miozz mirades

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes fot molt! Fot i és una gran pèrdua per Badalona i per les televisions locals en conjunt. És una injustícia i un indicador de en què es pot convertir la televisió i ràdio local sota la batuta d’un govern que no té cap escrúpul a l’hora de privar la ciutat d’un prestigiós i qualificat altaveu a favor de la cultura participativa, la cohesió i la convivència en la diversitat. De la mateixa manera que no té cap escrúpul per plantar-se a davant la porta de les escoles a repartir xupa xups per vendre el sistema policial que està prenent el control de la nostra vida ciutadana. Són decisions polítiques que dibuixen un model de ciutat. Un model de ciutat que no m’agrada gens ni mica. 
(segueix) 

Potser em direu que no hi té res a veure. Que una cosa és lamentar el tancament de Nines Russes, un fet derivat suposadament de la crisi, i l’altre, aquesta obsessió del nou govern per anar exibint la Guàrdia Urbana, per augmentar la seva presència i la seva popularitat.

Però per mi és un clar indicador ideològic.

Què significaven les Nines Russes, què eren?

A més de ser un programa consolidat, de gran qualitat periodística i humana, un programa premiat i reconegut, era un programa molt escoltat, molt participat. Qui no coneixia el “nines”? NINES RUSSES ha estat una porta oberta al pols humà i associatiu de la nostra ciutat, una oportunitat de fer i sentir Ràdio (i darrerament també tele) locals com uns mitjans qüotidianament propers, sensibles, oberts, crítics, de totes i tots i de tot arreu, amb sentit de ciutat sencera. Ens retornaven uns mitjans molt cohesionadors tant des del punt de viata territorial com des del punt de vista de la diversitat cultural. 
I eren programes molt concorreguts! Diàriament circulaven pels estudis una gran pluralitat de persones i entitats, es projectaven una gran diversitat d’iniciatives i exeperiències.

Les Nines Russes tenien l’orella ben parada i els ulls ben oberts, tenien una lent d’augment que detectava les mogudes interessants al més petit moviment, fossin de gran o de petit format, fossin tradicionals o innovadores. Fossin més comunitàries  o més personals, sempre hi sabien treure el suc humà i comunitari, el suc transformador i el missatge a favor de la convivència.
Precisament ara havíem encetat una colaboració que havia de portar als estudis joves alumnes de diferents centres i barris que practiquen compromís cívic a partir de l’Aprenentatge Servei. Qui els tornarà a donar la paraula, ara, qui? Qui serà sensible al poder transformador d’una pedagogia que mou els joves a comprometre’s amb el seu entorn?

Estic de dol, em costa acceptar aquesta pèrdua. Durant els darrers anys, la Cristina Pitarque i la Carlota Santos han format part del meu univers d’una forma regular, continuada, ja fos escoltant-les, ja fos trobant la seva unitat mòbil perseguint actualitat diversa, ja fos compartint estudi o línia telefònica.
I m’han infós una gran confiança en el paper inclusor i cohesionador dels mitjans de comunicació locals. No puc creure que el seu silenciament es degui a una coincidència neutre de factors. En absolut.

De la mateixa manera que no és cap coincidència neutre de factors que a partir d’ara a qualsevol concentració ciutadana hi aparegui un gran estan des d’on la Guàrdia Urbana es fa estimar pels infants, exhibint el seu poder i les seves armes, regalant dolços i xapes amb fotografies dels nens disfressats amb la gorra.

No són coincidències neutres. Hi ha una ideologia darrere de tot això. Fer callar uns altaveus i potenciar-ne uns altres.

T’ho miris com t’ho miris que pleguin les Nines Russes és una gran pèrdua per la ciutat. I fot!

