Hi ha qui pensa sobre la declaració d’independència que aquesta se situa al darrer acte del procés cap a l’estat català independent, com si fos una de les últimes escenes de l’obra. Com si, a partir de la declaració, ja comencés la independència efectiva i com si, abans de la declaració, s’haguessin d’encabir totes les negociacions del món per tal de realitzar un referèndum sobre la independència i s’haguessin de cercar tot de suports internacionals per a la causa de la independència de la nació catalana.
I això no és així. Precisament per causa de la intransigència espanyola, l’únic detonant que pot fer possible alguns suports internacionals i la realització d’un referèndum (sota supervisió internacional) és que es faci el pas endavant de declarar la independència. Una declaració que hauria d’estar protagonitzada per un contingent de càrrecs electes que representin, en principi, la major part de la societat catalana del Principat. Per exemple, una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, o una majoria d’alcaldes i regidors, o les dues coses.
Mentre no es faci una tal declaració d’independència no hi haurà referèndum. Senzillament, la guàrdia civil espanyola ho impedirà. I no hi haurà suport internacional al procés d’alliberament català perquè, senzillament, ningú no se la juga per aquells que no (demostren que) se la volen jugar. Per tot això, justament, repetint el que ja he deixat anar en piulades recents al Twitter, caldria declarar la independència:
- per sostreure el tema del referèndum de les coordenades exclusivament espanyoles.
- per internacionalitzar de forma convincent el cas de Catalunya i poder fer el referèndum sota supervisió internacional.
Fóra pertinent, doncs, fer una declaració d’independència i, en el mateix acte, reclamar un referèndum sota supervisió internacional. Ara, quants diputats del Parlament de Catalunya estan disposats a fer-ho? Convindria que ho diguessin, per poder-los comptar.
josepguia |
divendres, 10 de maig de 2013 | 09:49h
Com a complement al magnífic editorial del Vicent Partal d’avui (http://www.vilaweb.cat), vull afegir un comentari sobre la vessant legalista de l’intent espanyol per reduir el català únicament a l’àmbit del Principat. En concret, volen deixar sense suport legal el fet que el català és la llengua que també es parla a la nostra Franja de Ponent (oriental, en l’Aragó), al País Valencià i a les Illes.
A la Franja, s’han carregat l’únic text legal que reconeixia aquesta presència del català. Però al País Valencià i a les Illes no ho han pogut fer. A l’efecte del reconeixement de la nació completa i de les seves possibilitats d’alliberament, és extraordinàriament important l’existència de lleis, decrets i sentències espanyoles que estableixen que la llengua pròpia de les Illes i de País Valencià és (la mateixa que) la catalana. Així, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears diu:
“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial” (art. 4)
i els Estatuts de les Universitats valencianes consignen:
“hom admet com a denominacions seues [de la llengua pròpia] tant l’acadèmica, llengua catalana, com la recollida en l’Estatut d’Autonomia, valencià” (art. 6; Univ. de València)
“coordina el seu treball amb el de les altres universitats valencianes i coopera amb les universitats de la resta de l’àrea lingüística catalana” (art. 9; Univ. de València)
“valencià segons l'Estatut d’Autonomia, acadèmicament català” (art. 2; Univ. D’Alacant)
“promourà una col·laboració especial amb les altres universitats de l’àmbit lingüístic català a través de la Xarxa Vives d’Universitats” (Disp. Addicional 13ª; Univ. Jaume I)
Gràcies a aquests preceptes, s’han pogut guanyar tot de sentències judicials (del Tribunal Constitucional espanyol i dels tribunals ordinaris) favorables al fet que el valencià és part integrant de la llengua catalana. Amb això, tenim garantit un principi de victòria davant la legalitat internacional.
Però n’hi ha ombres, i no totes venen d’Espanya. Que la Generalitat de Catalunya signi un acord amb la Generalitat Valenciana on es diu que “La llengua oficial de la Comunitat Valenciana és el valencià” (És divertit: s’hi obliden del castellà!) i que “L’autoritat normativa del valencià és exclusivament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, és un nyap que oblida estúpidament i perversa els textos legals i les sentències abans reportats. Per això i per altres motius, alguns pensem que aquests botiflers no ens duran mai la independència, ni la petita ni la completa.
Feia anys que cercava un article meu que duia aquest títol i que tenia perdut però no oblidat. Finalment, he trobat l’exemplar de la revista La fura, d’abril del 1992, on estava publicat, dintre d’un dossier dedicat, amb motiu del desè aniversari de la revista, al centenari de les Bases de Manresa, juntament amb altres col·laboracions de Joan Crexell (“Naixement de l’independentisme”), Lluís M. Xirinacs (“La transició a Catalunya, 1970-1982”) i Jordi Bilbeny (“Mitjans de comunicació, ideologia i alliberament nacional”).
