Pobra València! En mans d'una gent que actua com a psicòpates antivalencians! Tot fa l'efecte que la delegada del govern espanyol, una burgesa de nom Paula Sánchez de León, castellana de llinatge i llengua, està ressentida contra València, en general, perquè no només no ha estat designada com a presidenta de la Generalitat, en substitució del botifler Camps, sinó que ha estat treta del mateix Consell de la Generalitat Valenciana. I ara fa pagar la seua frustració a una franja de la ciutadania valenciana: els estudiants de l'institut Lluís Vives, el més cèntric i més històric de la ciutat.

A més, el seu cap de la policia, un tal Antonio Moreno, responsable directe de la brutal repressió que ha ordenat, es permet declarar que els estudiants valencians són "el enemigo". Des de la nostra perspectiva i des d'un plantejament estrictament democràtic, això és un despropòsit inadmissible però des del seu punt de vista, com a autoritat d'ocupació, no ho és. Els joves valencians són tan "enemigos" com ho eren, per als franquistes, tots els valencians en la guerra del 1936-39. I com ho són per als qui se n'enyoren de la dictadura.

València continua sent, d'altra banda o per això mateix, camp d'experimentació d'agressions feixistes i repressions policials. La policia s'hi ha ensinistrat a bastament en les seves (noves) tècniques i tàctiques contra reunions i manifestacions, probablement a l'espera de les que protagonitzaran amplis sectors obrers i populars, castigats amb retallades socials per culpa dels privilegis i els robatoris protagonitzats per banquers i financers especuladors, i pels polítics que estan al seu servei.

Tanmateix, la lluita continua i l'Espanya negra representada pels Morenos i les Sánchez de León no podrà aturar la marxa de la història cap a la llibertat, sense ocupants, de les persones i els pobles.

València, 21 de febrer de 2012

En un article anterior (Levante, 9-02-12), vaig parlar de la vinguda a València de Josep Ma de Sagarra, contada per ell, per actuar com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1931. En la narració de l'acte, amb el seu to desenfadat, Sagarra va fer referència també al discurs de l'alcalde: "La cosa més bona de la festa va ésser l'alcalde de València, que és apotecari, i es diu doctor Trigo, i hom afirma que ha inventat una magnèsia de primera. Aquest doctor Trigo, de setanta anys i una còrpora aquàtica, fa pensar en la morsa polar i en els senadors venecians de la bona època. Va fer un discurs sobre el progrés material, un discurs laic impressionant, en un valencià tendríssim, ple de floretes zorrillesques i caramels d'envelat".

Més enllà de la descripció física burleta pròpia de Sagarra (que també era una mica foca, ves per on), en llegir el fragment em vaig interessar per aquell primer alcalde de la República a València, farmacèutic investigador, laic, partidari del progrés, que havia inventat "una magnèsia de primera" i que parlava un "valencià tendríssim". Hi ha alguns aspectes de la seua biografia que mereixen ser coneguts i recordats.

Agustí Trigo i Mezquita (1863-1952) era d'extracció popular, fill d'un venedor del Mercat Central de València. Va estudiar la carrera de farmàcia a Barcelona i això el va influir en la seua dedicació científica i empresarial i en la seua estimació per la terra i per la llengua. A continuació, es va doctorar (a Madrid: fins a la segona meitat del segle XX, només estava autoritzada a impartir el títol de doctor la "Universidad Central" i en absolut les "Universidades de Distrito". Ni el mateix Napoleó es va atrevir a tant, a França).

L'any 1905 va ingressar a l'Acadèmia Valenciana de Medicina, amb un discurs sobre procediments de síntesi de substàncies orgàniques, i el Dr. Vicent Peset Cervera li va fer el discurs de recepció. A València, va muntar uns laboratoris moderns i va sintetitzar, produir i comercialitzar "la magnesia efervescente (...) aromatizada con limones de Valencia", amb un logotip ben barroc: unes llauradores valencianes, la ciutat i el Micalet al fons i l'escut quadribarrat dels apotecaris, llorejat i coronat:

Més tard, va passar dels sobrets amb pólvores solubles a les ampolletes amb líquid, i va inventar el TriNaranjus, la Narangina i l'Orangina, aquestes dues conservant en la imatge la matriu i la vinculació valenciana:

 

Avui, aquests productes, en mans d'empreses multinacionals, encara circulen arreu del món.

