València, l’agermanada, València, la dels Maulets, València, republicana, roja València, on ets? Vaig començar el meu llibre València, 750 anys de nació catalana (1988) reproduint dues anotacions històriques, distant tres segles entre elles, dignes de recordació: “Està del tot perduda València” (Pere Joan Porcar, 1627) “Encara no és tot perdut a València” (Taula de lletres
L’any 1958, William Wyler va dirigir un western esplèndid, protagonitzat per Gregory Peck, Jean Simmons, Carroll Baker, Charlton Heston…, anomenat “The Big Country”, el qual film va estar rebatejat, en la versió espanyola, com a “Horizontes de grandeza”, fent honor a la compulsiva grandiloqüència que els caracteritza. També el senzill “Robin Hood” va estar traduït
A Miquel Grau (1957-1977), assassinat a Alacant Aquesta mort ha rebentat els límits de la poesia. Qui ha romput, criminal, el marc del metall dur de l’elegia? Ha calgut la mort del soldat mentrestant el cos romania amb amor, a un afany agafat. Era la dignitat del dia! Mort amarga, la
Si el procés cap a la independència anés de debò, com hauria d’anar, avui o demà o la setmana vinent, el Parlament de Catalunya hauria d’acordar la data del referèndum. Només això: un acord dient que tal dia del 2014 (posem-hi, per exemple, el 14-09-14) es procedirà a consultar per referèndum el poble del Principat
Des de l’Ebre a Vinaròs farem Via Catalana i omplirem aquest bell tros, d’un país que ens agermana. Una festa, la Diada per la Independència. A la qual cita haurien d’acudir, si poden fer-ho per raons de feina, tots els valencians i valencianes que s’estimen la terra, la vida i el treball. Perquè de raons
És un personatge digne d’un estudi monogràfic, aquell racional de València, en Guillem Saera, que va ser elegit per tres anys, el 23 de juny de 1456, i va aconseguir aturar-se el càrrec fins a la seva mort, el 4 de juny de 1477, enriquint-se a balquena. Al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim se’n
De mica en mica, va adquirint més ressò i interès acadèmics els estudis de literatura comparada que, més enllà de possibles afinitats temàtiques, relacionen textos a partir d’aspectes lingüístics (repeticions lèxiques i fràsiques, construccions oracionals semblants, etc.). És cert que l’ús literari de determinats tòpics, imatges, metàfores…, en dues obres comparades, ens porten cap a
Oda de València a Barcelona(seguint l’estil de l’Oda a Espanya de Joan Maragall) Escolta, Barcelona, la veu d’un fillque et parla en llengua ben catalana;parle en la llengua d’una ciutatque t’és germana:des d’ací, pocs t’han parlat;d’Espanya, massa. T’han parlat massa, amb crits cridant,aquells que et volen sotmesa a una terrahostil i estranya.Les teves glòries són en
Una bona part de les recents agressions institucionals al català podria ser fruit d’alguna directriu de la FAES (“y de las JONS”) adreçada a les bases del PP, especialment de l’Aragó, del País Valencià i de les Illes. Una directriu de l’estil de: “Bórrese toda referencia al catalán fuera del territorio estricto de las cuatro
La Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València ha decidit que enguany és “Any Roís de Corella”, sense donar-ne cap raó, i ha organitzat un “Congrés Internacional” per celebrar-ho, el proper mes de setembre. Òbviament, ha invitat a participar-hi qui ha volgut, sense vergonya d’adoptar actituds sectàries i discriminatòries, que m’afecten a mi
Com va dir amb encert Joan Rendé, al Simposi en memòria de Xavier Romeu, la gràcia de la desgràcia de morir jove és que sempre romandràs jove i tothom et recordarà així. Tenia 41 anys quan un accident de cotxe li va segar la vida, en la matinada del 12 de juliol de 1983. Una
En l’any Estellés convé recordar que aquest gran poeta valencià en llengua catalana va venir a la Universitat Catalana d’Estiu, amb sa muller Isabel Lorente, l’any 1990. Allà va coincidir amb una exposició d’Antoni Miró, un recital de Joan Amèric, la commemoració dels 500 anys del Tirant lo Blanc, una partida de pilota valenciana i
Tot i que la recerca científica, en qualsevol àrea de coneixement, és una de les tasques més nobles i gratificants intel·lectualment que pot exercir la condició humana, no hauríem d’idealitzar aquesta activitat, especialment en allò que pertoca a la seva dimensió social restringida. Vull dir, en allò que fa referència als grups i clans del
L’assaig de Júlia Benavent i Manuel Muñoz Contra els Borja m’ha semblat extremadament suggeridor i innovador. No està escrit, és clar, des de l’òptica suada i pèrfida d’una llegenda negra antiborgiana, alimentada històricament per altres oligarques tan desaprensius o més que ells. Els autors s’aproximen al tema des d’una òptica valenciana, culturalment i nacionalment catalana,
Hi ha qui pensa sobre la declaració d’independència que aquesta se situa al darrer acte del procés cap a l’estat català independent, com si fos una de les últimes escenes de l’obra. Com si, a partir de la declaració, ja comencés la independència efectiva i com si, abans de la declaració, s’haguessin d’encabir totes les