Reproducció de l’article editorial de la revista Lluita 299 del PSAN, http://www.psan.cat:
Sembla que, finalment, tothom ha descobert i acceptat allò que el PSAN ja va preconitzar en la dècada dels 80 del segle passat (i que li va costar l’escissió de l’MDT): que per a guanyar la independència calia un ample Front Patriòtic, ideològicament transversal, que aglutinés les masses populars catalanes i que incorporés a la la reivindicació patriòtica de la independència les bases de CiU. I això, proposat, fet i dirigit des de l’esquerra, és a dir, des d’unes organitzacions de classe (de les classes populars) que fossin i es presentessin més coherentment i decididament independentistes que ningú, sense mala consciència de fer servir el ressort del patriotisme i sense barrejar ni diluir sistemàticament la reivindicació d’independència al si d’altres reivindicacions, també per mala consciència o per incomprensió de quina és la contradicció principal.
El PSAN no ha tingut els suports que calia per tirar endavant aquest projecte i la resta de l’esquerra catalana o no l’assumeix o hi arriba amb retard. Amb retard i com a secundaris de les propostes exitoses de front patriòtic que, ai las!, les fa la dreta: la votació del 9N o la llista unitària. Això pel que fa a ERC (en la mesura que tingués la pretensió d’encapçalar la lluita per la independència) i a la CUP (que sí que sembla tenir aquesta pretensió però que Mas li passa al davant). Quant a l’esquerra catalana de filiació o vocació espanyola, originàriament sota l’hegemonia pel PSUC, resulta patètic veure com no han volgut, de cap manera, entrar (i, doncs, intentar encapçalar) el procés de les masses catalanes cap a la independència; tanmateix, en el pecat portaran la penitència: la lluita per la independència els trencarà, com ja està fent-ho amb el PSC i amb UDC. I les noves esquerres que no van més enllà d’un «dret a decidir» (sovint diluït com a «dret a decidir sobre això i allò») o d’un «procés constituent» (sovint diluït en «processos constituents»), és evident que no volen assumir la bandera de la independència i que la deixen a mans de la dreta.
L’esquerra catalana, salvades les excepcions, ha dimitit de la seva funció històrica de dirigir la lluita per la independència. I en paguem les conseqüències: uns «fulls de ruta» dissenyats per la dreta (amb la posterior assumpció de grat o per força d’ERC i de la CUP), sense declaració unilateral d’independència, sense referència a la nació catalana completa, sense referèndums decisoris sobre la UE o sobre l’OTAN, etc. Això és el que hi ha. Nosaltres, els del PSAN, amb la formulació del Front Patriòtic, propugnàvem la incorporació a la lluita per la independència (dels Països Catalans) de les bases de CiU, però no sota la direcció dels dirigents de CiU. Què hi farem?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!