Però aquell investigador i emprenedor industrial valencià també va ser un home amb compromís polític. Militant al partit iniciat per Blasco Ibáñez, el Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA), va ser elegit alcalde l'abril de 1931 i de seguida va posar en marxa la comissió redactora d'un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de la Regió Valenciana, va introduir l'ús del català a l'administració municipal i va demanar l'extensió a València de l'aplicació del Decret de Bilingüísme del Ministeri d'Instrucció Pública. L'avantprojecte d'Estatut va ser aprovat l'11 de juliol però, en no rebre les adhesions suficients de Castelló i Alacant, va ser un dels factors que va provocar la dimissió del Dr. Trigo com a alcalde, a finals d'octubre d'aquell any, després d'una celebració especialment patriòtica del 9 d'octubre.

Desconec la trajectòria concreta posterior del Dr. Trigo, durant la guerra i la postguerra, però, amb les dades aportades, vull passar a fer una consideració d'índole més general. Hi hagué un sector de la burgesia, a València, laic, republicà, il·lustrat i encara d'expressió valenciana, el qual fou socialment liquidat per la dictadura franquista, en alguns casos de forma brutal (assassinats de Joan Peset Aleixandre, Eliseu Gómez Serrano, etc.). La burgesia dominant i pro-feixista no podia tolerar que hi hagueren sectors cultes, democràtics, no confessionals, republicans i catalanoparlants dintre de la seua classe. Els odiaven a mort. Per això, d'aleshores ençà, aquest sector social ha desaparegut de la ciutat de València. I es troba a faltar.

València, 15 de febrer de 2012

Que una certa dreta, democràtica i espanyolitzada, faça un manifest/crida en favor d'una regeneració de la vida política de la societat valenciana és una cosa que fa (un poc de) bé i no fa (gaire) mal, com l'aigua de Benassal. Més val això que no aquells empresaris, ben coneguts, que pagaven els feixistes agressors habituals de persones i activitats catalanistes i d'esquerres. No seré jo, doncs, qui criticarà tal iniciativa però tampoc no recomanaré a ningú que s'hi adheresca, i no perquè no conega gent de dreta i respectable que podria fer-ho.

Potser tot ha estat organitzat amb la millor de les intencions, però el text conté algunes incorreccions importants. I per sobre plana la poca volada, la poca empenta, de tot plegat. Quan de mal fa l'autocensura i l'excessiva prudència! O potser no donen més de si, ves a saber. Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, amb la ironia pròpia del cas: "Mai no he estat un home prudent. No he caigut tan baix" Serà per això que aquests homes prudents no esmenten Fuster? I això que el melonar (com diria Constantí Llombart) que hi apareix citat és considerable, excessiu i tot Maians, Boix, Llorente, Llombart, un Trénor, Villalonga, Martí Domínguez, Maldonado, un altre Trénor, Broseta, Lluch i Vicent Ventura (aquest una mica de calbot). Però Fuster i, per exemple, Nosaltres, els valencians (1962), amb tota llur significació de sotragada modernitzadora de la societat valenciana, si més no, no hi són. Potser és per allò que diu en Boira: "Hi falten alguns noms i referències, en som conscients, perquè volíem obtenir un mínim consens i que tothom el pogués subscriure". Vaja, home, amb el "tothom"!

Malament, doncs, comença la cosa, amb aquesta omissió. I malament segueix amb el fet, simptomàtic, d'esmentar el País Valencià únicament com a "Comunitat Valenciana" el qual sintagma no és un nom sinó una imbecilitat, segons declaració del mateix Emilio Attard, inventor de l'expressió i, des del cel, el purgatori o l'infern, mentor d'alguns dels signants. Com tampoc no hi queda gens bé que, en fer referència al Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura (València, 1937), organitzat per l'Aliança d'Intel•lectuals Antifeixistes, es descriga aquest congrés com "la reunión de intelectuales a favor de ideas democráticas opuestas a los totalitarismos en boga en Europa y Rusia". Em sembla que Stalin no va estar denunciat precisament com a dictador en aquell congrés...

