU needs to
unequivocally condemn the violent response by the Mubarak regime and move
swiftly to support a democratic transition in Egypt.This is the latest case underlining how
EU foreign policy is at odds with the democratic values the Union purports to
defend. As was the case in Tunisia, the EU has continually turned a blind eye
to political repression and the absence of basic democratic rights in its
eagerness to establish closer economic relations with Egypt. The failure by the
EU to criticise the recent parliamentary elections in Egypt, which were
fundamentally flawed and rigged by the Mubarak regime, is a case in
point.”

Per altra banda, les meves col·legues de grup, Franziska Brantner, Hélène Flautre i Judith Sargentini han presentat una pregunta a la CE demanant pels beneficiaris de l’ajuda financera europea a Egipte i Tunísia, i demanant que aquesta ajuda es reorienti cap a donar suport als grups que reclamen un gir democràtica i en favor dels drets humans que els permeti enterrar els règims dictatorials sota els quals viuen. La pregunta la podeu trobar a: http://greens-efa.eu/cms/topics/dokbin/369/369238.eu_financial_support_to_tunisia_and_egyp@de.pdf

Font foto: The Telegraph

Ahir vaig ser a la presentació del Projecte EQUO, a Madrid. Vaig voler acompanyar el llançament d’un projecte que considero essencial, no ja per a l’Estat, només, sinó per a tota Europa.

Com a eurodiputat per ICV, i especialment com a vicepresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu he tingut ocasió de seguir i acompanyar el procés liderat per en Juan López de Uralde (ex Director General de Greenpeace) i Joaquín Nieto (President d’Honor de Sustainlabour), entre molts d’altres.

Reyes Montiel, Daniel Cohn-Bendit (qui avui en una entrevista a Público reclama “Vèncer a la dreta i transformar l’esquerra”, cosa que subscric), Monica Frassoni i, evidentment, Juan Lopez de Uralde, van fer el llançament d’honor inicial. El partit, per tant, ja ha començat. Ara toca jugar-lo i, si se’m permet el símil (que ningú se m’enfadi, si su plau, especialment en Juantxo, que sé que és de la Reial Societat), opto per jugar-lo a l’estil del Barça de Guardiola: és a dir, buscant tenir sempre el control de la pilota (amb voluntat de marcar l’agenda), primar el treball en equip per sobre de les individualitats (aquí ningú és imprescindible i tothom és necessari), organitzar-se amb una bona distribució sobre el camp (cadascú ha de fer allò que sap, i fer-ho bé), actuar amb dignitat i exemplaritat dins i fora del terreny de joc (dignificar la política no només és una necessitat, és una urgència), i, és clar, tenir i demostrar sempre l’ambició i i les ganes necessàries per tal de guanyar (que no vol dir altra cosa que voler incidir en tots els àmbits de decisió possibles per tal de canviar l’status quo predominant avui, mirant d’aportar-hi una necessària visió sòcioecològica malauradament força absent en l’actualitat).

A la festa-presentació d’ahir em vaig trobar amb moltes cares amigues d’àmbits molt diversos de l’entorn ecologista, pacifista, feminista, moviments socials, pensadors i pensadores, activistes, .. en definitiva, gent inconformista amb ganes i capacitat per canviar els coses. Era necessari comptar en el conjunt de l’Estat espanyol amb una aposta com aquesta. No tinc cap dubte que hi havia, i hi ha, una demanda social i política en aquest sentit. Molta gent amb sensibilitat social i ambiental es trobava orfe políticament, i pot trobar en aquesta iniciativa la referència que esperava. Ara, el projecte EQUO pot actuar a la vegada d’agregador i de catalitzador de totes aquestes sensibilitats. I jo m’hi sumo entusiasmat.
Foto: Montiel, Cohn-Bendit, Frassoni i López de Uralde, ahir, a la presentació d’EQUO. Font: EFE

Ahir, 26 de gener, la Comissió de Desenvolupament del PE va adoptar gairebé per unanimitat l’informe “Fiscalité et développement – coopérer avec les pays en développement afin d’encourager la bonne gouvernance dans le domaine fiscal” impulsat i encapçalat per la Presidenta de la Comissió i eurodiputada de Verts/ALE, Eva Joly.

És un fet que els països en vies de desenvolupament es troben extraordinàriament afectats per la crisis econòmica així com per la caiguda dels preus dels productes bàsics. Més que mai calen noves i substancials maneres de finançar el desenvolupament.
 
Tanmateix, l’ajuda exterior que és indispensable, no és ni suficient ni satisfactòria. En aquest context de crisi global, mesures com la promoció de servis públics esdevé una aventura de dimensions colosals.

Els països en víes de desenvolupament pateixen cada any unes pèrdues enormes d’ingressos fiscals, que es calculen en 385 mil milions de dòlars l’any(Cobham, 2005), víctimes com són tant de la ineficiència dels seus propis sistemes fiscals, així com dels dumping fiscal imposat per les estructures de Bretton Woods, dels preus de les transferències i de l’existència de paradisos fiscals.

En aquest context, la nostra col.lega del grup dels Verds/ALE, Eva Joly, que a més és la presidenta de la Comissió pel Desenvolupament va impulsar l’esmentat informe que finalment la Comissió Deve va adoptar ahir i que en poques setmanes serà votat pel ple del Parlament. La promotora de la iniciativa s’expressava així després de la votació:

“C’est un vote sur un thème majeur pour les pays en développement. Un thème qui me tenait tout particulièrement à cœur. C’est notamment pour lutter contre les paradis fiscaux et les injustices fiscales au Nord comme au Sud que je suis devenue Députée européenne. Que ce rapport, qui reconnait entre autres les conséquences dramatiques des paradis fiscaux sur les économies des pays en développement; la faiblesse voire l’inutilité des listes de l’OCDE que je dénonce depuis des années; la nécessité d’établir des systèmes fiscaux équitables et efficaces pour permettre aux pays en développement de pouvoir s’affranchir en partie de l’aide publique au développement, ait été soutenu par l’ensemble de mes collègues est une grande victoire. C’est aussi la preuve d’une prise de conscience des conséquences dramatiques des paradis fiscaux, des politiques libérales imposées par le FMI et de la politique commerciale de l’Union européenne, ce qui était loin d’être le cas à mon arrivée au Parlement européen. Toutefois, ce vote n’est qu’une première étape et j’espère qu’il sera confirmé lors du vote en plénière”.

