miozz mirades

Divendres era el dia dels Dolors, o almenys el dia que abans es dedicava a la Mare de Déu dels Dolors, i que popularment tothom recorda, encara que faci molts anys que es va canviar de data. D’això, de l’embolic de dir-se Dolors, en vaig parlar fa un temps. He de dir que aquest divendres, en despertar-me, de moment ni m’enrecordava, si no fos que de bon matí vaig rebre el fidel missatge de la Dolors P. que em felicitava. I és que, com ja vaig comentar en un altre apunt, el meu voltant és ple de Dolors, n’estic rodejada! 

(segueix) 

I precisament perquè n’hi ha moltes i molt estimades, i perquè algunes van marxant molt abans que no els tocaria, divendres al vespre vam celebrar una eucaristia íntima, en el redós de la capella obrera de la Salut Alta, per acomiadar la Dolors Carreras, que va morir fa ben poc. Ella va trobar en la fe cristiana el consol i la força en la seva dissort, sobretot en la persona del Pare París, qui l’ajudà molt a superar els mals moments. I per això vam pensar que fóra un bon homenatge i record parlar d’ella al voltant d’un altar, amb amics comuns i amics dels amics, ja que el Pare París també és mort.

Ens vam conèixer quan ella ja anava en cadira de rodes, des de feia pocs anys,  – hi va quedar asseguda als 18 o 20 anys! – , i la seva força em va impressionar. Jo era molt jove, llavors. Potser va ser la primera persona amb mobilitat reduïda amb qui vaig tenir un tracte de tu a tu, d’adult a adult, sovintejat, proper, intens. Amb qui vaig forjar una amistat perdurable. I amb qui vaig començar les lluites qüotidianes contra la discriminació de les persones amb mobilitat reduïda (llavors en dèiem diacapacitat física) a l’espai públic i al transport.
La seva mort encara m’omple els ulls de llàgrimes i m’impregna de tristesa, perquè feia massa temps que no ens trobàvem, aquests darrers anys ella vivia fora i el meu ritme de vida ha estat complex, no em perdono haver deixat passar l’oportunitat i no haver estat capaç de trobar un moment per l’abraçada.

Divendres la parròquia de Sant Joan Baptista, austera i silenciosa, carregada de compromís social i polític, carregada d’acció discreta però eficaç en pro de la justícia i contra l’exclusió, va ser un espai molt propi per recordar-la.

Entre moltes altres paraules i lectures, vam llegir aquests seus poemes.
Oportuns, trobo, per un divendres de dolor… 

PETICIÓ

Enyoro l’ahir
on els dies eren feliços
sé que mai retornaràn
però com els recordo!

L’avui no és planer
no sé com trobar-hi plaer
tinc por, tot és molt dur
temo el futur.

Em pregunto d’on treure força
per enfrontar-me a la vida
en Tu tinc prou confiança
com per sentir-me protegida

Gener 1984, Dolors Carreras Niell 

DIVAGAR

Sé que sóc aquí
i si hi sóc és que visc
però em sento presonera
del meu pobre cos.

Com l’ocell dins d’una gàvia
em sento moltes vegades,
vull volar però tinc les ales trencades,
dins meu sento una gran apatia.

Una gran buidor m’envolta
tinc gelosia dels que han volat
doncs així demostren haver trobat
un altre destí
per al que també lluitar

Desembre 1984, D.C.N