La citació que acabe de fer és en espanyol perquè el manifest es presenta en aquesta llengua, seguit de la seva traducció al català. En aquestes alçades i en aquest context, què hi fa de nou aquest bilingüisme tronat i superflu? És que els promotors consideren que el valencià no pot anar solet pel món, que han de doblar-lo i sovint precedir-lo de l'espanyol? Amb aquest menysteniment de la nostra llengua, poca regeneració valenciana es podrà assolir.

València, 6 de febrer de 2012

Vaig estar diumenge passat a Donosti, a l'homenatge a Txillardegi organitzat per l'esquerra abertzale, al teatre Victòria Eugènia. Portàvem, la Maria Conca i jo, la representació del PSAN i de Solidaritat Catalana per la Independència, a més de la nostra personal implicació amb Txillardegi, de qui érem amics i a qui admiràvem.

Havíem coincidit, sobretot, en l'àmbit acadèmic, amb motiu d'unes conferències que vaig fer a la Universitat del País Basc, el 1987 i el 2002, invitat pel professor Fito Rodríguez i on també hi era José Ramon Etxevarria, el màxim lluitador dels antics PNNs en favor d'un professorat contractat universitari. Dins d'aquest món universitari, potser és el moment d'explicar una altra coincidència que vàrem tenir Txillardegi i jo. El desembre de 1996, tots dos presentàrem els nostres respectius treballs de recerca del sexenni 1991-96 per sol•licitar el reconeixement investigador pertinent, a la comissió 11 (de Filosofia, Filologia i Lingüística), a tots dos ens fou denegat (no ve ara al cas dir per causa de qui) i tots dos presentarem el corresponent recurs. Aquest recurs prosperà gràcies a la intervenció enèrgica, en favor dels nostres treballs (mereixedors del reconeixement del sexenni) i esbandint interessos gremials i prejudicis ideològics, d'un dels membres de la comissió, el Dr. Sebastià Serrano, al qual sempre li hem restat molt agraïts per seu coratge acadèmic. 

Txillardegi va ser un intel•lectual compromès i lúcid, molt productiu en diverses branques del coneixement (lingüística, literatura, matemàtica...) i, a més d'això o justament per això, també va ser un patriota d'una peça, defensor de la independència i la reunificació d'Euskal Herria, des de la seva joventut com a fundador d'ETA, passant per la seva condició de senador d'Herri Batasuna, fins al darrer moment, com a votant d'Amaiur, el proppassat 20 de novembre, l'última sortida que va fer de sa casa, ja malalt.

Amb la seva muller Jone Forcada, amb tres fills i una filla, amb tot d'amigues i amics, ha deixat un alt exemple de lluita en favor de la llibertat i la saviesa i, per això, tots plegats, li hem fet un comiat amb l'honor que es mereix. Agur eta ohore.

31 de gener del 2012

Avui que Jordi Savall fa un emocionant homenatge a la seva muller, Montserrat Figueras, en un concert excepcional a Santa Maria del Mar, on hom podrà sentir la Montserrat com si encara fos viva, des de València vull fer-li un petit present.

La recerca documental del nostre passat, als arxius que en conserven el testimoni, dóna de tant en tant sorpreses curioses. Vas cercant unes coses i, sovint, te'n topetes amb unes altres. Això ja sol passar. I a mi m'ha esdevingut que, burxant als arxius de protocols del segle XV del Col•legi Notarial de Barcelona, m'ha sortit al pas un predecessor d'en Jordi Savall, potser parent i tot: "Nicholaus Çavall, magister de sonar instruments de corda". Aquest ciutadà de Barcelona, amb la seva esposa Clara, accepten un arrendament de terres al llibrer Gisbert Ripoll, el 2 de setembre del 1458.

El motiu de l'acte notarial és banal, un fet de vida quotidiana no gens transcendent i ni tant sols (malgrat els protagonistes) relacionat amb el món de la cultural. Tanmateix, gràcies a aquesta transacció podem saber que hi havia, a Barcelona, a mitjan segle XV, un "mestre de sonar instruments de corda", modest precedent, doncs, del mestre Jordi Savall, glòria de la nació catalana.