Fa uns mesos vaig anar a fer una xerrada a l’Ateneu de Barcelona. Algunes de les persones assistents em van recriminar que ‘els ecologistes ens preocupéssim tant per conservar la biodiversitat, quan tota la vida havien desaparegut espècies’. De fet és cert, i moltes han desaparegut abans fins i tot que sabéssim que existien, però d’això a justificar la seva extinció gairebé com a missió de la humanitat, em sembla que hi ha un cert tram que no sé si qualificar d’ignorància, d’irresponsabilitat o, simplement, de suïcidi.

Reconec que malgrat els anys que fa que em dedico a aquesta feina encara hi ha comentaris i crítiques que em sorprenen, per inesperades, i en escoltar-les penso que potser m’estan gastant una broma de mal gust, d’aquelles de la càmera oculta que tan detesto. Com aquella vegada que un periodista -caigut finalment en desgràcia, pel que sembla, per les seves sortides de to sexistes i classistes-, em va dir que això de lluitar per preservar l’Amazònia era una ximpleria, que el millor que li podia passar a la Humanitat era que l’asfaltessin. I és que ell no ho deia en broma, malauradament.

Per altra banda, malgrat les creixents evidències que espècies com la Tonyina Vermella, esdevinguda malgrat ella mateix en una icona de la salvació (o del mal estat) dels oceans, encara em veig obligat massa sovint a justificar, fins i tot en ambients suposadament sensibilitzats pels valors socials i ecologistes, per què no ens podem permetre el luxe d’observar passius la seva desaparició.

Per sort, aquestes actituds, que sovint no són sinó un fracassat intent de dissimular un egoïsme ignorant, no deixen de ser fets aïllats, si bé compten amb unes quotes de pantalla i de pàgines publicades força notable. I és que la cosa, en termes de biodiversitat, no està per frivolitats ni per acudits dolents, em temo. I sinó, mireu aquest petit vídeo de només tres minuts (  http://video.nationalgeographic.com/video/player/news/animals-news/coml-complete-census-vin.html) .

Per a mi, i per a mollta gent, la defensa de la biodiversitat no és una tasca inútil o innecessària, i encara menys una despesa fútil i prescindible. És un indicador determinant que estableix els límits, alts o baixos, de la nostra humanitat.

Celebro, per tant, que hi hagi qui ho consideri prioritari fins el punt de dedicar el temps i els mitjans que han calgut per fer el cens més ambiciós fet mai de la vida marina (http://www.coml.org).

I m’agradaria que el govern del meu país en fés bandera, també, d’aquesta tasca. Si ho fa, cap dubte que em tindrà al seu costat. Si no, cap dubte, tampoc, que em tindrà davant, confrontant-hi convençut.

Foto: Portada informe Primer cens de la Vida Marina COML

Tunis és de fa dies noticia, mediàtica i política, per la revolució pro llibertats. Durant anys la UE ha callat, i avui sembla no saber què dir. La setmana passada vaig ser a Vilafranca, convidat per Amnistia Internacional Penedès, per parlar sobre la UE i els Drets Humans. Avui, a la Delegació UE-Magreb, afrontem el tema de l’acord de Pesca, i abans, a la Comissió Droit, haurem recordat la situació dels centres de detenció il.legal de la CIA  a la UE. Cada dijous per la tarda, durant els plens d’Estrasburg, debatem i votem tres resolucions sobre la situació dels Drets Humans i la democràcia al món.

La UE sembla haber renunciat fa temps a convertir-se en l’abanderada mundial i indiscutible de la defensa dels Drets Humans al món. I això em dol, i em preocupa. Aquesta és també la conclusió del darrer informe anual de Human Rights Watch que, en la seva nota de presentació, comença així:

Too many governments are accepting the rationalizations and subterfuges of repressive governments, replacing pressure to respect human rights with softer approaches such as private “dialogue” and “cooperation,” Human Rights Watch said today in releasing its World Report 2011. Instead of standing up firmly against abusive leaders, many governments, including European Union member states, adopt policies that do not generate pressure for change.

The 649-page report, Human Rights Watch’s 21st annual review of human rights practices around the globe, summarizes major human rights issues in more than 90 countries and territories worldwide, reflecting the extensive investigative work carried out in 2010 by Human Rights Watch staff. Download Full Report > [PDF, 4 MB]

I amb tot això, Wikileaks fa temps que crida ben fort que l’emperador va despullat, però aquest, com si sentís ploure.

Foto: Portada informe HRW 2011

Una de les qüestions que una i altra vegada em reclama la gent, ja sigui quan pugen a Brussel·les/Estrasburg, o quan jo vaig a fer xerrades o trobades diverses per pobles i ciutats, és que com és que encara no comptem amb un impost sobre les transaccions financeres que permeti aturar les trampes especulatives, i que que estem fent des del Parlament Europeu.

-Malauradament -acostumo a respondre- sobre aquesta qüestió el Parlament Europeu no tenim competència directa, i no la tenim per què els governs dels Estats no volen que la tinguem. És a dir, són els executius de cada estat, encapçalats per Zapatero, Merkel, Sarkozy, Cameron, Orban, etc… els qui ho impedeixen.

I és que és necessari recordar una vegada més que aquesta entel·lèquia que anomenem Europa, no es redueix al Parlament Europeu, sinó que hi ha d’altres actors que tenen tan, o de vegades més, pes que el propi Parlament, especialment en algunes qüestions.

No obstant, una de les coses que sí podem fer els membres electes del Parlament Europeu és actuar d’altaveus de la ciutadania (com per exemple les que plantegen des de la Plataforma Impost sobre les Transaccions Financeres Ja! o ITFYA). I això és el que faig habitualment transferint a les altres dues institucions europees, el Consell (governs) i la Comissió Europa, aquestes inquietuds en forma de pregunta escrita, com aquesta, que podríem considerar la Pregunta del milió:

Pregunta con solicitud de
respuesta escrita E-000167 i E-000168/2011

al Consejo y a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva
i Rueda (Verts/ALE)

Asunto:     Impuesto a las
Transacciones Financieras

La
profunda crisis global ha llevado a una situación económicamente insostenible
en la que se han incrementado los déficits fiscales, se han recortado los
gastos sociales y ha aumentado la desigualdad, medidas socialmente inadmisibles
en una crisis con responsables claros, a los que no afectan las medidas
adoptadas por los Gobiernos. Estos responsables son las personas e
instituciones que controlan los mercados financieros, apoyados por unos
gobiernos que, sin cuestionar en ningún momento la actual hegemonía de las
finanzas sobre la economía productiva, les han permitido alcanzar un volumen de
actividad desmesurado, escasamente gravado e insuficientemente sometido a
control o regulación. Los gobiernos de la Unión no han dudado en aplicar a la
ciudadanía de sus países dolorosos planes de ajuste basados en recortes
sociales, de derechos laborales y de salarios. Se ha dado prioridad a la lucha
contra el déficit sin abordar la necesidad de gravar adecuadamente al sector
financiero ni revisar la fiscalidad de las grandes fortunas, ni menos aún
tratar de evitar la evasión fiscal practicada por las compañías multinacionales
a través de los precios de transferencia. Ante este escenario insostenible,
diferentes organizaciones sociales exigen la implantación inmediata de un
Impuesto a las Transacciones Financieras (ITF) y la lucha decidida contra la
evasión fiscal, desarmando el entramado de los paraísos fiscales de modo que se
recuperen recursos que legítimamente pertenecen a los ciudadanos y se generen
otros adicionales suficientes para combatir las desigualdades sociales.