En dono notícia perquè l’article pot considerar-se com a pioner en alguns aspectes relacionats amb aquest “eix mediterrani” amb què avui s’omplen la boca molts badocs, a més d’algunes persones sensates. És cert que l’article també té una certa dosi de mala llet, adreçada a aquells connacionals que treballaven contra l’independentisme, des del “nacionalisme”, i a aquells que ens acabaven de plagiar el discurs independentista i, amb ajuts econòmics i mediàtics importants, obtindrien un bon resultat electoral i posarien l’independentisme al servei de l’autonomisme (que els pagava la maniobra).
El destacat de l’article feia així: “L’eix València-Barcelona –o millor: Perpinyà-Alacant– és un eix clandestí. Els poblaments ibèrics, la via augusta romana, la Tarraconense cristiana, l’itinerari de Jaume I, l’esplendent món català baix medieval, la guerra comuna contra el primer Borbó espanyol o la Renaixença literària –fets tots ells, exponents d’una real i continuada unitat– semblen deixats a l’oblit o, com a molt, al pasturatge dels enyoradissos”.
No és l’única mostra ni és la més petita, aquesta que diré, d’una actitud de certs historiadors, comissaris d’exposicions i gent del ram de la (bona, mala, poca...) memòria, que ignoren determinades dades i, doncs, escriuen versions incompletes, si no esbiaixades, de la realitat passada.
En el procés valencià cap a l’estatut d’autonomia, durant els anys 70 del segle XX, té una indubtable importància la primera vegada que algú, en la documentació política i de forma conscient, va reivindicar la (re)constitució de la Generalitat Valenciana. I la ignorància d’aquest fet no és excusa per no consignar-lo, perquè ja va aparèixer publicat en un article sobre la transició política valenciana, l’any 2005. Heus-ne ací el fragment:
“La primera reivindicació de la Generalitat Valenciana
Trencada la Taula Democràtica (1973-1974) i interromput el procés cap a la constitució d’una Assemblea del País Valencià, ja entrats al 1975, el PSAN prengué lainiciativa, d’acord amb el PSPV que fou qui buscà el lloc (el gabinet Sigma, al carrer Sorní de València), de convocar un ampli ventall d’organitzacions, que no participaven en el projecte carrillista de creació de “Juntas Democráticas”, i de presentar a la reunió, que tingué lloc els primers dies de maig de 1975, un document intitulat “Cap a la formació del Consell de la Generalitat del País Valencià”. Era la primera vegada que hom reivindicava el nom de “Generalitat” en el context del trencament democràtic, nom que no ha caigut després pel camí, com tantes altres coses. Possiblement, fou gràcies a aquella bona ocurrència inicial del PSAN que la institució autonòmica valenciana s’ha dit Generalitat, com correspon, igual que al Principat. Ningú no ens n’ha donat les gràcies. El terme “Generalitat”, tot i no aparèixer a la declaració constituent del Consell Democràtic del País Valencià (constituït l’agost d’aquell 1975, després de i malgrat la detenció dels “10 d’Alaquàs”), començà a generalitzar-se en la terminologia política del moment i fou reprès formalment a l’acord constituent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (maig del 1976).”
Aquest és un fenomen que podríem qualificar com de mala consciència independentista, segons el qual la reivindicació d’independència sempre ha d’anar acompanyada i desdibuixada al costat d’altres reivindicacions (socials, econòmiques, de gènere, etc.). Com si hom tingués, normalment a partir de prejudicis esquerranistes, una mena de basarda, neguit o desfici per prioritzar la lluita per la independència, ignorant o menystenint el valor subversiu que té aquesta lluita per ella sola, sense necessitat d’additius. Un valor subversiu de primer orde (a jutjar per les reaccions que provoca entre els rengles enemics) contra els aparells de poder més immediats de les classes dominants, és a dir, contra els estats espanyol i francès. Considerar que l’alliberament nacional no té prou entitat revolucionària per ell mateix, en aquesta fase de la lluita, és no fer una anàlisi correcta, parlant des del marxisme. I és no voler aprofitar el gran potencial (cultural i social) de la lluita independentista, caminant plegats en aquest trajecte fins aconseguir la independència. Per això, el fet de no focalitzar la independència com a objectiu primer i prioritari és un afebliment de la lluita.
