MANUAL D’ENCARNACIONS
(Imatge Andrea Kiss)
Estimat Dàior, m’agrada ensumar per carrers i carrerons de ciutat i, també, asseure’m a la meva cambra mentre escric obres d’un èxtasi tranquil, jubiloses i entotsolades que em neixen d’una forma estranyament imperceptible, com algú que hauria divulgat en somnis coses substancials amb una volubilitat innata, urgent i així mateix extremadament elegant.
ES FA VALER MOLT
A Tothom no té el luxe de poder mirar la seva vida vis-a-vis. En Marc no té ganes d’anar a la festa d’aniversari d’en Jordi Matamalas. L’únic interès que el pot moure a decidir que farà els trenta quilòmetres que el separen de Maresmar, situada en uns marges de les muntanyes de Binillaró, és poder veure aquelles dues teles d’Antoni Gelabert que l’enamoren. En una gran, rectangular, hi ha els darreres del Palau i de la Seu, l’Almudaina, les cases borroses del Terreno i les muntanyes de la serra de na Burguesa al fons amb el port amb vaixells en primer terme. Però allò que fa tornar beneit en Marc és la claror tardoral que ho tenyeix tot: els edificis, les murades, els velers, la serralada i aquell cel d’un carabassa regalimós. Aquella perspectiva palmesana, les dues vegades que l’ha vista, ha aconseguit emocionar-lo.
L’altre quadre és un paisatge amb un casetó foraviler de pedra i fang amb un fons de mar un dia gris, un quadre amb moltes de capes de pintura, de petit format, que es troba en un fumoir que pega damunt el jardí.
Quan en Marc ha confirmat que aniria a la festa, ha dit un “hi vendré tot sol” i s’ha sentit l’home més desgraciat de la terra.
B El poder de vida i de mort de la mirada dels altres. De camí cap a Maresmar en Marc pensa que si algú t’estima et dóna un certificat d’existència (o de consistència). Però ell, des que na Beatriu el va deixar, després de viure junts quatre anys, per partir darrere un campió de caiac, no ha tingut més que aventures volanderes. A les barreres de la possessió de Maresmar un home comprovava la identitat dels convidats i indicava una zona de pàrquing des d’on amb una furgoneta els pujaven fins a les cases.
Al cap d’uns quants minuts en Marc va entrar a la furgo negra. I allà es va asseure just al costat d’una dama d’ulls grossos d’un blau verdós, que es presentava: “Som na Maria de Gràcia”, i assenyalant un home madur amb uns cabells grisosos i un color de pell molt torrat, “i ell és el meu marit, en Felip”. Tot el temps que va durar la pujada en Marc no es va aturar de parlar amb aquella companya que amb una simpatia discreta li obria un món desconegut, per més que desitjat, de consoladores delectances.
Fins que el xofer va dir “Ja hem arribat”, en Marc es va trobar al cel.
C Tota aquesta esplèndida mediocritat que fa una vida. Davant el casal amb façana de pedra, de set balcons trets a la planta noble amb les finestres obertes, hi havia una munió de taules amb tota casta de delicadeses gastronòmiques dins en un decorat de roses blanques, la flor emblema de la mare d’en Jordi.
En un cantó un DJ posava música dels seixanta i setanta que formava el repertori d’en Jordi. I tota una gentada amb una profusió de vestits multicolors feia que aquella festa tingués un aire oriental.
