31 d'agost de 2015
0 comentaris

RELOOKATGE COMPLET

 

 

Escriure, tallar, muntar, acoblar, cosir: el modista té gestos comuns amb el cirurgià, el director de cinema i l’escriptor. 

 

Crec que foren aquestes les primeres paraules que ella em va dirigir i que em deixaren tocada: “Sabies que totes les concentracions de memòria sobre una imatge precisa segreguen voluptuositat?” Voldria fer una sinopsi d’un temps darrer en què em passaren massa coses, vaig sofrir estamenejades fortes i de totes les convulsions en vaig sortir indemne. Cada història ha de tenir un començament i aquest començament va lligat a alguna cosa que l’ha precedit. La invenció no consisteix a crear a partir del buit, sinó del caos, de la matèria informe. Per què faig aquestes afirmacions amb to doctoral i un poc simple en lloc d’endinsar-me en els esdeveniments que em marcaren per sempre? Crec que una de les ofrenes més sorprenents i estranyes que m’han fet va ser quan em digueres: Vols que et faci un vestit de mots? Tot d’una vaig pensar en El Llibre dels morts egipci, quan s’integrava a les benes de la mòmia una banda llarga de papirs plena de jeroglífics, un camí de paraules que permetria el gran passatge. Allò havia de ser un pont verbal per renéixer, per passar de l’ombra a la llum, de la invisibilitat a la visibilitat, del no-res a l’espectacle. Ho sabia: l’escriptura tenia aquest poder de treure’m de les fosques i menar-me cap a les clarors, de la solitud i la mort a la vida. Em feres començar un procés enigmàtic d’hibridació? Tota la meva vida d’actriu i d’aprenent de poeta no era el joc de passar d’un cos a l’altre, d’una pell a l’altra, d’una màscara a l’altra amb l’única finalitat de renéixer millor? Acumular diverses pells per viure un conjunt de vides en una de sola? Una forma de desafiar dos enemics: el temps i la natura. Per què apareixen, quan intent fer una descripció justa o una cronologia ordenada, algunes anècdotes volanderes que no són més que fites boiroses que emmarquen sense gaire claredat els territoris on vàrem perdre peu des d’un bon principi? Coneixes la feta d’aquell home que va anar a consultar un psiquiatre perquè se sentia deprimit? El doctor parla molt de temps amb ell i al final li suggereix: “Cal que faci unes bones rialles de tant en tant! En aquests moments a la ciutat hi ha un circ amb un pallasso molt divertit. Hi hauria d’anar un vespre.” “No puc, li va contestar l’home, el pallasso som jo.” Crec que quan t’ho vaig contar em mirares com si no em veiessis, com si fossis una dona cega que acaba de descobrir en l’altra els fruits de la innocència. Quan t’ho vaig contar anava vestida amb aquella petite robe noire que el 1926 havia inventat Chanel amb un èxit total, i duia un collar de perles copejades. Experimentava alguna cosa que s’escapava a les mesures dels aparells científics, una emanació teva que em penetrava a poc a poc com una pluja lenta. Stop! Algunes persones que et coneixien bé m’havien dit: Nina Oliu nom Maciana Romagosa Cerdà, i no s’ha aturat mai de reinventar la seva vida per camuflar millor la taca fonda familiar i econòmica, pares treballadors i pobres, una vida real que si trascendís, es podria transformar en un abisme engolidor. Em confirmaren que seguia les lliçons de la Chanel (i tantes altres!) i parlava d’una avior, noble i rica, per estar al mateix replà de les clientes que vestia, i pujar a les totes els escalons de la societat. Havia transvestit els seus orígens. Però, sense voler-ho, en una d’aquestes nits tan abrasadores d’aquest estiu saharià, n’Andreu, un amic de la colla adolescent, m’havia parlat de na Nina. I descrivia amb l’exactesa d’un entomòleg aquella mansió de can Servera de Míster Brandley, el rei de la cervesa de Noruega, que va ser el bressol i l’escenografia de la filla de la majordona Aina i el xofer Tomeu, la nostra Nina amb avantpassats nous de trinca, que es va convertir en la Ventafocs d’una rondalla de poble en un litoral dels més contaminats de Mallorca, el port de Manacor, Portocristo. Escoltava la narració real i  no em podia fer càrrec de la capacitat faulista d’aquella dona. El casal reformat de Míster Bradley, batejat com Nórr Castle, ja sortia als llibres d’història contemporània amb un paper estratègic central durant el desembarcament del capità Bayo l’agost de 1936, en les batalles posteriors i en el reembarcament final. La gran Nina no va fer res més elemental que transvestir els seus orígens, em va detallar n’Andreu mentre pegava un glop llarg de gintònic. Va voler oblidar, oblidar d’on havia sortit, esdevenir amnèsica d’ella mateixa, una fantasma a la deriva, la millor model de les seves creacions, la millor promotora de les seves col·leccions per a aquestes burgeses nou riques o de la jet internacional, que si haguessin sabut algunes coses del seu passat li haurien tancat les portes de la seva vida, dels seus casalots i de la seva classe. Míster Bradley li havia pagat màsters de moda a París i a Londres. La resta s’ho va muntar ella tota soleta. No ho trobes sensacional? N’Andreu, amb el seu aspecte d’homenot adolescent i la seva veu suau, semblava un jugador d’ironies. Sí, li vaig contestar de cop, m’has fet un gran favor amb aquestes notícies. Demà vaig a sopar a son Silàndria, una possessió de na Guda de Ribes, una amiga que m’ha dit que ha convidat la gran Nina per presentar-la, ja m’entens, a les seves amistats. Vols ser la meva parella? Podem passar una nit sensacional. Necessit festa, xampany, follia i números nous! N’Andreu s’hi apuntà tot d’una i afegí que li havien quedat gravades algunes frases de na Nina en una entrevista d’un diari local. Quan vaig sentir-les —No faig vestits, vestesc dones. No faig feina pel teatre, som el teatre!— m’entraren unes ganes enfollides de veure-la, de sentir-la, de contemplar-la. El dia d’abans de la festa només vaig pensar en ella. Em ressonaven algunes de les darreres frases que m’havia dit n’Andreu amb la finor d’una gilet damunt un foli de seda: Na Nina és suau a l’exterior i freda i calculadora a l’interior. Na Nina només cerca una cosa: la redempció. Crec que quan arribàrem a son Silàndria s’havia mogut un poc d’aire dins la calor africana i vaig sospirar fort. N’Andreu feia la mitja i deia: sembla que t’has pres seriosament la nit. Després tot va ser com entrar dins un dragon-khan que em duia, em vertigenava, em feia pujar i baixar sobtadament entre persones i jardins, begudes i balls, converses i cançons en un ritme endimoniat que semblava que no s’havia d’acabar mai. N’Andreu em feia de chevalier servant a la perfecció. Va ser quasi per casualitat en una terrassa sur-mer amb les capçades del pins que feien de cobricel que na Guda es va dirigir cap a nosaltres del bracet d’aquella dona que, verge de decoració i amb un vestit sever com una túnica d’esclava violeta, em va besar devora el bescoll i em va dir que m’admirava molt. Sé que vaig pensar que una era el mirall de l’altra. No sé si l’estim, des de llavors no ens hem separat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!