Indefinicions
La reivindicació d’un estat català ha estat envoltada d’una certa indefinició política i socioeconòmica. Això era prou natural, en la mesura que l’objectiu es veia llunyà, tot i que, precisament per aquesta llunyania, la major part dels independentistes el consideràvem coincident amb altres dos objectius: la reunificació nacional i el socialisme. “Independència, socialisme, Països Catalans”, el triplet encunyat pel PSAN, sabem avui que no l’assolirem de forma simultània. Cal, doncs, adequar l’estratègia de lluita (pels tres objectius) a la realitat. Si és previsible, en un primer moment, la independència només del Principat, ¿com i amb quines concrecions s’ha de continuar el combat per la unitat nacional i per la construcció del socialisme? ¿Quines mesures socioeconòmiques cal endegar, de bell començament del nou estat català, favorables a les classes populars? Al capdavall, les classes populars són les principals protagonistes del procés i les més interessades objectivament en guanyar la independència, especialment en aquests temps de crisi econòmica i robatoris capitalistes generalitzats. I, d’altra banda, ¿quines mesures polítiques i econòmiques cal impulsar per aconseguir la incorporació al nou estat català dels territoris de la perifèria nacional? Hi ha independentistes, amb posicions ideològiques diferents, que coincideixen a no voler situar-se en aquesta perspectiva, els uns (més dretans) per regionalistes –no volen més “estat propi” que el del Principat– i els altres (més esquerrans) per infantilistes –no volen la independència si no és de Països Catalans i socialista, és a dir: no volen la independència (la primera que es pot guanyar).
Intervencionisme internacionalista
El posicionament actiu i partidista en afers allunyats de la causa catalana és una actitud que, segon i com, ens pot crear més enemics que no pas amics, és a dir, que pot perjudicar la lluita per la independència nacional i el seu reconeixement internacional sense aportar-hi cap benefici. Per això, en aquesta qüestió, cal actuar amb astúcia i mirant per nosaltres, sempre pensant a prioritzar allò que convé a la nostra lluita. La solidaritat internacional amb lluites d’alliberament d’arreu la podrem exercir millor si desenvolupem amb èxit la nostra. En general, els moviments d’alliberament nacional del món és així com actuen.
* * *
Actualment, amb l’amplíssima demanda social d’independència que hem assolit, alguns dels elements distorsionadors mencionats (en la sèrie d’articles precedent) ja han estat superats, gairebé definitivament, però la solució o la superació d’altres esdevé més peremptòria. L’abandonament definitiu de l’autonomisme, l’acció política coratjosa independentista, la definició concreta del procés complet, la internacionalització positiva de la causa nacional catalana, la significació política i econòmica progressista i popular del futur estat, la vindicació permanent de la Catalunya completa, etc. són algunes de les qüestions pendents. Pendents de definició correcta i de lluita decidida.
L’absorció de l’independentisme provocada pels plantejaments “unitaristes” apuntats adés (al lliurament anterior) sol donar una resultant autonomista, a la qual –tot cal dir-ho- s’apunten de grat alguns independentistes que aprofiten l’oportunitat per “fer la política possible” i, de pas, per viure de la política el millor possible. El poble català ha estat especialment procliu a (re)caure en l’autonomisme, una i altra vegada, durant més de 100 anys, fins que, finalment, l’evidència (constitucional espanyola) que l’autonomia ja no dóna ni podrà donar més de si, ha contribuït força a la superació, esperem que definitiva, de l’etapa autonomista del nacionalisme català, al Principat. Al País Valencià i a les Illes tot fa preveure que es cremaran les etapes autonomistes més ràpidament. Tot i això...
Regionalisme
La consideració només de la regió històrica del Principat --i més restringida encara a només quatre províncies espanyoles, és a dir, sense la Franja ni la Catalunya Nord--, ha estat i és un altre element afeblidor de l’independentisme català. Com bé va dir Joan Fuster: “Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur (…) el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència” (1950). El Principat, tot sol, sempre pot ser recuperable des d’Espanya, en forma d’una autonomia (i d’un finançament) més o menys especial o d’un “estat associat” i subaltern, mentre que les Illes o el País valencià, a soles, estan condemnats sense remei a l’absorció espanyola. La nació catalana completa, en canvi, és indigerible per Espanya (i per França). És la garantia de la no tornada enrere, la garantia de salvació.
