Tal com les presenten per aquí, les eleccions americanes tenen tanta pinta de reality televisiu que sembla que els americans siguin uns ases.
Si vols seguir el procés de designació dels candidats t’has de familizaritzar amb conceptes com caucus, superdimarts, winner-takes-all, swing-estates o superdelegats i sembla que estiguem parlant d’un concurs del senyor Bachs. No els seria més còmode i barat, dic jo, fer una votació a tot el país el mateix dia? Que hi diuen els estats que, quan els toca votar candidat, ja no cal que ho facin perquè només en queda un i els altres s’han anat descartant?
Aquest any, a més, han introduït una novetat que fa el joc encara més interessant: han de triar entre un negre, una dona banyuda i un mig esguerrat que va estar cinc anys presoner dels comunistes. Votin qui votin, sempre tenen una excusa d’aquestes solidàries i nobles per no haver de confessar que voten (o deixen de fer-ho) pensant només en la seva pròpia butxaca. Voto Obama perquè sóc anti-racista. O voto Hillary perquè sóc anti-masclista. O voto McCain perquè és un iaio amb problemes de mobilitat. A un que es deia John Edwards, i que es veu que era força competent, el van descartar perquè era un home blanc de mitjana edat, i això ja no ajuda a vendre diaris.
Això és perquè els diaris europeus, per vendre, han de trobar un argument mediàtic, i així no s’han de cansar a explicar les diferències de cadascún.
Jo tinc un pronòstic sobre qui guanyarà, i no és broma.
Guanyarà ….
La Hillary.
A mi em sembla que la gent, en el fons del fons, no vota per raons tan peregrines com el sexe o el color de la pell dels candidats.
Bill Clinton va ser president dels Estats Units en una època daurada. Ja sé que tot és millorable, però va produïr-se una expansió econòmica sense precedents, i si ho comparem amb els períodes anterior i posterior, va haver-hi poques guerres. Els Clinton són, diguem-ne, esquerranosos pragmàtics, i els va sortir bé la cosa quan van guanyar.
McCann s’identifica amb Bush, una època d’una gran prosperitat, però amb més violència i injustícia al món, i els americans es pregunten si amb el bel.licisme que es respira al mon no acabaran prenent mal.
Obama pot ser brillant i fotogènic, però representa un salt al buit, perquè no està clar què farà amb tot el poder que li caurà a les mans si el voten.
Els americans, com fem tots, aniran al més segur. I el més segur és la dona banyuda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut! desprès d’un temps d’innactivitat induïda, torno a portar-te la contrària: jo crec que a els ianquis, de tant en tan, els hi agrada demostrar que són així de xulos, així de güais, i deixar el món amb un pam de nas. I que, en el moment en què estan (snse saber si volen més guerra o no, acoquinats amb una economia que trontolla…) provaran el salt al buit. Obama for president!