Mira que el trajecte que faig en cotxe amb prou feines és un quart d’hora, i a vegades ni poso la ràdio. Doncs avui, que estava de molt bon humor, he posat Catalunya Ràdio i he anat a ensopegar un programa de que es diu L’ofici de viure, que m’ha recordat la meva vella dèria dels cocodrils.
La cosa va de la següent forma. El presentador del programa llegeix un email que li envia una oient enmoinada perquè sospita que el seu marit li posa les banyes. La dona no en té cap prova, però el dubte la corseca, i demana consell sobre si ha d’endegar una investigació. Que si ha d’espiar al marit, vaja. Pateix perquè si l’assumpte de les banyes és cert haurà de prendre una decisió dolorosa, o aguantar una situació dramàtica.
L’encarregat de contestar és un senyor que es diu Jordi Llavina, que gasta un to desenfadat, heterodox i trencador, sense tabús, i que no en conforma amb els plantejaments convencionals, sinó que busca sortides imaginatives, modernes i alliberadores.
L’home es llença a la piscina amb decisió. Segons ell, no s’ha d’espiar, l’espai d’intimitat ha de preservar-se per damunt de tot. No és acceptable envair la intimitat de la parella, per molts dubtes que et plantegis.
Consell? Molt senzill, diàleg, diàleg i diàleg. Parla amb el teu home, obre el teu cor, a vegades les causes i les pors estan ocultes, la comunicació és la base de la parella, i unes quantes frases més d’aquestes que queden tan bé.
Afegeix el presentador uns comentaris aprovatoris, esmenten la “opinió de l’expert”, que és una psicòloga que no surt a antena, i tots tan contents cap a casa.
M’imagino al tal Jordi Llavina tot contentó sortint de Catalunya Ràdio, al carrer Bach de Barcelona, havent arreglat una miqueta més el món.
L’email que han llegit, ho juro, no devia tenir ni mitja pàgina.
És una llàstima la falta de interactivitat del mitjà ràdio perquè li hagués pogut fer arribar unes preguntes – probablement fruit de la meva ignorància – que m’haguessin ajudat molt en el meu descens a l’infern dels ajudadors professionals.
Per exemple: s’ha plantejat, senyor Llavina, que potser si el marit és un carallot que enganya la seva dona, el que ella li obri el cor podria simplement posar-lo en guàrdia? Què creu que li dirà el marit, si és que és una mena de Clinton, quan ella li parli? S’ha plantejat que potser el marit no l’enganya, i ella té un problema d’auto-estima, o un transtorn paranoic? Creu de debò que a partir d’un email de tres paràgrafs es pot donar un consell tan important a la vida d’una persona?
Se m’ha acudit la tranquil.litzadora idea que potser aquests emails que llegeixen els fan ells mateixos, que són l’Elena Francis o la Montserrat Fortuny del nostre segle, però em pregunto si els responsables d’aquest programa són conscients de l’efecte que fan en persones que puguin trobar-se a la mateixa situació.
Els psicòlegs i la resta dels ajudadors professionals són així. Els encanta donar la seva opinió. Es mullen, ja ho crec que es mullen. I això és perquè el que acudeix a ells només deu voler que algú els ensenyi un camí, un qualsevol, encara que els porti de pet al precipici.
Jo crec que si algú t’explica una història així t’has d’interessar per molts més detalls: què li fa pensar a ella que l’home és infidel, parlar sobre la seva forma de ser, sobre la història de la parella, veure quin tarannà té ella, si té tendència a la paranoia, o és desconfiada, o molt segura d’ella mateixa, mirar d’averiguar com podria reaccionar ell davant d’això del diàleg.
Però no, senyors, no. L’amic Llavina en té prou amb quatre minuts. És tan enrotllat, viu i moderniqui que la vella estratègia de conèixer els fets abans d’arribar a conclusions és superficial. Poques idees i ben clares, així tot és més fàcil, oi que si?
M’ha fet gràcia que el programa que faran demà es titula “La ira”. Sí, ira és el que sento quan veig aquests irresponsables aprofitats gaudint del prime time de la ràdio nacional que paguem amb els nostres impostos. La veritat és que el fet que el mitjà ràdio no sigui interactiu també té els seus aventatges, si més no no cal perdre la compostura
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’amic Jordi Llavina és un poeta que ha passat pel mateix camí que hem ttransitat tu i jo. Vull dir que té la mà ttrencada al respecte. HI ha publicat poesia que en parla. Diria que és una autoritat al respecte. Jo sent el programa de tant en tan i trobe quye alleugeix l’ansietat dels que estan fotuts…….i és molt més del que dius i t’hi imagines. Tu, ara, estàs molt millor, oi?
PS: si més no, l’altre dia, per telf, així m’ho comentaves.
…surto un moment del cau per ficar-hi cullerada: estic força d’acord amb l’Amadeu, tenim una plaga d’opinadors professionals, d’ajudadors i “experts”, n’hi ha perd donar i vendre. Hi ha massa gent que busca massatges sentimentals, no satisfets amb les seves palles mentals, i la figura de l’expert predicador d’obvietats tipus Joan Corbella fa la mateixa funció en la societat laica que abans feia el pare confessor en la societat católica, cosa dels temps.
En Gaspar Hernández m’agradava quan feia el programa de nit a Catradio, abans que el Barril hi entrés a sac quan varen guanyar els seus. El programa a que et refereixes, i que algun cop he sentit a trossos, em sembla força deplorable i sentimentaloide, però deu tenir un share acceptable si l’emeten a l’hora que ho fan. Esta vist que per tenir èxit t’has d’emmotllar als (mals) gustos del personal. Per altra banda, com deia en Plá, és mes difícil descriure que opinar, per això observem tan poc i xerrem tan.
I en referència a l’aposta, crec que vaig ben encaminat, i anant de xoto soparé gratis.