miozz mirades

Aquest hivern primaveral el fred m’ha pres per dins, i és curiós que sigui precisament ara, en aquest abril de gèlids matins lluminosos, quan una lleu i suau escalfor sembla abraçar-me i dir-me a cau d’orella: respira amb calma, ens en sortirem.  (segueix)

Dins de casa segueix fent molt fred, però el sol ja matisa els verds del jardí amb tota la gamma cromàtica. Havia oblidat quant de bé em fa tocar terra amb les mans, grapejar-la; empastifar-me de fang i deixar que les vores dels dits, sota les ungles, quedin ben negres i un xic esbarlades. La meva mare s’exasperava: t’has de posar guants! Aquestes no són mans per a una dona urbana. Però a mi m’agrada remenar la terra amb els dits descoberts, palparl-la i escarbotar-la. Havia oblidat quant de bé em fa, i me n’havia privat massa temps. O potser és que el fred que m’ha pres tot l’hivern se m’havia menjat l’ànsia. De vegades els dols paralitzen. I cal donar-los temps per a la quietud forçada. De vegades quan ens aturem per fer lloc, no sospitem, ni de bon tros, el lloc que realment necessitàvem. 
Aquest hivern primaveral el fred m’ha pres per dins, i és curiós que sigui precisament ara, en aquest abril de gèlids matins lluminosos, quan la tristesa per tot el que he perdut, per les morts que han sigut i les morts que seran – potser sense trigar gaire – es dilueix lleument i deixa eixamplar les entranyes en un minimalista gest que s’amplifica en arribar al coll de l’esòfag. I em dóna aire.

Respiro fons, i em demano si realment ha canviat res, o només és que jo ja he començat a païr i disoldre l’enorme cabdell de dols barrejats que roden el seu cicle talment com les peces de roba que s’entortolliguen dins la rentadora: una barreja que difumina i confón els draps més privats amb les teles més públiques, els vestits laborals amb les sedes nocturnes, i els texans de batalla amb els bolquers i els xandalls de tants malalts familiars de qui cal tenir cura .

Íntims o socialitzats …reptes truncats, compromisos acumulats, neguits en desmesura, desafectes, sofriments, desconcerts i adversitats… tots encallats a la centrifugadora, malgrat les altes dosis de suavitzant abocat. 

Havia oblidat quant de bé em fa remenar la terra sense comptar el temps, i deixar que les mans recuperin el tast del que ens lliga a la textura de l’essència.

Aquet matí de dissabte en què un breu suport a l’associacionisme participatiu familiar m’enpeny fora de casa ben aviat, els tons del matí que embolcallen els “meus” antics carrers de Baix a Mar i la Rambla em traslladen a quinze anys enrere i m’injecten enyor amb un intens gust de felicitat.  Més tard, els mots del Racó d’en Gual coberts d’ocupació municipal militaritzada amb maneres d’extrema dreta rància però empoderada em trasllada a un temps encara molt més enrere. De gust atroç.

Caldrà tornar a escarbotar la terra.
No ens podem permetre badar. 

De vegades els dols paralitzen. I cal donar-los temps per a la quietud forçada. De vegades quan ens aturem per fer lloc, no sospitem, ni de bon tros, el lloc que realment necessitàvem.
Però no ens podem permetre badar.
Ens hi juguem massa.