Agitacionisme
No negaré, i menys encara des de la militància comunista, la importància de l’agitprop (agitació i propaganda) en la lluita d’emancipació, tal com ho va deixar ben establert Lenin. Però agafar el complement com si fos el nucli ja és una altra cosa. La deriva catalanista, i també independentista, cap a les accions imaginatives i de masses, com un fi en elles mateixes, és un altre dels vicis que arrosseguem, potser per tal d’evitar enfrontar-nos conseqüentment a la lluita política de debò. La que exigeix tenir uns dirigents (o, si més no, uns representants) que facin no només el que vol el poble (que ja estaria bé) sinó que vagin més enllà encara, que per això se pressuposa que han de ser-ne dirigents i no anar sempre a remolc i frenant. Però mentre no fem això, mentre continuem fent únicament marxes, manifestacions, cadenes humanes, pintades de murals, aplecs, botifarrades i declaracions retòriques, no reeixirem. Cal un altre nivell d’exigència i de coratge en l’activitat política: votar representants polítics honestos i valents, disposats a proclamar la independència i lliures de dependències per poder fer-ho. Internacionalment, mai no serem presos en consideració a partir de l’agitació de masses únicament, sinó per actuacions concretes independentistes dels representants del poble, en clau institucional, exercint la pròpia sobirania al marge d’Espanya i de França.
Retoricisme
Aquest element de distorsió és ben recent. Abans ens les havíem d’haure amb els qui ens negaven el pa i la sal, tractant-nos com a il·luminats perquè reclamàvem la independència. Ara, després que el poble s’hi ha abocat, una part dels mateixos crítics i contraris anteriors, ara ja seguint el poble i frenant-lo, s’han fet portaveus d’un independentisme retòric (“dret a decidir”, “sobirania”, “estat propi”, transició nacional”...), sense actuacions polítiques concretes de signe independentista, homologables internacionalment. Tornen a segrestar l’independentisme en favor de l’autonomisme però, ara, ho fan usant una retòrica proto-independentista. Ja és un pas. Esperem que ho tindran difícil per mantenir aquesta posició de paraules sense fets.
Potser és una constant de l’espècie humana el fet de fugir d’estudi i, en particular, un costum dels independentistes projectar cap a altres nacions i altres lluites les frustracions i les dificultats arrossegades en la pròpia. Així, per exemple, el combat dels irlandesos per llur independència va influir pregonament en els primers separatistes catalans, fins al punt que, com a conseqüència de l’aixecament del diumenge de Pasqua de 1916, a Dublin, contingents d'independentistes catalans marxaren voluntaris a lluitar a França i als Balcans, en favor dels aliats i contra els imperis centrals europeus, durant la Gran Guerra de 1914-18.Potser ho van fer pensant que, com a compensació, els aliats vencedors els regalarien una república catalana, al marge d’Espanya, però Espanya ni se’n va ressentir, d’aquella lluita llunyana.
Així mateix, encara avui dia, hi ha sectors de l’esquerra independentista catalana que semblen, en llur posat i actuacions, més bascos que catalans. O alguns altres “independentistes” que, en un excés sublim (i sublimat) de solidaritat internacionalista, són defensors d’independències d'arreu (Palestina, Sàhara Occidental...) però no de la independència de (tota) Catalunya.
Unitarismes
Les crides a la “unitat política en defensa de...” solen anar acompanyades de connotacions positives i, per això, es presenten com a indefugibles. De fet, són molt convenients... especialment per a l’organització o les organitzacions que esdevenen hegemòniques en la plataforma unitària formada. I, com que el programa “comú” ha d’ésser “unitari”, aleshores la reivindicació de la independència desapareix, no hi surt.
Així va passar amb la primera efervescència separatista dels inicis del segle XX, diluïda a dintre de la Solidaritat Catalana del 1906; amb la següent notable embranzida independentista dels anys 20, sota la dictadura de Primo de Rivera, neutralitzada pel Pacte de Sant Sebastià del 1930; amb el redreçament de signe independentista del Consell Nacional Català, en la immediata postguerra, dissolt l’any 1945 per la recomposició unitària i legalista del Govern català a l’exili (amb participació del PSUC); amb la lluita independentista del FNC i del PSAN, desdibuixades a dintre de l’Assemblea de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià; etc. Sempre hi ha una situació d’emergència, ves per on, que implica programes unitaris de mínims i que, per tant, aparca la independència: “ara, no toca”.
El problema és que els independentistes no hem tingut prou clar que, ara i aquí, la situació d’emergència continuada és el risc permanent de desaparició (per domini imperialista espanyol i francès) de la nació catalana. Així doncs, la lliçó és: unitat sí, però per la independència.
- Centrem-nos ara una estona en el problema d’Espanya: d’on penses que li ve, aquesta dificultat d’acceptar que els catalans no siguem com ella?
- Uhm... És cert que cíclicament Espanya s’ha de mirar a l’espill, com aquella bruixa de la Blancaneu, perquè algú li cante les glòries. Ja s’ho farà. Pel que fa a nosaltres, el cas és que si algú sap que som diferents són, justament, els espanyols i, més concretament, les classes dominants espanyoles i els seus intel·lectuals orgànics. Ells sempre ens han considerat així. No els passa amb els bascos, això: en el fons, sembla que pensen que “son de los nuestros”. Un restaurant basc pot triomfar a Madrid però un de català, no. Dels catalans, mai no en diran que “son de los nuestros”. De vegades pense que tenen, amb nosaltres, un problema no resolt d’enveja històrica, a més de les raons materials profundes de voluntat de dominació i d’espoliació econòmica per part de l’oligarquia castellano-andalusa.