¿Qué
medidas va adoptar la Comisión para la aplicación inmediata del ITF?

¿Cuándo
se aplicará entre los Estados miembros de la Unión?

¿A
qué espacios de toma de decisiones sobre la gobernanza económica globalizada,
trasladará la Comisión exigencia de la creación del ITF?

Fonto foto: ITFYA

Iran va ser objecte de debat novament, ahir, al Parlament Europeu. Un cop més vàrem haver d’abordar la situació dels defensors de drets humans d’aquell país. Vaig poder intervenir en el ple, en nom del meu grup, Verds/Ale, i vaig presentar la resolució que havíem preparat.

18.1.2011                                                                                                          B7?0071/2011

MOTION FOR A RESOLUTION

with request for
inclusion in the agenda for the debate on cases of breaches of human rights,
democracy and the rule of law pursuant to Rule 122 of
the Rules of Procedure

on human rights in Iran
– in particular the case of Nasrin Sotoudeh

Barbara Lochbihler, Isabelle
Durant, Emilie Turunen, Raül Romeva i Rueda, Heidi Hautala on behalf of the Verts/ALE Group

B7?0071/2011

European
Parliament resolution on human rights in Iran – in
particular the case of Nasrin Sotoudeh

The
European Parliament,

A. Whereas over one year after the Ashura
demonstrations in December 2009 still hundreds of Iranian citizens who had been
arrested linger in prison.

B. Whereas the authorities have continued to
make arrests throughout the year, notably at the occasion of Students’ Day of 7
December 2010 and whereas according to reports by Amnesty International I over
70 students are still detained

C. Whereas human rights defenders in Iran have
to live under constant threat of persecution as the most recent case of the
prominent lawyer Nasrin Sotoudeh demonstrates

D. Whereas Ms  Sotoudeh has been sentenced to 11 years in jail and been banned
from working as a lawyer or leaving Iran for 20 years on  charges of being a member of the Centre
for the Defence of Human  Rights,
headed by Nobel Peace Laureate Shirin Ebadi; whereas in connection with the centre two other lawywers,
Mohammad Seifzadeh and Mohammad Ali Dadkhah have as well been condemned to
prison sentences

E. Whereas journalists and bloggers equally
continue to be targeted, with reportedly over 30 journalists behind bars at the
moment

F. Whereas even acclaimed and award winning
representatives of Iranian culture such as Film director Jafar Panahi are
denied the freedom of expression, who in December 2010 was banned from film-
making for 20 years as well as sentenced to 6 years of prison

G. Whereas instead of investigating against
extrajudicial murderers, it can even happen that the mourning relatives of the
killed are being arrested as was the case of Mahdi Ramazani  who was taken into custody at the
gravesite of his son in December 2010 and confronted with such exorbitant bail
conditions he is in no capacity to fulfil

H. Whereas on 15 December a suicide bomber in the
city of Chabahar in Sistan-Baluchestan killed 39 people and wounded dozens more

1. Reiterates its call for the release of all
prisoners of conscience including all those who have been detained over the
last year in connection with their peaceful political and human rights
activities

2. Calls on the Iranian authorities to respect
the internationally recognized rights to freedom of expression and assembly

3. Strongly condemns the extraordinarily harsh
sentence against Nasrin Sotoudeh and comments her for her courage and her
engagement;

4. Considers Ms Sotoudeh as well as her fellow
human rights defenders prisoners of conscience and demand their immediate
release

5. Expresses its concern over the more and
more frequently imposed sentence of a ban to leave Iran which can lead to the
logical conclusion that staying in Iran is considered a punishment by the
authorities

6. Calls on the authorities to combat the
impunity of human rights violators within the security forces; Re-iterates its
demand for an independent investigation into allegations of extrajudicial
executions since the disputed June presidential elections and for alleged
violators to be brought to justice.

7. Strongly condemns the bomb attack in
Chabahar and expresses its condolences to the victims’ families and the injured

8. Is seriously concerned about the
persecution of certain religious and ethnic groups in Iran; Expresses its
conviction supported by the more recent European history that a peaceful and
balanced social and political development can only be achieved in taking the
cultural and social aspirations of different regions into account

9. Calls on
the Government to guarantee the human rights of minorities laid down in the
Constitution and the Universal Declaration of Human Rights, notably Art. 18
which provides that “everyone has the right to freedom of thought,
conscience and religion”;

10. Believes that the highest execution rate
per capita in the world is a disgrace for Iran with its ancient sophisticated
culture and calls on the Supreme Leader Khamenei to declare an immediate
moratorium on capital punishment

11. Welcomes the International Cities of
Refugee Network and calls on the Commission and the Member states to develop
further initiatives in favour of providing shelter for Iranian writers and
human rights defenders who have to flee Iran to avoid persecution

12.
Instructs its President to forward this resolution to the High Representative
of the Union for Foreign Affairs and Security Policy, the Council, the
Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the
Government and Parliament of the Islamic Republic of Iran.

En el marc del debat d’aquest matí, entre els presidents de Grups i la Presidència semestral del Consell, Hongria, representada pel seu Primer Ministre, Viktor Orban, un dels temes que més controvèrsia a suscitat ha estat  la pol.lèmica Llei de Mitjans  hongaresa (anomenada també Llei Mordaça) adoptada i temporalment congelada fins que acabi el semestre.

