La Tafanera de Saltamartí

La setmana passada vaig entrar a Saltamartí llibres, vaig trobar a la Sílvia en forma i recuperada, la vaig veure brillant i alegre.

Li vaig demanar a la meva amiga i prescriptora que em recomanés alguns llibres per evadir-me. Volia llibres intranscendents que em distraguessin… La conversa va ser llarga, tant és així que la Sílvia em va agafar del braç i em va portar fora de la llibreria per facilitar que entressin altres clients, coses de l’aforament limitat pandèmic!

La Sílvia mentre anava parlant m’anava fent reflexions sobre la lectura i el plaer de llegir, i em preguntava per què volia llegir lectures banals que, a més d’ocupar-me temps, no em deixarien cap rastre ni en els sentiments ni en la memòria.

La Sílvia tenia raó. Va entendre el que li estava demanant: volia viure històries que omplissin els meus buits, que per comparació, reparessin els bonys i ratllades de la carcassa de la meva ànima.

Em va recomanar dos llibres inoblidables: Terres Mortes i Hamnet. Els he llegit seguits, i gairebé d’una tirada, dos llibres absolutament diferents, però alhora que comparteixen força coses.

Terres mortes és un llibre rural, bàsic, elemental, cru, duríssim, amb morts, amb aïllament, la violència és sempre present, i també la gasiveria. En la lectura del llibre vas veient quines són les maneres de sobreviure i explicar-se cada un dels membres del nucli familiar. És un llibre fosc, molt fosc; escrit amb una gran traça i que no pots deixar de llegir, encara que a vegades ens repugni o que les situacions que descriu se’ns facin insuportables. El llibre ens explica, dins de la més absoluta tenebra, que el que mou als personatges és la seva bondat, no una bondat d’estampeta i floretes, no una bondat d’angelets i nuvolets, sinó que en cada un dels personatges pots trobar una bondat seca, aspra, primitiva i difícil de reconèixer. Jo he descobert i reconegut aquesta bondat uns quants dies després d’haver acabat el llibre. I això era el que em recomanava la Sílvia: una història molt allunyada de la meva realitat que em feia reconèixer els mals i els dolors, tan diferents i en essència tan iguals. El llibre m’ha allisat algun bony de la carcassa de la meva ànima.

I parlant de reparacions i dolors, l’altre llibre: Hamnet. Un llibre ple d’aromes de plantes, d’infusions de remeis pel cos i per l’esperit, la història d’una dona sensible i remeiera i mare, el dolor s’incrusta en la seva ànima per la pèrdua d’un fill, i ella que és guaridora no sap trobar cap remei pel seu dolor, com el llibre Terres mortes, Hamnet també ens descriu un ambient rural i també ens parla de la foscor, de la manca de l’alegria, de l’absència, amb una escriptura brillant i lluminosa, delicadament i profusament descriptiva. El llibre et queda molt a dins de la memòria. L’empatia amb la protagonista és molt intensa. Força dies després de la seva lectura continues recordant els personatges, tan ben descrits, que creus que els has conegut.

En definitiva i com sempre, constato una vegada més ,que Saltamartí llibres i la seva gent no només venen llibres sinó que et prescriuen receptes per guarir-nos dels foscos temps foscos que ens ha tocat viure.

Moltes gràcies “Saltamartines” per ocupar-vos de les nostres lectures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!