30 de gener del 2012

Dissabte, 21 de gener, a València i Alacant, i dijous, 26 de gener, a València, Alacant i Castelló, han eixit al carrer desenes de milers de valencians, homes i dones i criatures, en unes manifestacions extraordinàriament concorregudes que col•lapsaren el centre de les ciutats. Per oposar-s'hi a les retallades dels drets socials i polítics que havien estat aconseguits per la classe treballadora, acumulativament, després de segles de lluites.

Però allò realment destacable d'aquestes mobilitzacions no és la part quantitativa de llur grandària sinó la part qualitativa de llur oportunitat. Per primera vegada en la història valenciana, s'hi estan donant unes massives protestes de caire socioeconòmic i polític sense que aquestes formen part d'una dinàmica, d'una agenda o d'una convocatòria de caire estatal espanyol. S'han gestat i s'han realitzat a partir d'una dinàmica estrictament valenciana. I això no havia passat mai. Les grans manifestacions del febrer i el juliol del 1976 foren la concreció valenciana de la campanya estatal per l'amnistia (per bé que hi afegirem la reivindicació particular de l'estatut d'autonomia). La gran manifestació per l'estatut, d'octubre del 1977, havia estat precedida per l'homònima de la Diada de l'11 de setembre, a Barcelona. Les convocatòries de vagues generals sempre s'hi han fet en el context estatal i el País Valencià hi aportava el que podia.

Així doncs, tret de les manifestacions del 25 d'abril (en record dolgut de la desfeta d'Almansa), que convoca ACPV amb el concurs de totes les forces polítiques, sindicals i culturals d'esquerres i progressistes, és la primera vegada que, al País Valencià, hi ha manifestacions de signe socioeconòmic (contra les retallades) i polític (contra la corrupció) que responen a una dinàmica pròpia. I això ha estat així, bàsicament per tres motius.

En primers lloc, pels provocadors: els polítics i amics del PP, lladres, corruptes o encobridors, que volen fer pagar a les classes populars tant el robatori estructural de l'estat contra els valencians (6.500 euros anuals d'espoli) com el buidatge complet de les arques públiques que han fet durant llur administració. En segon lloc, pel nivell d'indignació generalitzat que aquesta política està causant entre el poble valencià. I, en tercer lloc, per la bona feina mobilitzadora de les organitzacions de tota mena que, sense directrius superiors o alienes, s'han llençat a convocar en clau valenciana. Com es fa al Principat. S'hi ha iniciat un cert camí independent. I potser farem via conjunta cap a la independència.

27 de gener del 2012

M'és grat reproduir al meu bloc el comunicat següent:

Demanda del Fòrum per la Memòria del País Valencià contra l'estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg

La denúncia es per genocidi i crims contra la humanitat durant el franquisme i per violació dels nostres drets fonamentals.

La demanda ha estat admesa a tràmit.

El Tribunal Constitucional espanyol no va admetre a tràmit un recurs d'empara presentat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, en relació amb el genocidi franquista i amb les 6 fosses comunes del Cementeri General de València. Aquestes fosses ocupen una superfície total de 41.020 m2 en les quals, des del dia 1 d'abril de 1939 fins el 31 de desembre de 1945, s'han pogut documentar 23.661 persones, totes elles hi llençades durant aquest període.

Aquest Tribunal diu textualment "que no se ha acreditado la trascendencia constitucional del recurso", malgrat no posar en dubte la realitat dels fets denunciats ja que especifica que "nada cabe decir sobre su verosimilitud". En altres paraules i per si no restara prou clar -des de ja fa molts anys: que tot està lligat i ben lligat.

Tancades les portes de l'ordenament jurídic espanyol, el Fòrum ha presentat una denúncia davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Considerem que si l'Estat Espanyol nega als seus ciutadans la recerca, aclariment i reparació dels crims de la dictadura, és la nostra obligació moral insistir en la seua denúncia, exigir la veritat i demanar justícia i memòria.