- Què vols dir amb això de l’enveja històrica?
- Que som dues cultures romàniques, veïnes, algunes vegades complementàries, algunes vegades competidores i, sovint, enfrontades. I resulta que l’una, la nostra, amb menys demografia però més desperta culturalment, els ha passat al davant en molts moments de la història. Respecte a rebre influències que venien d’Europa, per exemple. I no perquè fórem més intel·ligents ni més eixerits ni res (mirar-se la història així seria una ximpleria), sinó, simplement, per situació geogràfica. Estem més a prop dels centres de modernitat europeus que no pas Castella. Aquest avantatge ha estat vist, en alguns moments, per ells mateixos, i així ho han reconegut.
- Quan ha estat, això?
- Ara pense en el mateix Jorge Manrique, quan escriu aquelles cobles “por la muerte de mi padre” i, en reflexionar sobre com passen les coses i les èpoques d’esplendor i tot, sobre la mort inevitable que ens espera a tots al final, deixa anar: “...los infantes de Aragón, ¿qué se ficieron? ¿Qué fue de tanto galán? ¿Qué fue de tanta invención como trujeron?”
- T’ho saps de memòria!
- Mira... [riu] I és clar, un pensa: qui eren “los infantes de Aragón”? Doncs tota la colla dels Trastàmara. Quan el Compromís de Casp va nomenar rei Ferran d’Antequera, els seus quatre fills van venir cap aquí. Però com que en aquesta família estaven obsessionats per manar a Castella, tot era venir i tornar-se’n cap allà (de fet, menys el fill gran, el futur Alfons el Magnànim, que se’n va anar a Itàlia, tots els altres van ser uns bales perdudes, sempre posant-nos en conflictes per culpa de la seua dèria d’intervenir a Castella...!). Tornaven cap allà i hi portaven “invención”, la que deia Manrique que després s’havia perdut. És a dir, havien anat a l’orient de Castella i s’havien modernitzat. A banda que foren dolents com a tenques, el cas és que s’havien modernitzat i havien portat fins allà coses noves. Que venien del món català. N’hi ha molts exemples, d’aquestes “coses noves” que arribaven a Espanya des d’aquí. El marquès de Santillana ho diu, al seu Proemio, per exemple. Hi ha tota una sèrie de traduccions d’obres al castellà que passen prèviament per versions catalanes, i que vénen del francès o de l’occità o de l’italià. Renaixement i humanisme entren per les terres catalanes abans de passar cap a Castella. O, més modernament, per on entra a la península Ibèrica el romanticisme? I el socialisme? O les màquines de vapor? O el modernisme? O les avantguardes artístiques?
(Fragment del llibre de Núria Cadenes, Josep Guia. L’independentisme complet, editorial Malhivern, 2013)
josepguia |
divendres, 29 de març de 2013 | 10:13h
Eufemismes
Un altre aspecte que ha contribuït força a dificultar històricament la detecció de l’existència de l’independentisme (en persones i organitzacions) ha estat l’intent continuat d’amagar-lo sota subterfugis i eufemismes. Un dels més usuals ha estat aquell tan rebregat de “nacionalisme radical”, amb la qual denominació mai no saps ben bé fins on arriba la “radicalitat” mencionada. De fet, el grau de “radicalitat” que hom adjudica a alguna persona o ideologia depèn de la perspectiva de l’emissor, de manera que allò que és “radical” pels uns és “moderat” pels altres. També, en aquest cas, hi ha historiadors que han distorsionat durant anys l’independentisme com a objecte d’estudi, dissimulant-lo sota l’esmentada etiqueta deformadora, deixant-se dur per prejudicis ideològics, arribant sovint a no aclarir si els “nacionalistes radicals” estudiats reivindicaven la independència o no.
Un altre eufemisme més recent és el de “sobiranisme”, que és una paraulota únicament vàlida per a entesos (en llenguatge polític), ja que el poble, en general, en sentir parlar de “sobirans”, “sobiranes” o “sobiranies” sol pensar en reis, reines i reialmes (antics o antiquats) o en conyacs. A més, des del punt de vista de l’accepció estricta del mot, fixeu-vos que la sobirania ja la tenim (si més no, parcialment: el Parlament del Principat n’ha fet una declaració, tot afirmant-la amb èmfasi), mentre que la independència no la tenim (el Parlament encara no gosa declarar-la o proclamar-la). Així doncs, el terme sobiranisme és un dolent i imperfet substitut del concepte independentisme. Ja dic, per a saberuts, i encara...
