En aquests temps tan convulsos, a on tot es fa de pressa, rectifico, tot es desfà molt de pressa, no queda temps ni quasi per la nostàlgia.
Aquesta tarda quan he entrat a Saltamartí llibres, m’he topat amb un aparell damunt un moble que estava esperant l’arribada d’en Gerard de Saltamartí per a endur-se’l. Era una aparell que jo ja no recordava, era un aparell de FAX. Potser algun lector d’aquestes línies ni sap que era aquest aparell.
En Gerard ha entomat decididament l’andròmina i m’ha mirat dient-me “digues-li adéu, ja no serveix per a res, fa més de dos anys que no ha rebut cap document, només feia nosa al despatx”.
No m’imagino amb aquesta relativament recent i ja vella tecnologia, facilitant la investidura d’un president, ni tan sols permetent la compra d’un bitllet d’avió de Brussel·les a Copenhaguen, o convocant una manifestació sediciosa i tumultuària. Tot això no és possible sense les tecnologies actuals.
Cada època te el seu mitjà. El sis d’octubre del 1934 va ser el telèfon la tecnologia utilitzada per advertir als dirigents catalans que la revolta d’Astúries no anava be, o que el general Batet comunicava per telèfon que no obeïa el manament del president…
L’aparell i la tecnologia del FAX també va tenir un moment important. Va fer conèixer l’any 1989 la massacre que el govern xinés estava perpetrant contra els manifestants concentrats a la Plaça de Tian’anmen a Pequin.
Crec que la televisió aconsegueix el moment de més notorietat quan va emetre en directe la invasió de l’Iraq l’any 1991, en l’operació anomenada Tempesta del desert, liderada per Bush president d’EEUU amb el suport del primer ministre Blair del Regne Unit i Aznar president del govern d’Espanya…
Mentre en Gerard s’enduia l’aparell em comentava que el Fax havia donat molt de servei enviant i rebent les comandes entre els llibreters i els seus distribuïdors, però ara els serveis telemàtics i les xarxes havien jubilat aquest aparell..
Tot va molt de pressa! vaig exclamar. Mentre, em giro i veig un llibre amb la coberta de color gris verdós i nacrat de l’editorial libros del Asteroide que es titula El tiempo regalado , un ensayo sobre la espera. El llibre comença a la primera frase: “Esperar es una lata”...
Una vegada més la màgia dels llibres. Estem parlant de la pressa i la velocitat i ens ve a la ma un llibre que reflexiona sobre el temps i l’espera. Evidentment l’he comprat i ara tot just quan posi el punt i final a aquest post, començaré la seva lectura!
Mentre, us deixo amb una frase de Walter Benjamin que he trbat fullejant el llibre i que ve a tomb de la pressa: “el aburrimiento es el pájaro de ensueño que incuba el huevo de la experiencia”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot molt cert