Quan era un nen i anava a l’escola, a un de la classe li deiem boing, pel so de la pilota al botar. Un altre era el bomba-hache, perquè era gras i empollón. I també hi havia el mudito, que era el número ú, pero mai no parlava. I el boquita de piñón, i el “la-tiraron-al-barranco-toda-vestida-de-blanco”, tots plegats uns enxufats dels profes.
En el fons, jo creia que era enveja. Que en realitat els profes no tenien enxufats, i que la gent que es passava el dia queixant-se de la injustícia dels professors envers ells només es justificaven.
Actualment, he canviat d’opinió. Sóc pare de dues filles i un fill, el més jove té 14 anys, i he hagut d’anar a infinitat de reunions de pares, he vist munts d’àlbums, llibretes, agendes escolars i similars, i ho tinc claríssim. Els enxufats existeixen, i molt.
D’una banda, els professors són persones i no màquines, i encara que s’hi esforcin, és impossible que siguin justos. Però el motiu principal és que la majoria estan tan cremats (sobretot amb els alumnes de secundària) que els agrada donar-se el gustàs d’exercir la ínfima parcel.la de poder que encara els queda: suspendre als cabrits que els humilien amb la seva indisciplina o la seva indiferència.
Quan el meu fill petit, que és una víctima del sistema (a diferència de les seves germanes, que són unes enxufades de llibre) em diu que li tenen mania, no li trec pas la raó. Li dic que la vida no és necessàriament justa, que el joc que juguem te les seves regles, i que lamentar-se no li servirà de gaire res.
Segurament no és el que pertoca, però si contestés sempre amb el manual a la ma t’acaben considerant un carca i deixen de preguntar-te.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!