Com deia Joan Fuster: “L’eufemisme és ja, en si, una mentida”
La llarga i lenta gestació històrica de l’independentisme català ha anat acompanyada d’una sèrie d’elements que, de forma recurrent, han dificultat la identificació i la impulsió de l’estratègia d’alliberament nacional. Cal advertir, d’antuvi, que no tots són imputables als contraris a la independència. També els mateixos independentistes hem contribuït, amb indefinicions i desorientacions pròpies, a fer difícil el nostre reconeixement. Fins a temps ben recents, no hem tingut suficient força i claredat per fer-nos sentir d’una manera inequívoca, amb la qual cosa resultava relativament senzill ignorar-nos i/o tergiversar-nos.
Negativisme
La primera anomalia que crida l’atenció és la del negativisme de la reivindicació d’independència, des dels inicis fins fa pocs anys. Es tracta d’aquella actitud segons la qual només s’arriba a conèixer l’existència de l’independentisme pel negatiu de la pel·lícula, és a dir, per les declaracions dels qui el blasmen o dels qui diuen que ells no en són, d’això. Al segle XIX, ja abans del sexenni revolucionari (1869-1875), sabem que hi havia “separatistes” per les condemnes o els distanciaments que proferien els “no separatistes” catalans (escriptors com Balmes, periòdics, associacions d’empresaris...), a més de la persecució per part dels aparells de l’estat espanyol, que sempre han tingut tendència a dir que gairebé tothom era “separatista” per justificar espolis i repressions. D’aleshores ençà, les acusacions espanyoles de “separatisme” i les confessions catalanes de “no separatisme” han estat una constant... i un clar indici que alguna cosa i algunes gents separatistes hi havia.
Cal destacar un lúcid i primerenc contrast amb aquesta tònica general, que fou en Josep Narcís Roca i Farreras (1834-1891), ben estudiat i vindicat per Fèlix Cucurull (1919-1996), el qual va escriure coses com aquesta: “Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independènciapròpies dels Estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut” (J. N. Roca i Farreras, “Catalunya estat”, La Renaixensa, 10 d’agost del 1873).
Per cert, aprofito per remarcar que un mecanisme anàleg al negativisme descrit adés és el que apliquen alguns analistes, fins i tot historiadors, al catalanisme al País Valencià, del qual mai no en parlen directament mentre que sí que ho fan de l’anticatalanisme, quan l’existència d’aquest darrer és una conseqüència de l’existència del primer. A Espanya pot haver anticatalanisme sense que hi hagi catalanisme, però no és aquest el cas del País Valencià.
La dimensió ètica de l’obra de Joan Maragall (1860-1911), amb un inequívoc compromís cívic des de la seva condició de classe benestant, va merèixer un respecte molt generalitzat, per la significació de la seva alçada moral i, també, per la qualitat de la seva obra literària, ja molt reconeguda. Per això, Rodrigo Soriano, un dels dirigents republicans que preparava l’Assemblea Regionalista Valenciana del 1907 (a imitació de la Solidaritat Catalana del 1906), va demanar a Maragall “unes lineas acerca del movimiento regionalista valenciano”. Probablement fou en resposta a aquesta petició que Maragall escrigué el poema “A València en festa”.
La influència de Maragall a València, on té dedicat un carrer, degué ser més àmplia, fins i tot amb xiquets aprenent, escolarment o familiarment, alguns dels seus versos. Quan va morir el meu pare, l’any 1978, i posàrem al recordatori el fragment final del Cant espiritual (“I quan vinga aquella hora de temença...”), els meus germans i jo vàrem poder comprovar que alguns amics del pare, com ara el doctor Primo Yúfera, se sabien aquest poema de Maragall. Potser altres coneixien la Vaca cega o, de segur, l’Oda a Espanya, però em fa l’efecte que la incidència era més pregona del que sembla. I potser encara ho és...
Com a mostra més recent, faig pública aquesta Oda de València a Barcelona, que segueix l’estil de Maragall i que ha arribat no fa gaire a les meves mans.
Escolta, Barcelona, la veu d’un fill que et parla en llengua ben catalana; parle en la llengua d’una ciutat que t’és germana: des d’ací, pocs t’han parlat; d’Espanya, massa.
T’han parlat massa, amb crits cridant, aquells que et volen sotmesa a una terra hostil i estranya. Les teves glòries són en la mar que ensems ens banya.
Jo vull parlar-te molt altrament. Per què no escalfes la teva sang? Sang per la lluita, seny i treball, vida pels d’ara i pels que vindran. No restis morta.