En senyal de protesta alguns diputats i diputades ens hem tapat la boca amb esparadrap. Qui ha parlat, i ho ha fet de manera brillant un altre cop, és el nostre co-president de grup, en Dany Cohn Bendit. Dues frases resumeixen perfectament el missatge: Una, no existeix la informació equilibrada (i és que la proposta de Llei hongaresa exigeix que sigui, sinó, un mitjà / periodista podria ser sancionat), i dos, la informació ha de molestar la política, i això, de vegades, és dolorós (ho sabem tots els qui hem estat a Govern). 

Per altra banda, per a mi, en una democràcia són els mitjans els qui han de controlar el govern. Quan la cosa és a l’inrevés, llavors no podem parlar de democràcia, sinó d’una altra cosa.

Us adjunto seguidament el discurs del Dany, ja que, per què seguir parlant quan d’altres (en aquest cas en Dany Cohn-Bendit) ho diuen deu vegades millor de com jo ho hauria dit?

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 19 janvier 2011

Présidence hongroise – Loi sur les médias

Pas de double standard, un profond changement de la loi sur les médias en Hongrie est indispensable

Le Parlement européen vient de débattre des priorités de la Présidence hongroise de l’UE avec le premier ministre, M. Victor Orban. Dans le cadre de ce débat, la très controversée loi sur les médias en Hongrie a été évoquée dans l’intervention de Daniel Cohn-Bendit, Co-président du Groupe des Verts/ALE qui s’est ainsi adressé au premier ministre hongrois:

L’information doit déranger la politique et c’est parfois douloureux.  Mais il en va de la liberté de la presse et c’est pourquoi cette loi ne correspond pas aux valeurs de l’Union européen. Une Europe forte doit être crédible, or l’UE n’est plus crédible si nous acceptons ce genre de loi. Comment allons nous à l’avenir discuter avec Loukachenko ou avec le gouvernement chinois? La base de la liberté est justement la liberté d’expression, jamais une démocratie n’est morte parce qu’il y avait trop de liberté, mais elles sont mortes lorsqu’on a restreint les libertés. Par conséquent, il est indispensable d’obtenir un profond changement de cette loi sur les médias en Hongrie.”

Font foto: Verds/ALE

Sóc a Estrasburg, al ple del Parlament Europeu, escoltant el President del Consell de la UE, Van Rompuy, i al President de la Comissió, Barroso. Expliquen les conclusions del darrer Consell Europeu.
Parlen de recuperació, de cohesió, d’esforç, de rigor, i, per descomptat,
d’austeritat.

Tot just fa una setmana la Comissió europea presentava el seu
primer Annual Growth Survey, precisament al principi del nou ‘European
Semester‘, part de la nova arquitectura de governança econòmica de la UE.

Vàrem
ser diversos arreu d’Europa que vàrem criticar les recomanacions de la
Comissió, i especialment la seva visió estreta focalitzada en el mantra de
l’austeritat. El fet és que, aquesta mena de mesures, fins ara, no han suposat
sinó un clamorós fracàs en termes de recuperació econòmica. I és que, a parer
de moltes i molts, la millor manera de reactivar l’economia no és aturar
l’activitat econòmica i castigar les capes més desfavorides de la societat,
sinó, al contrari, dinamitzar-la via, entre d’altres, per la inversió pública
i, sobretot, estabilitzant les finances públics amb una millor i més efectiva
lluita contra el frau fiscal i una reforma que signifiqui, simplement, que
pagui més qui més té.

Res d’això s’està fent, i el discurs d’avui, a
Estrasburg, de Barroso i Van Rompuy, segueix reiterant els mateixos errors.

Ja la setmana passada, el meu col·lega de
grup, Philippe Lamberts, portaveu d’assumptes econòmics de Verds/ALE, va ser
clar quan va expressar que:

“While the Economic Semester and the
Annual Growth Survey may be new tools, the economic analysis behind them
remains unchanged. The Commission has continued with its blinkered focus on
austerity as the answer to Europe’s economic woes. The flawed neoliberal
approach has clearly showed its limits, yet the Commission wants member states
to persist with and intensify austerity measures ignoring their potentially
negative macroeconomic impacts, as well as the consequences for wages and
welfare. The whole package is socially and environmentally blind.”

En una línia similar s’expressava el també
col·lega dels verds alemanys, Sven Giegold, especialista en afers financers:

“The Commission ignores the basic fact
that sustainable public finances require not just appropriate and efficient
spending but also adequate and socially just revenue sources. Unsurprisingly,
there is no urge to establish a financial transaction tax or introduce energy
taxation. The Commission fails to outline measures to ensure the fair
contribution of corporations or fight against tax fraud. It also completely ignores
the potential economic impact of punitive interest rates for borrowing on
member states, which may not be able to bear this burden.

“In its focus on specific measures in
member states, the Commission fails to make any recommendation as to how
stronger EU-level economic governance can contribute to strengthening the
economy.  In short, a missed
opportunity for the Commission to lead the European economy out of the
crisis.”

Comparteixo la línia argumental de Lamberts, i
Giegold, evidentment. I tanmateix constato com aquest pensament que defensem des
del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu no és, ara com ara, el majoritari, i
per descomptat no té res a veure amb la línia de pensament imperant a la Comissió
i al Consell.

Seguim sota la Borrasca, intentant capejar el temporal. Confio que algú dia
arribi l’anticicló i comencem a veure el sol.

Amb el record encara fresc de la catàstrofe provocada per BP al Golf de Mèxic, i veient les conseqüències del vigent vessament provocat per Repsol a les costes de Tarragona, molt em temo que seguim sense aprendre la lliçó. La propera gran taca de fuel podria pintar una de les magnífiques i, de moment, verges parts del planeta: l’Àrtic.  

BP ja fa temps que explora la possibilitats d’explotar-ne els jaciments, aprofitant, entre d’altres, que allà poca oposició local hi trobaran. Amb prou feines hi ha ossos i balenes, però aquests rai, que no es manifestaran, deuen pensar alguns.  

El cas és que mentre el petroli segueix empastifant la costa del Golf de Mèxic, i ara les de Tarragona, aquells qui han fet el negoci de l’any (i de la dècada) en un cas i altre, segueixen buscant nous filons. El problema segueix essent que hi ha una immensa distància entre l’avaluació dels riscos que aquesta mena d’explotacions suposa, i els mitjans que s’hi destinen per prevenir-los i atacar-los.

Ja és públic l’informe que demostra que, en el cas de BP, va primar la recerca de la maximització de beneficis que la seguretat. El mateix es podria aplicar a Repsol, a Tarragona. En un cas i altre, però, hi ha institucions que d’una manera o altra s’arremanguen i miren de fer front a la catàstrofe. I malgrat tot, que ningú ho oblidi, en el cas del Golf de Mèxic van trigar 73 dies! a aturar el vessament, i el problema persisteix (i ho farà durant dècades. Veurem què passa en el cas de Tarragona. Però qui s’arremangarà en el cas de l’Àrtic?

