27 de desembre de 2015
0 comentaris

VOLS RES?

La mort no és més que una revelació superior de la vida.

 

Com puc fer-te avinent aquesta sedimentació d’aigües fangoses que, malgrat la mollor, encara conserven algunes de les característiques de cadascun dels nivells ordenats per la força de la gravetat i on podries entreveure els rocs al fons, les terres més pesades enmig i tot un conjunt de capes diverses d’argiles que formen un munt de fulls de diferent gruix que defineixen els estrats líquids de sòl d’aquesta societat en què vivim i que m’agradaria contar-te amb les paraules més planeres i resplendents que pogués trobar? Com et puc escriure  aquest excrement adobador, adob del bo, matèria verbal (fems, guano, podridura d’ocells marins, sang seca, sutge de llana, serradís de potes i banyes, canyes, farratge, algues, fulles seques, cendra, sulfat i fosfat amònic, nitrat sòdic, superfosfat mineral i orgànic, nitrat de potassi, sulfat ferrós, etc.), que facilita el desplegament, el sedassament, la creixença i la vivor de la contarella? Com puc cavar voreres, racons i llobades i esclafar terrossos sense aturall perquè allò que no és conforme es presenti davant tu amb tota la seva precarietat i munificència? Com puc fer recerques dins la geologia de l’inconscient per explicar-te aquesta forma de treure ulls allà on tot era ceguesa, desolació i mort? No sé com fer llum i aquestes interrogacions segur que et semblaran altisonants, buides i massa retòriques: maneres de no dir res mentre taques la plana de paraules i espais blancs. Ja sé el que voldria i potser no en som capaç: inventar un camí, un passatge, entre els mots perquè hi brilli la llum. Això seria l’única feina reeixida que m’agradaria fer. Voldria assajar una veu sorda, discreta i feble que calcàs allò que el meu pensament vol expressar amb tota l’exactesa possible. Fugiré de totes les ornamentacions que només intenten embellir allò que caldria mostrar en la seva nuesa real. Potser hauria d’escriure frases que després tu podries llegir en veu alta perquè el text trobàs la lentitud necessària, el seu moviment, alguna cosa de la seva ressonància. Voldria mostrar-te paisatges inèdits que escapen al temps, que entrassis dins un univers lluminós i atacat de clarobscurs que et permetés trobar el territori dels matisos. No m’has tingut fins fa dies com a mare? Per què uns papers d’un jutge ens poden separar fins aquest extrem de solitud? No m’hauria de fer preguntes sinó donar-te algunes respostes. Però no puc amollar-ho de qualsevol manera. Record una antiga cançó de Barbra Streisand que es titulava “Free again”, on una dona cantava la llibertat que posseïa després de la separació del seu gran amor com si fos una festa cruel. Així m’agradaria escriure’t, amb tota la força d’uns dobles sentits que et fessin veure la profunditat de la meva tendresa, la imantació de tot allò que t’estim… Segons la meva experiència fonda, tota orientació pot ser positiva o negativa, és una qüestió de proporció, de mesura. Conec les angoixes llargues i addictives d’un món sense mesura! Faig una recerca contínua d’aquest equilibri entre un espai il·limitat en què tu et trobes al centre de la meva vida i la vida de cada dia en què la família del teu pare ha fet servir totes les armes d’una justícia feta pels poderosos per allunyar-te dels meus braços, de mi. Aquesta claror que contempl darrere els vidres de l’estudi és la mateixa que veien els meus mestres grecs. Però tu m’has fet saber que era menys pròxima i que les nostres paraules eren menys netes. No em sent amb cor de donar-te compte de la unitat creada pels diferents sentits d’un mateix mot amb la seva ressonància fònica. Qualsevol afirmació que no sigui molt discreta em sona falsa. I ara no és el millor moment perquè qualsevol sospita pugui fer-nos més mal. No puc moltes de vegades transmetre viu i intacte l’esdeveniment inexpressable. Com puc parlar-te de la pobresa fonda de la meva vida quan et vaig tenir per primera vegada entre els braços? Com amollar per les bones la pobresa terrible que omplires? Sens dubte el moment d’una semblant apropiació alliberadora és allò que la natura inesgotable pot donar de més sublim, de més puríssim. Putíssim, podria escriure ara quan els esdeveniments no han fet més que donar la raó a aquelles veus que em dictaven les coses que havia de fer i que no vaig escoltar mai. No sé com cercar una adequació en el to i el ritme de la meva prosa perquè puguis entreveure algunes espires d’allò que sempre fou la meva relació d’amor cap a tu. I tu m’il·lumines a mi també. Crec que puc escriure aquests gargots gràcies al teu alè, que m’arriba intacte. Com en un altre temps la joia intenta arrelar en el meu cor quan apareixes. Dia rere dia vaig cercant sense aturall un altre part on et pugui recuperar sense por. Em plany i sense son vaig demanant almoina per tots els territoris de l’administració, dels missers, dels amics. La profusió de rutes sense ombra em deixa baldada. I de tant en tant trob una gota d’aigua damunt els llavis ressecs. M’agradaria no mostrar cap esgotament en aquestes paraules que cerc per a tu. Vull que de la primera a la darrera línia creixi la vivacitat, el vigor, la riquesa, la frescor, l’abundància i la impetuositat de forces, amb troballes contínues, amb un fervor i una vehemència sens final. I no trob aclaridor. I em pas el dia al telèfon com una veu humana que cerca el més petit consol per refer-se i seguir lluitant. Potser hauria de mostrar una certa despreocupació per afinar en la senzillesa del meu escrit. Dissimulant la feina de trunyellar, de bastir, de cercar… Estic abocada a la pèrdua. Ho sé. És una fatalitat, és un destí. Em dic això moltes de vegades, fins que acab plorant tan desesperadament que em prenc una pastilla perquè el cervell s’aturi i acabi aquesta desgràcia. Potser no sé si arribarà aquest paper a les teves mans. Ja veus que tot són temptatives de tenir-te de bell nou entre els llavis, darrere els mots, dins els braços. Ningú no ens podrà separar pus mai més. T’estima sempre, sempre, mumare.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!