Divendres escoltava el discurs d’Isona Passola fet en nom dels distingits amb la  Creu de Sant Jordi 2012, i em vaig sentir gratament identificada amb la força motor inclusora de la societat civil catalana que la directora glossava. Acabar el parlament amb els versos d’Espriu va ser un detall de doble simbolisme que arrodonia el contingut. Perquè la manera de ser fidel al país a que incita L’inici de càntic en el temple es pot expressar amb molts llenguatges, sí, però amb el poètic la síntesi d’implícits i explícits és precisa, i circula directament per les venes fins arribar al cap i al cor. (segueix)

Les paraules de la productora de Pa Negre pronunciades en l’altaveu de l’acte, davant les personalitats rellevants i els mitjans, van anar degotant en els meus sentits com un bàlsam encoratjador. Les sentia com si me les adrecés a mi, particularment, com si les adrecés amb complicitat a la gent de Badalona i molt concretament a Badalona som totes i tots, i a cadascuna de les entitats que la formen. Era com si ens digués, sí, vosaltres teniu raó, aquest és el país inclusiu que ens cal i volem, per ara i pel futur. El seu reconeixement a la ciutadania i a l’associacionisme cultural i social, a la construcció d’una societat catalana tant fidel als seus orígens com oberta a la diversitat i l’anhel d’una autèntica cohesió social, era un reconeixement dit des del convenciment i dit de forma convincent. Sense escletxes. Sentia el seu discurs com si l’adrecés a les milers d’associacions i entitats participatives que fan país cada dia, des de cada racó del territori, com si les adrecés molt especialment a Òmnium, referent del binomi cúbic llengua, país, cultura i cohesió. Dites elegantment des d’aquell altaveu mediàtic, a tota veu, sense necessitat de cridar.

També a tota veu, i sense necessitat de cridar, l’endemà, en els Jardinets de l’Alguer, en Salem Zénia, autor de Sol cec, recitava un poema propi que glossa la nostra i ara també seva llengua, en un català impecable mentre la Montserrat el llegia en l’amazig que havia après d’ell. Ser una cultura inclusora és valorar i fer visibles totes les peces del mosaic i fer un tot amb elles, però també és no difuminar-se en aquesta pluralitat fins desaparèixer; és mantenir el paper que pertoca a la llengua pròpia del país sense menystenir les altres llengües que conviuen al país; és valorar les aportacions d’altres autors, altres accents, altres mirades, valorar i sumar sense perdre el valor dels autors, els accents i les mirades que han conformat el país i la cultura que tenim i compartim. En Salem Zénia parlava a tota veu, sense necessitat de cridar, i com a escriptor refugiat sap el valor d’aquest acte.

I altra vegada a tota veu, i sense cridar, en Kewal Singh, després de recitar en català un poema sikh escollit per a l’acte, s’adreçà al públic amb un prec: sisplau, als catalans que fa poc que ho som, que hem vingut d’arreu, no ens negueu la vostra llengua, adreceu-vos en català als que hem arribat de fora, perquè ara vivim aquí i hem aprés la vostra llengua perquè també sigui la nostra. Per cert que el poema escollit era sobre la llengua materna, i la seva parella l’Elisabet Pedrosa autora d’“El meu amor sikh”

A tota veu és una expressió de significat múltiple al voltant del parlar i el dir, i del com dir-ho. Amb quina força i amb quantes veus, amb quina convicció i amb quants accents, amb quantes llengües… Escollit per donar nom a un acte literari singular que s’estrenà tímidament a Badalona, l’abril de 2008, ara genera desenes d’entrades al google (podeu comprovar-ho des d’aquí mateix: A tota veu) Ahir se’n va fer també una edició a Barcelona, per primera vegada, als Jardinets de l’Alguer, però han estat 7 les convocatòries arreu del país d’aquest acte popular i plurilingüe que Òmnium organitza al voltant de Sant Jordi. I com passa amb la feina ben feta, que diuen que té futur, com a bona idea aquesta també en té, de futur. Perquè és una idea bona i ben feta: una forma poètica, participativa i dinàmica de posar en escena molts dels elements que identifiquen la societat catalana i que Isona Passola remarcava en el seu discurs d’agraïment en nom de tots els guardonats amb la Creu de Sant Jordi.

