Una altra vegada, aquest senyor Llavina m’ha fet sortir de polleguera. Segur que no ho fa expressament – és més, dubto molt que sàpiga qui sóc jo – però el bon home pot amb mi.
El cas que explica al programa d’avui és el següent: una senyora, casada i amb tres fills, té un amant des de fa temps; no s’ha divorciat del seu marit per anar-se’n a viure amb l’amant, que és separat, per no perjudicar els fills. Però ara resulta que l’amant ha conegut una altra dona i sembla que s’hi està embolicant, tot i que li diu a ella que es continuaran veient de tant en tant. A ella la fa patir la idea de perdre’l i es pregunta si no hagués hagut de deixar el seu marit i anar-se’n amb l’amant, i si no ha fet tard ja.
La situació, com es veu, és dramàtica. Una música tendre i una mica trista acompanya el relat, i el to de l’amic Llavina, comprensiu i preocupat, remarca la tristor de la pobra dona davant una situació tan difícil.
El Llavina analitza amb agudesa la desgarradora realitat, i la prepara per a una situació dolorosa que probablement s’esdevindrà, perquè tot sembla indicar que l’amant ha començat a tallar els lligams de la relació. Tot plegat molt tendre i comprensiu.
La senyora en qüestió té sort que el comentarista no sigui com jo, perquè no hagués sabut confortar-la com el meu heroi, en Llavina. Jo li hagués dit a aquesta respectable dama que el que ha fet i fa és d’una inmoralitat que fa por. Miri senyora, si vostè no estima el seu marit, per la raó que sigui – segur que és un carallot, un masclista i un babau, no en tinc cap dubte – el que ha de fer és divorciar-se’n. Perquè dimonis no es divorcia? Perquè baixaria el seu nivell de vida? Perquè en el seu cercle està mal vist? Perquè l’amant és un mort de gana i el marit un roquefeler? Segur que tindrà la barra de dir que és pels fills. Que bé que van els fills com a excusa, oi? Provi un dia, quan siguin grans, de dir-los que son pare ha portat banyes tota la vida, “per ells”, segur que ho entendran.
La única cosa que als llavines i als cocodrils els importa són els sentiments de la senyora. És que és acollonant. Resulta que a la gent se l’ha de respectar, que no s’ha de jutjar. L’argument és tan absurd que fa pena. És clar que es pot jutjar, la única condició és tenir algun principi ètic. Si no jutgessim ningú arribariem a justificar els assassins, els genocides o els violadors.
La barjaula aquesta que enganya, que menteix, que viu instal.lada en una vida regalada, resulta que ens ha de fer pena perquè l’amant la deixarà, i l’hem de preparar per la traumàtica experiència que viurà quan ell l’abandoni. Pobrissoneta.
Aquesta societat, sota la capa de la modernitat, amaga un egoïsme fastigós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!