Quan drets bàsics, com ara el d'informació, són conculcats per part d'un sistema polític i judicial, hereu de les trames de la dictadura, n'hi ha quelcom més que una simple voluntat d'ocultació. N'hi ha també, cap pensar, una complicitat última amb els fets que denunciem, una seqüència lògica de responsabilitat per part d'aquest estat dit de Dret amb el règim anterior, una naturalesa heretada o, sense més, continuista de l'estructura de poder franquista.

Es tracta d'una simple qüestió de Drets Humans. L'Estat Espanyol no sembla ser sensible a allò tan elemental com l'existència de nombroses fosses comunes escampades per tot el territori, repletes de persones víctimes de la repressió general, afusellades, estrangulades, ofegades, apallissades o mortes sota les terribles condicions socials que va imposar la dictadura durant tots els anys en què va oprimir la població que havia perdut la guerra.

València, 23 de gener de 2012

Va ser l’any 1527 quan les tropes mercenàries de l'emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya es van cobrar els seus "honoraris" i alguna cosa més amb el brutal saqueig de la ciutat de Roma, que ha passat a la història com Il sacco di Roma. En els temps actuals, gairebé cinc-cents anys després, sense sang ni incendis però amb unes semblants conseqüències de destrucció patrimonial, hem assistit –i tant de bo que ho puguem expressar en passat!— a Il sacco di Valenza.

El poble valencià ha patit, des que governa el PP a la Generalitat Valenciana (amb Zaplana, Olivas i Camps), si abans no, un doble espoli: el del famós dèficit fiscal (Espanya ens roba 6.500 milions d’euros anuals que paguem els contribuents valencians i que no ens retornen) i el de la política sistemàtica de transvasament cap a butxaques privades de tots els diners que han pogut prendre de les administracions públiques (ajuntaments, diputacions, conselleries...) i de les entitats més o menys autònomes de dret públic que en depenien (caixes, mútues, corporacions de ràdio i televisió...).

De fet, el primer tipus de robatori és estructural, consubstancial a l’opressió nacional castellana (espanyola) sobre el poble valencià i el conjunt de la nació catalana. Altrament, el segon tipus de robatori és conjuntural: depèn i deriva de la pseudodemocràcia espanyola que es van inventar al final de la dictadura franquista. Sempre pensàvem que era una democràcia a mitges per tres motius polítics de pes: la tutela constitucional de l’Exèrcit (un exèrcit colpista amb centenars de milers de sentències de mort i de presó dictades per ell), la imposició de la monarquia borbònica com a herència de la dictadura i el no reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat i, per tant, la negació del dret d’autodeterminació. Però hi ha un altre aspecte, de caire econòmic, pel qual la democràcia espanyola no arriba als mínims exigibles: la pràctica generalitzada de robar les administracions públiques: “Estamos en política para forrar-nos” (que apareixia en aquella conversa que un jutge no va voler acceptar com a prova inculpatòria contra Zaplana). I els qui no estan en política, també “desvalijan” les institucions a través dels polítics. Una democràcia que ningú no es va creure que anava de debò i, per això, ningú no dimiteix ni ningú no paga en descobrir-se el pastís (siguin vestits, bosses, prostitutes disfressades de traductores, sobrecostos en obres petites o faraòniques, etc.).

El PP (sovint amb la contribució sol•lícita del PSOE) ha deixat el País Valencià sense caixes d’estalvi, sense banc de València, amb una Generalitat en fallida, amb un deute astronòmic, amb un aeroport sense avions i, per tant, absolutament superflu (que ha suposat substanciosos ingressos pels qui han participat de la malifeta)... S'hi han comportat tal com ho fan els invasors sense escrúpols en un territori conquerit.