A tota veu…
– És trobada interpersonal, és compartir des del més vivencial  llengua i cultura, és conèixer i fer conèixer paraules i autors, significats i emocions. És doncs tela teixida amb sòlida filatura.
– És proclamar que tenim una llengua, la catalana, que la defensem i fem créixer, que oferim i compartim i la fem sentir i estimar als nous parlants; i que valorem el tresor que són totes les llengües, tenim respecte, estima i desig de conèixer l’univers que aporten i que obrim bé les nostres oïdes per escoltar-les ben endins, sons i significats. 
– És demostrar que tenim una cultura, la catalana, que no ha de tenir por d’obrir-se a les aportacions nouvingudes, que ha de saber trobar el seu lloc per defensar-se i reivindicar-se sense caure en essencialismes ni exclusions.

A tota veu  és llengua, és cultura, és país, és cohesió. 

I és una idea que creix.

Una idea que em satisfà reconèixer que va néixer a Badalona, de la col·laboració entre inquietuds ciutadanes trobades, de l’obertura d’una entitat consolidada i arrelada com és Òmnium a una entitat novella com era l’Espai Jove de Converses Interculturals. De l’obertura d’Òmnium, una entitat amb projectes seriosos, a propostes per estrenar, innovadores però amb cert punt d’atreviment i risc. 

De la meteixa manera que divendres el discurs de l’Isona Passola va anar degotant mot a mot, com si la directora em parlés a mi, dissabte, a l’A tota veu dels Jardins de l’Alguer, la satisfacció “pel fill que creix” va anar degotant a cada gest, i em va omplir d’una emocionant sensació. L’Oriol Lladó i en Marcel Mauri van encertar-la obrint-nos la porta als promotors de l’Espai Jove de Converses Interculturals donat sortida a un acte com aquest, l’A TOTA VEU LLETRES DEL MÓN. Tots hi hem guanyat molt!

Gràcies!

(*) Aquí podeu llegir els meus articles al bloc sobre A TOTA VEU a Badalona, des d’on podeu accedir també a articles de l’Oriol Lladó) 

Edició 2009 Badalona tota sencera és teva amb accés al vídeo del 2008

Edició 2010 Intercanviant lletres del món

Edició 2010 La força de la llengua pròpia comuna, compartida

 

AMB L’EXCUSA DE LA CRISI

 

Que bé li ha anat a aquest govern tenir una crisi que serveixi d’excusa i tapadora per poder destruir conquestes socials i polítiques pròpies d’una  democràcia progressista! En quatre dies i a còpia de decisions ràpides i desconcertants s’estan carregant l’estat de dret llaurat amb molt d’esforç i consens, aconseguit amb el compromís i la lluita de milers i milers de persones. I s’estan posant en circulació despropòsits que ningú s’hauria atrevit ni a plantejar si no fos que la crisi sembla donar una cobertura de justificació infinita.

I què fem davant l’abús? No ens podem quedar quiets mentre es desmantella un sistema mínimament  democràtic que avançava, després d’una Guerra Civil i una Dictadura, cap a una major coherència amb la Declaració dels Drets Humans. Els canvis polítics i ideològics que s’amaguen darrere cada cop de timó perpetrat per, suposadament, sortir de la crisi, ens estan dibuixant un present i un futur d’involució que ens trasllada a moltes dècades enrere. Tornem cap un govern totalitari, centralista, autoritari, obertament benefactor de privilegis per a uns pocs en perjudici dels drets i deures  de la majoria social. La reforma laboral ha certificat el primer gran pas d’aquesta involució, i ara, la proposta de reforma del Codi Penal la certifica. Un exemple definitiu: es pretén il·legalitzar, castigar com a delicte, la Resistència Pacífica (la Desobediència No Violenta). El control i vulneració de la llibertat personal i social que comportaria una modificació d’aquest tipus, fa poc era inacceptable i totalment impensable de defensar des d’una Democràcia Europea del segle XXI. Però l’actual govern de l’Estat Espanyol la impulsa sense passar vergonya, disfressats de normalitat.