Massa has pensat portes endins i massa poc en el teu poble. Tràgica ha estat la teva sort mantes vegades. Bombes i morts has sabut vèncer, oh Barcelona!
He vist que aculls gents ben diverses, fent i desfent fills novells de Catalunya, poc conscients del país on els ha dut l’atzar; i tu vius i somrius, mirant al món com una folla.
On és ta força? I el teu destí al capdavant d’un poble que t’estima? Tot ho perdràs si no t’aixeques. Torna a renéixer, prem el timó amb mà ferma de mare!
Salva’t i salva’ns del mal govern, d’Espanya i França. Que el nostre clam et torne fecunda, alegre i viva. Aixeca el front i porta els teus fills al ple domini de la terra.
Ja et veig, Barcelona, estendre els braços, oint la veu de tro del nord i el sud, de terra endins i mar enllà. Cap i casal d’una pàtria que no és petita i que desitgem completa!
Amb motiu de l’anunci de la presentació del Tresor Cartogràfic de Catalunya, a l'espai Vilaweb, he pensat que algú hauria de fer un recull semblant de mapes, però de la Catalunya completa, altrament dita “Països Catalans”. De fet, ja hi ha un article força interessant de Pol Sureda, de l’any 2006, titulat “El combat per la visualització de l’espai nacional. Un país nostre (1881-1939)”, que paga la pena de llegir i ampliar.
És lògic que la majoria de referències inicials a la nació completa foren d’indole lingüística i, sovint, amb una intenció pedagògica pròpia de l’escola primària que no teníem i que, en aquest sentit precís, gairebé tampoc no tenim encara. Tanmateix, dintre del recorregut històric pels mapes nacionals complets, en destaca un que, retolat significativament “La nostra pàtria” (1932), “constitueix un exemple primerenc d'ús del mapa esquemàtic de Catalunya-nació com a icona”, segons les paraules de Sureda. És un mapa de l’organització Palestra, que havia fundat Josep Maria Baptista i Roca i que va estar presidida per Pompeu Fabra.
Després d’aquest, el mapa següent que cal destacar en aquesta intencionalitat d’alliberament nacional, per la gran incidència que va tenir en la represa catalana sota el franquisme, és el famós i perseguit “Països Catalans: divisió comarcal” (1962), d’Antoni Bescós, publicat per Joan Ballester i Canals.
La internacionalment reconeguda escola cartogràfica catalana, des d’Abraham i Jafudà Cresques fins al Ciemen, s’ha preocupat més dels mapes d’Europa i del Món que no pas dels mapes de la pròpia nació. Ha estat una feina important i meritòria però cal que ens hi posem a divulgar, tant com sigui possible i des de tots els punts de vista, el mapa de tota la nació catalana. I qualsevol excusa serà bona per dibuixar, sempre, el mapa complet de Catalunya.
L’editorial Malhivern anuncia la publicació, per a finals de març, d’un llibre interessant de la Núria Cadenes, que conec bé i que us recomano.
És el cinquè de la col·lecció L'Estel i es titula Josep Guia. L'independentisme complet.
Destacats del llibre:
"Si som una cultura, si tenim una llengua, si som una nació, com és que no hem de tenir drets polítics per a organitzar-nos com a tal?"
"Ni és una entitat uniforme, ni una foto fixa, el País Valencià"
"La catalanitat bàsica del País Valencià no prescriu. Tot el territori serà sempre zona vindicable per a l'estat català independent"
"Joan Fuster ens dóna una explicació solvent i completa del passat i del present dels valencians, i de la nostra condició nacional (catalana), tot apuntant solucions de futur"
"La independència és, objectivament, la via per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora catalana"
"La lluita per la independència navega amb dos rems necessaris: la mobilització popular (el principal) i la lluita institucional"
"L'autonomia no té autonomia per anar cap a la independència"
josepguia |
diumenge, 24 de febrer de 2013 | 10:20h
Ahir es va fer el cercavila de Carnestoltes que cada any organitza l'Assemblea de Veïns de Benimaclet. Amb foc de dimonis, colles infinites de dolçaines i tabals, grups de dances de la terra, la Mulassa i els gegants de Valls, les Moixerangues valencianes, un grup de folklore dels Andes, una filada de moros, les autoritats del consistori carnestoltenc i tot de gent disfressada, el Moro Maclet i el Cavaller Tirant van recórrer els carrers d'aquest antic i honrat poble de l'Horta de València. I com a cloenda, la proclama d'independència que, des del balcó de l'Assemblea, amb bona veu i entonació, va ser llegida pel Vicent Partal.
Ja ha arribat el Carnestoltes amb bullangues i disfresses, cercaviles i revoltes i borratxes alcaldesses. Ja són més de quinze voltes que fem les festes revesses on savis i poca-soltes ballen amb les diablesses.