És cert que el Consell de l’Àrtic acaba de revisar les directrius per a l’extracció de gas i petroli al continent de gel, però aquesta revisió segueix essent del tot insuficient tenint en compte la magnitud de la possible tragèdia que suposaria un vessament com el del Golf de Mèxic, i fins i tot com el de Tarragona, menor en tamany, però igualment devastador en termes socials i ambientals.

Diverses organitzacions van instar el Grup de Treball reunit a Vorkuta des del passat 16 de gener a aturar qualsevol intent de seguir endavant amb l’explotació dels pous de petroli de l’Àrtic ( enguany està previst, per exemple, que comencin les prospeccions a Groenlàndia i a Rússia estan previstes perforacions d’exploració al Mar de Kara i als estuaris del Riu OB, ben a prop de la Yamal Peninsula.

També sobre aquesta qüestió he demanat la postura de la Comissió i el Consell.  

Font foto: Departament conservació mediambiental de l’Estat d’Alaska.

Com cada matí faig un repàs a la premsa. De vegades, com avui, que m’he llevat a casa i he hagut d’anar a l’aeroport ben d’hora, per volar cap a Estrasburg, puc fer-ho en el format paper, d’altres ho faig gràcies a les versions electròniques dels diferents diaris.

Els dilluns, ho vulguem o no, és obligat aturar-se mínimament a les pàgines d’esports. I dic ho vulguem o no perquè, encara que no vulguem, aquestes pàgines són clara majoria. En el meu cas, però, seguidor com sóc de l’esport en general (i no només del futbol sinó d’altres, sovint oblidats, com la natació), la lectura d’aquestes pàgines és totalment voluntària. Per altra banda, si les notícies tenen a veure amb la cultura del treball, l’esforç, el rigor, la disciplina i el compromís al qual ens té tan malacostumats aquest Barça del Pep i Cia., aquest gest voluntari es converteix en un plaer. El cas és que, en llegir les valoracions del partit d’ahir, he tingut una agradable sensació i he recordat aquella declaració d’en Guardiola quan deia que un dels seus objectiu era que el dilluns la gent culé anés més contenta a la feina. Respectuós amb els desitjos del ‘mestre’, he volgut fer-li saber que, almenys en el meu cas, aquest  era un objectiu acomplert, i he piulat (mai sé si dir tuitejat o piulat, perdoneu) alguna cosa com ‘Ho reconec. Sóc una d’aq persones q veient com juga, i com guanya, aq Barça, dilluns va més content a la feina. Gràcies Pep i Cia.’

Seguidament he continuat amb el repàs de la premsa: Tunísia, economia, zona Euro, primàries a Barcelona, vessament a Tarragona, ofensiva cap a la recentralització de l’Estat, ascens de LePen (filla) al front del Front Nacional (valgui la redundància)… Sobre aquest darrer fet recordo que també he fet una piulada, i és que, com que vaig a Estrasburg, i sovint em creuo pels passadissos i el Restaurant a la família LePen (a l’hemicicle els veig poc, he de dir) és un tema que m’afecta força de prop.

Quan ja estava a punt d’empaquetar, perquè començava l’operació d’embarcament, però, m’he topat amb un articlet a la darrera pàgina de l’Ara. Era la columneta críticaxarxes, que signa la Sílvia Barroso, i que acostumo a llegir sempre que puc. Bàsicament perquè acostuma a fer reflexions interessants, i aporta un punt de vista al món de les xarxes que, per als qui hi estem ficats (en el meu cas més per gust que no pas per obligació) convé llegir.

Touché, pensareu alguns/es, més et valia no haver-lo llegit.

Confesso que esperava fa temps un apunt com el d’avui, dedicat als polítics tuitaires, tot i que no esperava veure’m-hi citat, i encara menys acompanyant a dos noms tan selectes i il·lustres com @quimnadal o @xavier-trias.

Barroso, a ‘Coses que no hauríem de dir ni fer, però que diem, i fem’, fa una raonada crítica sobre les nostres reflexions piuladores. En el meu cas, a més, em compara amb un capgròs, petit i entranyable amfibi. És clar que, ben mirat, l’encerta força amb la comparació. Serà perquè tots dos som calbs i ens encanta l’aigua, a més de cabuts de mena. Res a dir, per tant, en aquest aspecte.

D’entrada una primera justificació: la foto no és casual, està pensada i repensada. De fet, allò que fem a la xarxa és, literalment, despullar-nos i mullar-nos. Doncs bé, en la foto he volgut expressar precisament això: em mostro despullat i, per descomptat, em mullo.

Seria del gènere absurd negar que el seu escrit m’ha fet reflexionar, sobretot quan, com podeu constatar, he aprofitat el trànsit a Niça, abans d’agafar el següent vol cap a Estrasburg, per dedicar-li aquestes ratlles. I és que, segons ella, abans de llençar alguna cosa a l’aire s’ha de pensar i repensar.

Vull deixar ben clar, abans de continuar, que hi estic ab-so-lu-ta-ment d’acord, amb aquesta màxima. I encara que no ho sembli, abans d’escriure una piulada, un comentari al Facebook o, encara més, un article al bloc, m’ho penso i m’ho repenso molt. És més, són moltes les que finalment desestimo (prement la tecla DEL), fins i tot quan ja les he escrit (en podria escriure un llibre, cosa que, no patiu, no faré mai). I malgrat tot, és cert, un cop dit/escrit, sempre hi ha algun moment en què penses que potser hauria estat millor no dir-ho, o dir-ho diferent.  També en això li dóno la raó.

Per altra banda, sóc el primer que m’imposo límits. Per exemple: Intento, sobretot, parlar de la meva feina (que, no ho oblido, és representativa, i per tant exigeix fer de la transparència la norma, i no l’excepció); procuro primar el raonament i l’explicació de postures i accions (amb contingut), abans que la crítica; quan critico ho faig a d’altres polítiques i accions (i no a persones en particular) i mai recorro a l’insult personal; procuro que les reflexions sobre aspectes personals (per exemple la meva condició de pare) estiguin contextualitzades en la mesura en que, per a mi, la paternitat és una opció i una responsabilitat i, és clar, m’ocupa molt de temps i energia; i sí, finalment, em permeto algunes frivolitats sobre gustos i aficions (esport, lectura, teatre o cinema), en la mesura que, en tant que ésser humà, i per tant mortal, també en visc, i en depenc.