 

I a nivell local ja tenim el terreny preparat per aplicar aquesta reforma abans que s’aprovi. També amb pretesa i amable normalitat, l’aposta per una política de seguretat basada en el desmesurat control policial i l’eliminació d’espais urbans que conviden a relacionar-se i conviure (es van eliminant bancs de carrers i parcs per privar la gent de seure, i s’ha començat a eliminar alguns consolidats carrers per a vianants) va transformant el nostre paisatge urbà cap al d’una ciutat uniformada, armada, una ciutat amb escenes difícils de reconèixer sense transportar-se a un fosc passat que pensàvem haver superat. Sumat a la caça de bruixes contra determinats models d’intervenció ciutadana que fan alguns moviments associatius, ja tenim dibuixat un esbos del futur que ens espera si no aturem aquesta ocupació. Ells són aquí entre nosaltres, canta en Llach. I nosaltres, nosaltres on som?

 

Aquest hivern primaveral el fred m’ha pres per dins, i és curiós que sigui precisament ara, en aquest abril de gèlids matins lluminosos, quan una lleu i suau escalfor sembla abraçar-me i dir-me a cau d’orella: respira amb calma, ens en sortirem.  (segueix)

Dins de casa segueix fent molt fred, però el sol ja matisa els verds del jardí amb tota la gamma cromàtica. Havia oblidat quant de bé em fa tocar terra amb les mans, grapejar-la; empastifar-me de fang i deixar que les vores dels dits, sota les ungles, quedin ben negres i un xic esbarlades. La meva mare s’exasperava: t’has de posar guants! Aquestes no són mans per a una dona urbana. Però a mi m’agrada remenar la terra amb els dits descoberts, palparl-la i escarbotar-la. Havia oblidat quant de bé em fa, i me n’havia privat massa temps. O potser és que el fred que m’ha pres tot l’hivern se m’havia menjat l’ànsia. De vegades els dols paralitzen. I cal donar-los temps per a la quietud forçada. De vegades quan ens aturem per fer lloc, no sospitem, ni de bon tros, el lloc que realment necessitàvem. 
Aquest hivern primaveral el fred m’ha pres per dins, i és curiós que sigui precisament ara, en aquest abril de gèlids matins lluminosos, quan la tristesa per tot el que he perdut, per les morts que han sigut i les morts que seran – potser sense trigar gaire – es dilueix lleument i deixa eixamplar les entranyes en un minimalista gest que s’amplifica en arribar al coll de l’esòfag. I em dóna aire.

Respiro fons, i em demano si realment ha canviat res, o només és que jo ja he començat a païr i disoldre l’enorme cabdell de dols barrejats que roden el seu cicle talment com les peces de roba que s’entortolliguen dins la rentadora: una barreja que difumina i confón els draps més privats amb les teles més públiques, els vestits laborals amb les sedes nocturnes, i els texans de batalla amb els bolquers i els xandalls de tants malalts familiars de qui cal tenir cura .

Íntims o socialitzats …reptes truncats, compromisos acumulats, neguits en desmesura, desafectes, sofriments, desconcerts i adversitats… tots encallats a la centrifugadora, malgrat les altes dosis de suavitzant abocat. 

Havia oblidat quant de bé em fa remenar la terra sense comptar el temps, i deixar que les mans recuperin el tast del que ens lliga a la textura de l’essència.

Aquet matí de dissabte en què un breu suport a l’associacionisme participatiu familiar m’enpeny fora de casa ben aviat, els tons del matí que embolcallen els “meus” antics carrers de Baix a Mar i la Rambla em traslladen a quinze anys enrere i m’injecten enyor amb un intens gust de felicitat.  Més tard, els mots del Racó d’en Gual coberts d’ocupació municipal militaritzada amb maneres d’extrema dreta rància però empoderada em trasllada a un temps encara molt més enrere. De gust atroç.

Caldrà tornar a escarbotar la terra.
No ens podem permetre badar. 

De vegades els dols paralitzen. I cal donar-los temps per a la quietud forçada. De vegades quan ens aturem per fer lloc, no sospitem, ni de bon tros, el lloc que realment necessitàvem.
Però no ens podem permetre badar.
Ens hi juguem massa. 
 