Diablesses i dimonis fan petar trons i masclets deixant uns clars testimonis de qui són els bons maulets, cremant amb foc de butonis els podrits botiflerets que desfan els patrimonis de tots els Benimaclets.
Benimaclet, poble honrat, poble de gent lluitadora, que ja està més que cansat de la plaga inquisidora: el Borbó mig esquerdat, el Rajoy, que és ben bacora, el Blasco, fill imputat, i la Fabra, una penyora.
De penyores, n’hi ha més: els del València futbol, els podrits del Corte Inglés, l’Opus Dei i son estol, els banquers furtadiners, el fill de Jordi Pujol, tots els votants dels pepés i els qui imposen l’espanyol.
Què farem, la bona gent, per evitar tanta erra? Què farem de continent per refer tanta desferra? Convoquem a sometent: Via fora! És la guerra! Amunt el poble valent i cridem: Visca la terra!
Ja n’hi ha prou de retallades de wertgonya i de feixistes, deixem-nos de collonades tots els independentistes, voleiem les estelades i votem les bones llistes, acudim a les trobades i no paguem autopistes.
Amb l’irritare crabrones ens fiquem en un vesper, un niu de rates andrones que tantost caldrà desfer. Mirem de la mar les ones, i aixequem un gran veler, Valències i Barcelones com antany saben què fer.
Fem anar la guillotina, sense por, amb contundència, per fer una escabetxina de tota aqueixa indecència. Sense posar-hi sordina davant de tanta insolència, amb veu alta i cristal·lina proclamem la independència.
josepguia |
dimecres, 20 de febrer de 2013 | 19:33h
Algun especialista en història econòmica hauria d’estudiar i quantificar l’espoli que, des del segle XV, se’ns ha fet en benefici de la cort castellana. Un drenatge continuat de béns i diners que va començar amb el regnat de Ferran d’Aragó, el “rei catòlic”, i que s’ha mantingut fins avui. Fóra convenient un estudi com el que va fer Francesc Ferrer Gironès per a documentar les agressions lingüístiques, però ara per a les espoliacions econòmiques.
Si inventariar-ne l’abast és una tasca feixuga que donaria un resultat esfereïdor, conèixer-ne alguns detalls ens permet veure fins a quins extrems s’arribava en la dèria espoliadora i amb quina naturalitat s’hi aplicava. Les grans contribucions dineràries, que es veien obligades a lliurar les institucions de la nostra terra per sufragar les despeses d’una cort insaciable i d’unes empreses imperials, són descrites així per l’historiador espanyol Manuel Ballesteros, amb un punt de cofoisme monàrquic: “En una palabra: el Rey [Ferran el Catòlic] tuvo en Valencia, sus gentes y sus tierras, una segura arca abierta que le proveía generosamente en los momentos de penuria”.
A banda d’aqueixes subvencions, subsidis i préstecs que diputats, consellers i jurats acordaven, de grat o per força, mencionaré ara alguns aspectes menors, força significatius. Per exemple, el fet que, fent bo el refrany que diu “Del pa del compare, bon tros al fillol”, l’any 1487, el rei va regalar a la seva germana Joana, reina de Nàpols, però pagant-ho València, 20 esclaves mores provinents de la conquesta de Màlaga. O les enormes quantitats de sous anuals que es consignaren a favor dels seus servidors més fidels i llagoters (Coloma, Saera...), a càrrec de l’erari públic valencià.
Des de València cap a la cort, el flux de tota classe de llaminadures (confits, citronats, massapans, codonyat, taronges dolces, carbassat...) va ser constant, així com de moltes altres vitualles (fruites, conserves, gallines i capons, tortugues, farina candial, vins...) i estris diversos (candeles i braons, pells, teles, paper, perfums, dotzenes de pintes, vaixella, barrets, jocs de naips i d’escacs, llibres, ventalls, sabates, tapissos, flassades, instruments musicals...), tot a costa dels valencians. I sovint, directament furtat als conversos valencians perseguits per la Inquisició: En carta del 20 de juny de 1489, el rei encarrega al Batlle general que li trameti, per a les infantes, els vidres i perfums que han arribat a mans dels inquisidors. Fins i tot, les joguines dels fills dels conversos perseguits varen anar a parar a les mans dels fills del reis catòlics perseguidors... No hi tenien empatx.
Em fa l’efecte que, a la cort de Madrid, encara no s’han empatxat de tant de robatori.
Sisena edició del llibre És molt senzill: Digueu-li Catalunya. Centre i perifèria de la nació catalana (1985), amb el pròleg "La connexió valenciana" (1997)
