miozz mirades

AMB L’EXCUSA DE LA CRISI

Que bé li ha anat a aquest govern tenir una crisi que serveixi d’excusa i tapadora per poder destruir conquestes socials i polítiques pròpies d’una  democràcia progressista! En quatre dies i a còpia de decisions ràpides i desconcertants s’estan carregant l’estat de dret llaurat amb molt d’esforç i consens, aconseguit amb el compromís i la lluita de milers i milers de persones. I s’estan posant en circulació despropòsits que ningú s’hauria atrevit ni a plantejar si no fos que la crisi sembla donar una cobertura de justificació infinita.

I què fem davant l’abús? No ens podem quedar quiets mentre es desmantella un sistema mínimament  democràtic que avançava, després d’una Guerra Civil i una Dictadura, cap a una major coherència amb la Declaració dels Drets Humans. Els canvis polítics i ideològics que s’amaguen darrere cada cop de timó perpetrat per, suposadament, sortir de la crisi, ens estan dibuixant un present i un futur d’involució que ens trasllada a moltes dècades enrere. Tornem cap un govern totalitari, centralista, autoritari, obertament benefactor de privilegis per a uns pocs en perjudici dels drets i deures  de la majoria social. La reforma laboral ha certificat el primer gran pas d’aquesta involució, i ara, la proposta de reforma del Codi Penal la certifica. Un exemple definitiu: es pretén il·legalitzar, castigar com a delicte, la Resistència Pacífica (la Desobediència No Violenta). El control i vulneració de la llibertat personal i social que comportaria una modificació d’aquest tipus, fa poc era inacceptable i totalment impensable de defensar des d’una Democràcia Europea del segle XXI. Però l’actual govern de l’Estat Espanyol la impulsa sense passar vergonya, disfressats de normalitat.

I a nivell local ja tenim el terreny preparat per aplicar aquesta reforma abans que s’aprovi. També amb pretesa i amable normalitat, l’aposta per una política de seguretat basada en el desmesurat control policial i l’eliminació d’espais urbans que conviden a relacionar-se i conviure (es van eliminant bancs de carrers i parcs per privar la gent de seure, i s’ha començat a eliminar alguns consolidats carrers per a vianants) va transformant el nostre paisatge urbà cap al d’una ciutat uniformada, armada, una ciutat amb escenes difícils de reconèixer sense transportar-se a un fosc passat que pensàvem haver superat. Sumat a la caça de bruixes contra determinats models d’intervenció ciutadana que fan alguns moviments associatius, ja tenim dibuixat un esbos del futur que ens espera si no aturem aquesta ocupació. Ells són aquí entre nosaltres, canta en Llach. I nosaltres, nosaltres on som?