Aquest any Dilluns de Pasqua cau en 9 d’abril, i el ressó de la Pasqua Florida té més gust de mama que mai. Ahir tornàvem de passar aquests dies familiars a la masia, i no puc dir que hagin anat malament, els hem pogut fer, i això ja és una alegria. Ha estat bonic, agradable. Però hi ha un llast tristoi que no em trec de sobre, un engrut aiguabarreig d’esgotament, enyor i desànim. De vegades el temps és com un engolidor que tot ho devora, i cada cop deixa menys marge.  (llegir tot l’apunt) 

Hi ha el què hi ha, més la nostra capacitat per viure-ho en positiu i reconvertir-ho. Una capacitat que menja molta energia…
Em llevo aviat, que tinc molts deures de la feina, i des de la matinada que no em puc treure del cap la veu de la meva mare cantant caramelles. La Pasqua sempre ha estat un dia molt d’ella.

Aquests dies, quan en Frederic la cridava com ja ens té acostumats, en comptes de consolar-lo m’afegia al lament: jo també la trobo a faltar, i no saps com! I a l’instant el pensament segur que està contenta de veure com ens en sortim. Avui farà 7 anys que va morir, i voldria que fos certa l’existència d’una hora en què els morts i els vius es barregen de debò. Ni que només fos un instant per abraçar-nos. Em deixo acompanyar per les paraules d’en Llach amb el seu cant de l’enyor (podeu triar, la xarxa en va plena).

I penso que aquestes Caramelles que avui passejaran per Baix a Mar són una d’aquelles coses que quan es van fer (reinventar-les) i jo vaig participar-hi, vaig comptar amb ella, i la va fer feliç aportar la seva memòria de tonades i lletres. Seria bonic, avui, seguir-les plegades, i fer el camí sota els balcons de bracet amb ella. 

Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort. 

(LLUIS LLACH)

JO TAMBÉ SÓC BADALONA COMUNICACIÓ

 

Treballar a partir de notícies d’actualitat és motivador i instructiu, i en àrees de coneixement com són les Ciències Socials, els mitjans de comunicació són una font inesgotable de material pedagògic, viu i molt útil per als aprenentatges significatius i l’estímul de l’esperit crític.

Ara que els ordinadors ja són una eina quotidiana i imprescindible, i el domini digital i el tractament de la informació formen part de les competències bàsiques que totes les noies i els nois han d’assolir en acabar l’ensenyament obligatori, les persones que ens dediquem a l’educació ens fem un tip de navegar per aquest univers cibernètic  carregat de tot tipus de documents fàcilment aplicables a les finalitats pedagògiques.

És el paradís de l’era audiovisual. No cal ni gravar. N’hi ha prou de buscar els documents, les notícies, els reportatges o els videoclips a la xarxa,  valorar-los i posar-los a l’abast mitjançant un màgic enllaç. I en aquest univers, els portals digitals de les televisions, de les ràdios i de la premsa escrita són una font inesgotable de matèria prima: s’hi ha de fer força feina extra abans de servir el producte a l’alumnat,  perquè pugui treballar-hi i treure’n profit, però a mi aquesta és una feina que m’apassiona.

Ara que estic acabant de preparar activitats didàctiques per al Crèdit de Síntesi sobre Badalona que treballaran els meus alumnes després de tornar de vacances, remeno contínuament el portal digital de Badalona Comunicació. La qualitat dels seus programes i informatius m’ofereix una bona gamma de material que puc convertir en didàctic. De la tele, de la ràdio, del “paper”… Tota la ciutat es fa present a la pantalla, i a cavall del ratolí, viatjo per cada barri, per cada festa, per cada lluita. Petites i grans històries humanes, petites i grans històries de participació, de sensibilitats diverses, de motivacions socials, culturals, esportives, urbanístiques, mediambientals… Petites i grans històries que fan Badalona, aquesta Badalona rica i plural que és de totes i tots, diversos com som.

La història de la ràdio – la RCB – és la nostra història,  la història de la Tele – la TVB – és la nostra història. I la revista Bétulo, tot i ser massa institucional i poc rendible, també ha aportat material didàctic i ha contribuit a crear  sentit de ciutat. Al llarg dels anys m’he fet tips de portar alumnes a visitar els estudis dels nostres mitjans de comunicació, i he participat a desenes de programes, programes que donen veu a l’actualitat i a la vida associativa i participativa de la ciutat. Que donen veu a la pluralitat i ajuden a construir debat. He comprovat la força d’alguns nivells d’audiència, la força dels mitjans locals com a referència cohesionadora.