Accepto el risc que hi hagi qui trobi aquesta activitat excessiva, o tendencial, o prescindible, o parcial, o…  tot i que aquest no deixa de ser un risc compartit amb qualsevol qui es posa davant d’una càmera, un micròfon, o un ordinador per escriure un article o una columna en premsa. Un risc que cal assumir amb esportivitat, ja que, evidentment, és impossible (i francament, gens desitjable) acontentar tothom.

Per part meva agraeixo les sempre interessants aportacions de la Sílvia Barroso i espero que no deixi d’escriure, ja que, i ho dic de debò i sense cap mena de segones intencions (qui em coneix sap que no en tinc), m’he fet lector asidu de la seva columna.

Vaja, volia fer una piulada i m’ha sortit un article del bloc. Demano excuses. Ja ens avisen per megafonia. Tanco, empaqueto i cap a embarcar. Que m’espera una setmaneta a Estrasburg…
Foto: La de la discòrdia. En fi, a mi m’agrada, però accepto que és opinable. Font: arxiu personal.

A mitjans de desembre la Fundació per la Pau i d’altres organtitzacions vinculades a la campanya Armes sota control denunciaven que la crisi econòmica podria incrementar la venda
d’armes a destins preocupants. En concret feien notar que l’Estat espanyol va exportar armes per un import de més
de 900 milions d’Euros el primer semestre de 2010, més del doble del que es va
exportar en el mateix període de 2009. Malgrat que aquest no és un tema en el qual el Parlament Europeu hi tingui una competència específica, he seguit amb atenció l’assumpte, primer, des de 1994, formant part de les campanyes de les ONG denunciant els fets, i després, des del Parlament Europeu, a partir del 2004, en tant que ponent durant diversos anys de l’informe anual de les exportacions d’armes de la UE.

Un cop més, em vull fer ressò del fet que la campanya Armes sota control alertava que,
davant el descens de les vendes internes, les indústries de defensa busquen,
amb el suport del govern, incrementar les seves exportacions. Aquest fet
augmenta el risc que les armes i material de doble ús arribin a països que
estiguin en conflicte armat, on es cometin violacions dels drets humans o que sofreixin
situacions de greu inestabilitat interna.

A través d’una nota de premsa conjunta, la campanya “Armes
sota control” alerta que la situació de crisi que viu l’economia espanyola
està generant una clara tensió entre els interessos de la indústria espanyola
de defensa i la Llei 53/2007 sobre comerç d’armes, que estableix limitacions
per a exportar a països i territoris on les armes puguin ser usades per violar
els drets humans, o ser emprades en accions que pertorbin la pau, l’estabilitat
o la seguretat, exacerbar tensions o conflictes.

Davant el descens de les vendes internes, les
indústries de defensa busquen, amb el suport del govern, incrementar les seves
exportacions, fet que augmenta el risc que aquestes armes i material de doble
ús acabin arribant a destinacions preocupants (països que estiguin en conflicte
armat, sofreixin situacions de greu inestabilitat interna o en els quals es
cometen greus violacions dels drets humans).

Amb l’assistència tècnica de l’Institut
d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH), Amnistia Internacional,
la Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam han analitzat les
exportacions realitzades de material de defensa i doble ús en el primer
semestre de l’any, segons les dades estadístiques de l’Agència Tributària. Les
conclusions de l’anàlisi de les xifres i de l’actual context del sector són
preocupants.

La crisi econòmica i el context actual
d’austeritat pressupostària, s’estan traduint en que el Ministeri de Defensa té
menor capacitat per adquirir armament i absorbir una part significativa de la
producció del sector. No obstant això, i davant l’interès a consolidar aquest
entramat empresarial que agrupa unes 850 empreses, amb una facturació anual que
supera els 3.600 milions d’euros i que genera 18.000 ocupacions directes, el
govern i les empreses estan apostant per l’increment de les exportacions.

Aquesta tendència suposa un risc que els
interessos comercials tinguin prioritat per davant del que determina l’article
8 de la Llei 53/2007, que regula el comerç exterior de material de defensa i
doble ús, i que estableix límits a la venda d’aquests productes.

Les ONG han expressat la seva preocupació pel
fet que fer prevaldre les exportacions augmenti el risc de vendes que puguin
violar l’article 8 de la Llei espanyola de venda d’armes. que estableix que
“les sol·licituds d’autorització d’exportació d’armes seran denegades i les
autoritzacions suspeses o revocades quan existeixin indicis raonables que
puguin ser emprats en accions que pertorbin la pau, l’estabilitat o la
seguretat o poden emparar-se per a cometre violacions dels drets humans”.

Anàlisis de les dades semestrals

Segons les dades de l’Agència Tributària, les
exportacions realitzades de material de defensa el primer semestre de 2010 van
ser de 907,6 milions d’euros. Encara que la tendència podria no mantenir-se en
el segon semestre, si fos així suposaria un nou rècord de vendes al final
d’any, acostant-se als 2.000 milions d’euros (un 33% més que en l’any 2009). Un
42,3% d’aquesta xifra correspon a vendes a països de la UE i de l’OTAN, mentre
el 57,7% restant es reparteix entre 60 països.

Tres anys després de l’aprovació de la Llei,
segueixen existint importants volums de vendes a destinacions considerades
preocupants i que dubtosament compleixen les restriccions que estableix
l’article 8 de la llei. Entre elles figuren l’Aràbia Saudita, Colòmbia, Israel,
Ghana, Pakistan o El Marroc. Alguns dels principals serien els següents:

    * Aràbia Saudita va rebre el primer semestre de
2010 productes de defensa espanyols per valor de més de 453.000 euros,
especialment en munició i paracaigudes. A més, i tot i que encara no s’ha pres
una decisió, hi ha en marxa un esforç de les autoritats espanyoles per assolir
una operació de venda de carros de combat Leopard 2E a aquest país (fabricats
per Santa Bàrbara Sistemes, del grup General Dynamics). Fins on se sap,
l’operació podria suposar el lliurament de 200 d’aquests carros (50 d’ells, ja
durant 2011), i es tractaria de la major operació de venda d’armes de la
història espanyola, per valor de 3.000 milions d’euros. Les organitzacions han
expressat la seva preocupació per aquesta possible operació, atès que Aràbia
Saudita és un país amb greus violacions dels drets humans, i exigeixen que es
condicioni a l’establiment de forts salvaguardes, per evitar que siguin usades
per a violar els drets humans o el Dret Internacional Humanitari (especialment
en el nord d’Iemen). Les organitzacions es van adreçar al president Zapatero en
aquest sentit en una carta el passat 12 de novembre de 2010, fins a data d’avui
no s’ha rebut resposta. 