No sé com va ser que després de trobar-me amb en Jordi, donar-li el regal i fer un parell de voltes saludant alguns amics i coneguts, vaig decidir pujar cap a la sala verda. I allà, tota sola, asseguda en una sofà davant el quadre de Gelabert, hi havia na Maria de Gràcia. La vaig poder contemplar sense que ella sabés que la veia. I allò em va crear una sensació nerviosa que em pujava per la panxa cap a l’estèrnum i em tallava l’alè. Feia molt de temps, potser mai, que no havia experimentat aquest recaragolament dels sentits davant l’espectacle d’una dona que mira un quadre. Per un moment em passà pel cap la imatge de James Stewart a Vértigo quan contempla d’amagat aquella Kim Novak que està asseguda davant l’oli d’una dona que podria ser la seva doble. No sé què vaig fer, però quasi vaig tomar un gerro i na Maria de Gràcia va pegar un crit lleuger. Ah! M’has regirat. D’on surts? M’hi vaig acostar i li vaig demanar disculpes. Sé que començàrem a parlar com si ens haguéssim de contar tota una successió de secrets que ens havíem amagat al llarg d’una vida. Érem dos desconeguts que es confessen amb la velocitat i la impaciència de dues persones que sembla que els manca el temps per dir-ho tot i tot d’una. Parlàrem del quadre, de Gelabert, de l’amistat, del paisatge, de la necessitat, de la pèrdua, de la malaltia, del desfici, de la inconsistència, de la fragilitat, de l’emoció… Res no ens era estranger, però hi havia certs meandres, certes vacil·lacions, certs tremolors que guaitaven quan vorejàvem temes que ens tocaven de massa prop. Ella explotava i s’exposava, jo la seguia. Passà un temps infinit. Amb una botella de xampany i tres copes en Jordi ens va treure d’aquell diàleg inacabable. Després anàrem a ballar.
D Na Maria de Gràcia creava la lentitud, el misteri, lluny de la velocitat i dels lluentons. No puc dir com va ser que ens trobàrem entre les grans troanes del jardí al costat del safareig després de ballar uns boleros d’aquells que no s’acabaven mai (“El reloj”, “Bésame mucho”, etc.). No hi havia quasi ningú en aquells encontorns. El primer bes va ser robat, i va ser llarg i de reconeixement d’unes llengües que a aquelles hores ja s’havien de dir el desig. El desig fort com a forma d’assetjament recíproc va triomfar quan rodolàrem davall el bosquet de tarongers. Veia els seus ulls i contemplava les estrelles, veia els seus llavis i s’obria un caminal de promeses. No sé quin temps voltàrem. Després na Maria de Gràcia es va aturar cop en sec. Basta, Marc. Basta. Jo la mirava com esperitat. Ens aixecàrem.
Na Maria de Gràcia va obrir la bossa lluent i va treure una targeta. T’esper a la caseta de la piscina de ca meva a les cinc del matí. Ara he de tornar a la festa. Entra per la porta de darrere del jardí. Deixaré empès. I se’n va anar.
E Puc escriure un tractat sobre la lentitud. Era la una de la matinada quan vaig saber que na Maria de Gràcia i en Felip Cotoner, havien partit. Aquelles hores que mancaven per a la cita eren inacabables. Primer vaig anar a veure el petit Gelabert. El casetó de pedra el volia mirar amb ella, veure’l amb ella, devorar-lo amb ella. Vaig atrevir-me a tocar les capes de pintura, els regruixos, i em recordaren el tacte de la seva pell bruta de terrossos de call vermell. Tot era ella! Mirava el quadre i el rellotge. Mirava el rellotge i el quadre. El temps no passava. Semblava un temps aturat.
F Qui contarà la fruïció infernal de les esperes? No m’havia passat mai. A les tres en punt vaig deixar Maresmar. En Jordi estava molt enfadat amb mi perquè quasi no m’havia vist. No podia entendre aquell interès meu amb na Maria de Gràcia. Ell quasi no la coneixia. El seu pare havia fet negocis amb el seu home. No me’n contava quasi res. No podia dir-li que aquella dona m’havia desencadenat l’amour fou.
No volia córrer. Encara faltava molt de temps per a la cita. Però el peu, d’una forma inconscient, premia l’accelerador. Vaig tenir por que la policia em detingués. Havia begut massa.
Em vaig aturar a l’únic bar de carretera que vaig trobar obert i vaig prendre un cafè doble. Eren les tres i mitja.
A les quatre vaig arribar a la urbanització de Son Ametler. Amb el gepeessa vaig trobar tot d’una la casa. Vaig aparcar molt lluny. Després a poc a poc em dirigia cap a la part posterior d’aquella vil·la de luxe. Vaig descobrir la porteta que m’havia dit na Maria de Gràcia. Passava pena per si hi hauria cans. Molt enfora se sentien lladrucs. Per la claror esbiaixada dels fanals del jardí vaig veure la piscina. I vaig arribar a la caseta. La porta va grinyolar un poc. Hi vaig entrar. Un llumet indirecte devora un sofà em guiava. Contra aquella llum tènue, dins el silenci de l’espera del desig, hi vaig veure retallat el perfil dels dos esposos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!