 

He vist créixer aquesta casa, i els seus voluntariosos professionals. He tastat els seus productes, i he comprovat les seves virtuts explícites. També he intuït alguns defectes implícits, sovint lligats al control polític, però malgrat aquests, me la sento meva, la sento de tota la ciutat. I la sento viva, exigent, professional, lluitadora, oberta a superar els seus punts febles. Em sento orgullosa de tenir-la, i de la seva qualitat. No em puc creure que el propi Ajuntament estigui a punt de desmantellar-la. I encara menys que no es pugui fer res per evitar-ho.   

Divendres era el dia dels Dolors, o almenys el dia que abans es dedicava a la Mare de Déu dels Dolors, i que popularment tothom recorda, encara que faci molts anys que es va canviar de data. D’això, de l’embolic de dir-se Dolors, en vaig parlar fa un temps. He de dir que aquest divendres, en despertar-me, de moment ni m’enrecordava, si no fos que de bon matí vaig rebre el fidel missatge de la Dolors P. que em felicitava. I és que, com ja vaig comentar en un altre apunt, el meu voltant és ple de Dolors, n’estic rodejada! 

(segueix) 

I precisament perquè n’hi ha moltes i molt estimades, i perquè algunes van marxant molt abans que no els tocaria, divendres al vespre vam celebrar una eucaristia íntima, en el redós de la capella obrera de la Salut Alta, per acomiadar la Dolors Carreras, que va morir fa ben poc. Ella va trobar en la fe cristiana el consol i la força en la seva dissort, sobretot en la persona del Pare París, qui l’ajudà molt a superar els mals moments. I per això vam pensar que fóra un bon homenatge i record parlar d’ella al voltant d’un altar, amb amics comuns i amics dels amics, ja que el Pare París també és mort.

Ens vam conèixer quan ella ja anava en cadira de rodes, des de feia pocs anys,  – hi va quedar asseguda als 18 o 20 anys! – , i la seva força em va impressionar. Jo era molt jove, llavors. Potser va ser la primera persona amb mobilitat reduïda amb qui vaig tenir un tracte de tu a tu, d’adult a adult, sovintejat, proper, intens. Amb qui vaig forjar una amistat perdurable. I amb qui vaig començar les lluites qüotidianes contra la discriminació de les persones amb mobilitat reduïda (llavors en dèiem diacapacitat física) a l’espai públic i al transport.
La seva mort encara m’omple els ulls de llàgrimes i m’impregna de tristesa, perquè feia massa temps que no ens trobàvem, aquests darrers anys ella vivia fora i el meu ritme de vida ha estat complex, no em perdono haver deixat passar l’oportunitat i no haver estat capaç de trobar un moment per l’abraçada.

Divendres la parròquia de Sant Joan Baptista, austera i silenciosa, carregada de compromís social i polític, carregada d’acció discreta però eficaç en pro de la justícia i contra l’exclusió, va ser un espai molt propi per recordar-la.

Entre moltes altres paraules i lectures, vam llegir aquests seus poemes.
Oportuns, trobo, per un divendres de dolor… 

PETICIÓ

Enyoro l’ahir
on els dies eren feliços
sé que mai retornaràn
però com els recordo!

L’avui no és planer
no sé com trobar-hi plaer
tinc por, tot és molt dur
temo el futur.

Em pregunto d’on treure força
per enfrontar-me a la vida
en Tu tinc prou confiança
com per sentir-me protegida

Gener 1984, Dolors Carreras Niell 

DIVAGAR

Sé que sóc aquí
i si hi sóc és que visc
però em sento presonera
del meu pobre cos.

Com l’ocell dins d’una gàvia
em sento moltes vegades,
vull volar però tinc les ales trencades,
dins meu sento una gran apatia.

Una gran buidor m’envolta
tinc gelosia dels que han volat
doncs així demostren haver trobat
un altre destí
per al que també lluitar

Desembre 1984, D.C.N