    * A més, durant el primer semestre s’ha venut
material a Colòmbia per més de 285.000 euros, malgrat el seu greu conflicte
armat intern en el qual totes les parts implicades han comès violacions dels
drets humans i del Dret Internacional Humanitari. Israel ha rebut més de 3,2
milions d’euros en diferents tipus de material, incloent projectils i
municions. El Marroc ha adquirit material de defensa per 4,1 milions d’euros.
En la llista també figuren més de 215.000 euros venuts al Pakistan; gairebé
115.000 a Tailàndia i 38,9 milions a Turquia (la majoria corresponent a un
avió).

Davant aquesta situació, les organitzacions
recomanen:

    * Facilitar informació sobre les exportacions
amb antelació suficient, per assolir un avenç en la compareixença del govern
per a informar sobre operacions efectuades o en marxa, millorant així el
control parlamentari.

    * Reforçar el control de les exportacions a
destinacions considerades preocupants, amb una millor aplicació dels criteris
necessaris per aprovar o denegar transferències. Això implica un estudi cas a
cas de la situació del lloc de destinació, així com millorar la implicació del
Congrés en aquest procés (facilitant-li els criteris utilitzats i les fonts
d’informació).

    * Aplicar la dimensió preventiva de la Llei,
millorant els mecanismes per suspendre una exportació, fins i tot una
autoritzada amb anterioritat, si la situació del lloc de destinació és
preocupant o empitjora.

    * Millorar els mecanismes pel seguiment del
material en el país de destinació. Les organitzacions demanen al Govern que
doni instruccions als agregats de Defensa de les ambaixades espanyoles perquè
facin seguiment del material exportat, tal com va demanar el Parlament al
Govern en 2008

    * Avanços
concrets en la transparència de la informació sobre les transaccions
realitzades, amb informació sobre el tipus de producte i usuari final per a
totes les transferències d’armes espanyoles, així com sobre les denegacions
d’autoritzacions d’exportació i evitar la discrepància en les dades
d’exportacions entre les xifres oficials i les del sector industrial espanyol
de la defensa.
Foto: acció de destrucció de milers d’armes colombianes, l’any 2007. Font: EFE

Hi va haver una època en què UE era sinònim de drets humans, respecte per les llibertats i garantia d’oportunitats democràtiques a l’exterior. No gosaria dir que aquesta època s’ha acabat definitivament, però sí que està si més no, en entredit. Mentre les societats nordafricanes convulsionen, sobretot per la manca d’oportunitats per a la gent més jove, des de la UE prima el mantenir bones relacions econòmiques amb règims de dubtosa legitimitat democràtica i de qüestionable actitud davant els drets civils, polítics, culturals i humans en general. Els beneficis d’aquestes relacions, però, no repercuteixen positivament allà, sinó sobretot aquí, i omplen algunes butxaques (més aviat poques) que viuen a Europa. L’article que publica avui a el País en Jordi Vaquer, Director del CIDOB, ajuda a entendre la preocupant deriva que estan prenent els països de la riba sud del Mediterrani, i encara més, permet calibrar la preocupant deriva política de la UE al respecte.

Días de ira en el norte de África (de  JORDI VAQUER, Director del CIDOB, per a El País, 13/01/2011)

En las últimas semanas, la agitación en el norte de África parece no tener fin. Existen paralelismos entre los disturbios en Túnez y los de Argelia, sucesos que llegan apenas un mes después de la revuelta en El Aaiún, y coinciden en el tiempo con las protestas de los cristianos egipcios. Cada país tiene sus especificidades, pero todos estos acontecimientos tienen en común remover temas altamente sensibles para sus Estados: la falta de oportunidades laborales para los jóvenes, la persistencia de favoritismos y graves discriminaciones y el hartazgo ante unos regímenes ineficientes, faltos de legitimidad.

El nivel de violencia en las protestas llama la atención. En distintas ciudades de África del Norte se repite el mismo patrón: manifestantes jóvenes y exasperados se lanzan a la calle y ejercen una violencia desproporcionada e irracional contra la policía. Esta opta por la vía dura y causa víctimas mortales. La situación se envenena y el Estado pone en marcha sus engrasados mecanismos represivos: apagón informativo, desapariciones, palizas, registros casa por casa, cierre de webs, etcétera. Esta vez los Gobiernos norteafricanos no podrán escudarse en el tradicional argumento de contención del radicalismo islámico. Ante este escenario, Europa -y en particular Francia, España e Italia- se encuentra en una posición incómoda. Grandes defensoras de la mejora sin condiciones de las relaciones con los Estados norteafricanos, las tres evitan toda crítica propia o de la UE y se cuentan entre los apoyos más sólidos de estos regímenes escleróticos. La cooperación es especialmente fluida en el ámbito de las políticas de seguridad interior: a cambio de hacer el trabajo difícil para Europa (controlar la llegada de inmigrantes, reprimir a los islamistas, proteger a los turistas), los países norteafricanos tienen carta blanca para aplicar políticas de Interior destinadas a garantizar la seguridad del régimen, no la de los ciudadanos. En tiempos de protestas, estas políticas se vuelven con particular virulencia contra la población. Habida cuenta del alto grado de cooperación existente entre el sur de Europa y el norte de África, mantenerse al margen nos convierte en poco menos que cómplices de la represión.

