Ho vaig sentir en un congrés sobre Memòria Històrica, celebrat a Salamanca, en boca d’un testimoni directe que va fer estremir i emocionar els assistents:
«Era diumenge al matí, 19 de juliol de 1936. Mon pare, militant de la UGT, li va dir a ma mare que se n’anava a la Plaça Major per veure quines notícies hi havia de l’alçament militar. Jo tenia nou anys i, posat amb roba de diumenge, de la mà de mon pare, vam fer cap a la Plaça Major. Pel camí, ens va avançar un destacament militar i, quan arribàrem a la plaça, els vam veure desplegats al voltant del seu comandant. La molta gent que hi havia feia rogles comentant què passava. L’oficial que comandava la tropa va pujar a dalt d’un pedestal i va llegir el ban del general colpista. Ningú no va aplaudir i, enmig del silenci general, es va sentir una veu vibrant que va cridar: «¡Viva la República!». Aleshores, l’oficial va donar l’ordre de disparar. Nosaltres, que érem a prop d’una de les entrades de la plaça, vam fugir corrents. Van haver sis morts i desenes de ferits. Així va començar el terror franquista a Salamanca»
Anys a venir, els hereus d’aquell digne salmantí que va cridar «¡Viva la República!», desenes de milers de ciutadans concentrats al Camp Nou, partidaris de la República catalana i de la basca, van cridar i xiular contra el rei Borbó i la seva «Marcha Real», hereus directes del general Franco i del seu «Himno Nacional». Dies després, els hereus d’aquell exèrcit colpista i altres franquistes civils, volen imposar sancions milionàries als qui consideren responsables dels crits i les xiulades. Tot encaixa: el cercle es tanca. Però ja no poden disparar, i no per falta de ganes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!