Una de les aixetes per on ha rajat més el saqueig ha estat Canal 9. El conjunt d’empreses de la ràdio i la televisió valencianes és un paradigma del robatori a l’erari públic. Contractacions a dojo i sovint caríssimes de gent políticament afí i professionalment nefasta, que ni saben ni els importa un rave el català, la llengua del país, quan això hauria d’haver estat un requisit (no només el coneixement sinó tenir-ne un bon nivell) per a treballar-hi i per dirigir-la. Els sobresous escandalosos, la inflació de directius, les dietes de luxe dels alts càrrecs només per assistir a reunions de treball, els viatges poc o gens justificats, les adjudicacions de programes i els pagaments milionaris a productores amigues... En un concurs fraudulent adjudicat a Teconsa (trama Gürtel), per a la retransmissió del "V Encuentro Mundial de las Familias", segons un informe del sumari, Francisco Correa va cobrar una comissió de 900.000 euros; el seu segon Pablo Crespo, 630.000 euros; Álvaro Pérez "el Bigotes", 500.000, Peter Garcia, 500.000, i un altre mafiós no identificat, 300.000. Això sense comptar què rebrien els polítics que facilitaren l'operació. Uns veritables forats negres, les retransmissions de la visita del Papa, les de partits de futbol, les de la Fórmula 1... per on s’han desviat, malgastat i desaparegut milions d’euros del pressupost de la casa, endeutada al final de l’exercici de 2011 en 1200 milions.  

Avui, amb el pretext de sanejar les pèrdues i el deute que ells mateixos han provocat en Canal 9, el govern del PP anuncia una sèrie de mesures indecents contra els treballadors. com si aquests fossin els culpables, que implicaran la reducció encara més de l'ús del català i del nivell cultural dels continguts, amb la pràctica liquidació de la producció pròpia i l’acomiadament de més de 1000 treballadors i treballadores, entre els quals podeu comptar que es trobaran els professionals més solvents i preparats. Al temps que potser continuaran despenent una pasta cedint el seu plató a Intereconomia i a "periodistes" ultradretans espanyolistes, pagant-los dietes, viatges i hotels. 

En alguns aspectes, sembla que l'actual president de la Generalitat Valenciana (Fabra, el jove) i el seu vicepresident (Ciscar, de Benissa) volen posar una mica d'ordre a tant de desficaci, però tot fa pensar que no reeixiran i que seran desplaçats, absorbits o neutralitzats pels interessos dels lladres dominants, amos del seu partit. Per exemple, en anunciar la revisió de la sagnia de la Fórmula 1, ja han aparegut veus del PP dient que no volen que s'acabi "el negoci". En fi, tot això fins que el poble digui prou a tant de robatori i tanta espanyolització. Que una cosa porta l'altra.

València, 17 de gener de 2012

A la col•lecció Medieval and Renaissance Texts and Studies de l'Arizona State University, ha aparegut una edició de l'Espill, una obra excepcional de la literatura catalana escrita a València, amb més de 16.000 versos, en la segona meitat del segle XV. L'edició ha estat enllestida per la doctora Maria Celeste Delgado-Librero i consta d'un estudi preliminar, de la transcripció de l'únic manuscrit que conserva l'obra i de la traducció anglesa en prosa: The Mirror of Jaume Roig. An Edition and an English Translation of MS. Vat. Lat. 4806 (2010). És tracta, doncs, de la tercera traducció a una altra llengua, després de les castellanes (en vers, segle XVII; en prosa, segle XX) i de la francesa (en prosa, segle XXI).

En un context de presentació mistificadora de l'obra, l'Espill va ser anomenat Llibre de les dones i Llibre de consells, potser amb una intenció de dissimulació de les procacitats que conté. I malgrat el seu grau de misogínia, o potser per això, hi ha hagut moltes dones –"les dones de l'Espill"-- que s'han dedicat a estudiar-lo, des de Maria Aurèlia Capmany fins a Maria Celeste Delgado. També ho han fet alguns homes, com un servidor, amb diversos articles, una tesi doctoral i el llibre Ficció i realitat a l'Espill. Una perspectiva fraseològica i documental (2010).

He de dir que em satisfà el treball de la doctora Delgado-Librero perquè, contràriament al que s'estila en sectors resclosits i dominants de la filologia catalana medieval, aborda el tema amb rigor i sense prejudicis. En lloc d'insultar i desqualificar, com han fet i possiblement encara ho fan la doctora Lola Badia i altres de la seva escola, és capaç de descriure els estudis (meus) que posen en qüestió l'autoria de l'Espill amb naturalitat i respecte acadèmic: "Josep Guia i Marin is the only scholar who has disputed Roig's atthorship of The Mirror...", en un parell de pàgines de la introducció.

En fi, una bona notícia per a la difusió internacional de la cultura catalana i un cop d'atenció a les dèries i els interessos gremials dels estudis de literatura medieval a casa nostra.