Las revueltas no son el único elemento de incertidumbre. Los líderes de Argelia (Abdelaziz Buteflika, de 73 años), Egipto (Hosni Mubarak, 81) y Túnez (Zine el Abidine Ben Ali, 74) pasan largas temporadas en clínicas europeas por su delicada salud y, sin embargo, siguen aferrados al poder mientras buscan entre bambalinas la mejor fórmula para dejar todo “atado y bien atado”. Los líderes de Libia (Muamar el Gadafi, 68 años) y el Polisario (Mohamed Abdelaziz, 62) gozan quizás de mejor salud, pero llevan ya en el poder 41 y 34 años, respectivamente. La sombra de su sucesión planea sobre el horizonte político de sus Estados, y preocupa a sus compañeros de generación que copan los puestos de importancia. Reducir la expectativa de cambio político a una constelación de partes médicos, luchas entre clanes para establecer dinastías republicanas (como Siria, Azerbaiyán, Cuba o Corea del Norte), ruido de sables y conspiraciones de poderes fácticos puede desembocar en una explosión social de consecuencias imprevisibles. Los ciudadanos, en especial los jóvenes, hartos de ver sus expectativas truncadas, parecen dispuestos a reclamar su papel. El principal problema con el que se encuentran es que los regímenes existentes han cortado canales y debilitado, cooptado o sencillamente eliminado cualquier estructura intermedia que pudiese jugar un papel catalizador: partidos, sindicatos, asociaciones, etcétera. Aquí es donde los países europeos, sobre todo los del sur, pueden rectificar su posición y jugar un papel importante. Hablar más alto y claro. Poner a nuestras embajadas a respaldar, incluso proteger, a los interlocutores políticos y sociales que poco a poco se atreven a plantarle cara al régimen desde la sociedad civil. Presionar a los Gobiernos norteafricanos para que respeten los derechos humanos y la libertad de expresión, reforzar a través de fundaciones y colaboración directa a las organizaciones opositoras, acoger a los exiliados: Europa puede ayudar a que esta energía se canalice en unos procesos de transición que eviten un estallido peor.

Bruselas se contiene, Madrid sigue muda y Roma y París se afanan en justificar lo indefendible, y así Europa se queda por detrás no solo de Washington, sino incluso de los propios gobernantes norteafricanos que, ante la magnitud de los eventos, rectifican y van más allá de lo que los europeos se atreven a pedir, liberando a presos y anunciando reformas, como hacía ayer mismo el pétreo dictador tunecino.Europa llega tarde, pero todavía puede contribuir a rehacer los canales políticos que permitan al norte de África convertir este invierno de rabia en una primavera de esperanza. Por demasiado tiempo se ha optado por equiparar statu quo a estabilidad y dar preferencia a los negocios, la tranquilidad a corto plazo y el apoyo a los Gobiernos sobre la base del miedo al radicalismo islámico, a la inmigración o, simplemente, a lo desconocido.

Ahora que los jóvenes norteafricanos han roto esta calma opresiva, Europa corre el riesgo de encontrarse del lado de los que reprimen a unos manifestantes que piden para sus países exactamente lo que la UE considera sus valores fundamentales.

Foto: Imatge revoltes a Tunis. Font: EFE

M’alarmen cada cop més les notícies que ens
arriben de Tunísia, i sobretot la resposta del govern. Les autoritats de
Tunísia han dut a terme detencions generalitzades i batudes nocturnes, i com a
resultat, desenes de persones  han
estat detingudes durant les protestes, entre elles advocats, periodistes,
estudiants i blocaires. Les autoritats tunisenques han intentat crear una
apagada informativa sobre les protestes bloquejant l’accés a Internet i tancant
els comptes de correu electrònic de ciberactivistes, la qual cosa lamento i
condemno.

Acabo de registrar una bateria de preguntes
dirigides a la Comissió Europea i al Consell de la UE demanant-los que pressionin
Tunísia perquè respecti les normatives internacionals, especialment en quant a
l’ús d’armes de foc. A més, he demanat que la Comissió faci alguna cosa perquè
s’alliberi immediatament a les persones detingudes exclusivament per intentar
expressar la seva opinió, inclosos els “blocaires” i perquè les
autoritats obrin immediatament investigacions exhaustives i imparcials sobre
les morts ocorregudes i obligar a respondre dels seus actes als responsables de
cometre o ordenar l’ús excessiu de la força.

L’onada de repressió governamental que les
autoritats estan duent a terme en aquest país, requereix que la comunitat internacional
garanteixi la seguretat dels manifestants, per la qual cosa faig una crida a la
Comissió Europea a posicionar-se al respecte després que diversos informes
concloguin que almenys 23 persones haurien mort a les ciutats de Thales,
Kasserine i Regueb, en una campanya de repressió cada vegada més violenta
contra uns manifestants indignats per les condicions de vida existents, l’atur
i la corrupció.

Malgrat no hi podré assistir personalment, dono suport a la concentració
convocada per demà per diverses ONG’s per exigir al Govern català, a l’Estat
espanyol i a la Unió Europea “una condemna unànime i efectiva d’aquesta
repressió” i demanen que “es revisin les relacions econòmiques, polítiques i
diplomàtiques amb aquests règims autoritaris, fent efectiu l’article 2 de
respecte dels drets humans i llibertats a què es comprometeren en el marc dels
Acords Associació UE-Tunísia i UE-Algèria”.

Em consta que moltes companyes i
companys d’ICV sí que hi seran.

Foto: Tunísia estableix un toc de queda. Font: AFP/BBC

Acabo de registrar una pregunta a la Comissió Europea demanant sobre les conseqüències en cas que el nou Govern català cancel•li alguna de les 73 mesures per a la millora de la qualitat de l’aire (per exemple els 80 km/h).

Els he recordat que el passat mes de novembre de 2010, la Comissió va anunciar que portaria l’Estat Espanyol davant el tribunal de Justícia de la UE per l’incompliment en l’àrea metropolitana de Barcelona de la directiva 2008/50/CE relativa a la qualitat de l’aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.

Els he explicat que per evitar aquesta situació el govern anterior a l’atual a desenvolupar un paquet de 73 mesures per millorar la qualitat de l’aire impulsat, i que entre les 73 mesures, destaca l’aplicació d’un límit de velocitat de 80 quilòmetres hora per al trànsit rodat en els accessos a la ciutat de Barcelona.

La mesura, he aprofitat per explicar, va més enllà ja que a més de reduir sensiblement les morts en accident, s’ha mostrat molt efectiva a nivell ambiental i ha permès que per primera vegada les partícules en suspensió se situïn per sota dels límits establerts en l’esmentada directiva, amb una reducció d’al voltant d’un 11% de les contaminant partícules (PM10). No obstant he reconegut que, tot i la important disminució, encara no s’ha aconseguit situar la contaminació de diòxid de nitrogen dins del límit establert per la directiva 2008/50/CE.

Tot això m’ha portat a demanar a la Comissió que en el cas que el nou govern autonòmic cancel·li algunes de les 73 mesures del Pla d’actuació per la millora de la qualitat de l’aire impulsat per l’anterior govern, i en concret l’aplicació de la limitació de trànsit a 80 km /h a l’accés de Barcelona, si “això seria motiu perquè sigui sancionat per incompliment de la directiva 2008/50/CE” i amb quina quantia.

Veurem què passa.

Foto: Accessos a Barcelona, col.lapsats.