València, 10 de gener de 2012

A la portada de la revista LLUITA, del PSAN, d'octubre de 1987, hi havia el mapa complet de tot Catalunya, amb el lema "Per una sola terra" i les especificacions, als llocs corresponents del territori: "València, darrer diumenge d'octubre", "Perpinyà, 7 de novembre", "Palma, 31 de desembre". I l'editorial d'aquest número en feia la glossa:

"Després de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, representativa de l'encara i sempre vigent voluntat de resistència i de lluita arreu de Catalunya i, especialment, des de la capital, Barcelona, se'ns presenten diverses commemoracions perifèriques: l'octubre valencià, el novembre rossellonès i el desembre mallorquí. Els aniversaris de l'entrada a la ciutat de València de Jaume I, del tractat dels Pirineus que esquarterava la nostra terra entre Espanya i França, i de la conquesta catalana de l'illa i de la ciutat de Mallorca, presenten unes bones ocasions per a l'afirmació de la catalanitat del Sud, del Nord i de les Illes. (...)"

Dos mesos després, a la contraportada de la revista LLUITA del mes de desembre, es reproduïa el cartell de convocatòria de la primera manifestació de la Diada del 31 de desembre a Palma. El lema fou, justament, "Per una sola terra", car no debades aquella convocatòria va ser una idea i una iniciativa del PSAN, assumida per l'MDT, gestada a València. I des de València i Barcelona, un centenar d'independentistes acudírem en solidaritat amb els companys i companyes de Mallorca a manifestar-nos a Palma. Va ser una bella expedició, que donà fruits i tingué continuïtat.

Enguany, hi tornem, el PSAN i Solidaritat Catalana per la Independència, perquè Mallorca i la bona gent catalana que l'habita s'ho valen. I perquè cal sumar esforços per combatre l'exterminador Bauzà, per impedir que continuï agredint la nostra llengua, cultura i nació. I les nostres festes, costums, tradicions i formes de vida i de treball, que ens caracteritzen com a poble. Solidaris amb Mallorca, per la dignitat de la nostra terra, tota completa, acabarem amb l'opressió espanyola i guanyarem la independència.

València, 23 de desembre de 2011

Hi ha alguns gasetillers, comentaristes pretesament experts sobre l'independentisme català, en el qual mai no han militat, que pontifiquen habitualment sobre com s'hauria de comportar aquest, repartint faltes i bones des de la seva cadira. O columna. O pedestal, que en això d'escalar-lo estan, a veure si algun patrici/polític/podrit els premia amb el bunyol d'or o amb la coroneta de fulles de llorer.

L'un d'aquests oracles, crosta habitual de la pansida secció d'opinió que hem de suportar a les primeres pàgines de El Temps, qualifica la reivindicació d'independència de SI d'"independentisme flamíger" i probablement haurà restat molt cofoi de la seva ocurrència. L'altre, amb un posat més beatífic, en una entrevista a la mateixa revista (de la qual sóc subscriptor i lector), diu que el discurs de SI, de vegades, "ratlla els límits, no ja del bon gust, sinó de la cultura democràtica". Redéu, quins finolis!

La qüestió rau en el fet que a l'un i a l'altre, com ells mateixos confessen, els provoca vertigen l'expressió "rebentar Espanya", un neguit potser del mateix tipus que el de la presidenta del parlament del parc de la Ciutadella de Barcelona envers la frase '"Espanya ens roba". I com que tot això arriba als límits de la democràcia (de la democràcia ibèrica, és clar), s'hi hauran de prohibir aquestes expressions "de mal gust". I, a més, practicarem un "independentisme respectable", pactista i autonomista, com cal. És a dir, com el d'ERC, que és llur partit de referència i de promoció, si escau. Partit que, per cert, des que va intentar liquidar totes les organitzacions independentistes catalanes, ara fa vint anys, en una operació molt ben pagada, ha mantingut electoralment segrestat l'independentisme català, posant-lo al servei de l'autonomisme. I això ha estat així fins a l'aparició de SI, diguin el que vulguin aquests gasetillers. Si convé, en tornarem a parlar.

València, 1 de desembre de 2011