Un sopar amb l’Agualusa
Tot just arribats d’Atenes sopar a casa, la nit abans de Sant Jordi, amb Jose Eduardo Agualusa. Conec el gran escriptor angoleny des dels anys vuitanta quan encara treballava de periodista. Han passat molts anys i tots dos ens hem fet majors però encara és prou saludar-nos una primera vegada per a sentir com si ens haguérem vist fa poc. El replegue a l’hotel mentre a casa van arribant els convidats, la Carlota Torrents i el Sebastià Benassar, que parla un portuguès fantàstic. A la redacció de VilaWeb, de fet, ell i el Barnils parlen tots dos un molt bon portuguès. Jo amb l’Agualusa mantinc el vell costum de demanar-li que em parle sempreen el seu portuguès barreja de tants llocs i indrets com ha viscut. Ho fa.
Sopem grec, tot el que hem portat del cap de setmana a Atenes. I parlem de llibres i de viatges, d’anècdotes velles. Les meues filles el recorden de quan eren petites i un dia es va espantar en veure el correfoc del barri. Riem i ell accepta la fama de covard respecte al foc. Ens parla amb entusiasme de l’illa a Moçambic on viu des de fa un parell d’anys. Anècdotes sensacionals que un narrador insuperable com és ell converteix en històries millors encara. Li dic que hauria de fer un llibre amb aquelles històries. La universalitat d’algunes localitats, com la seua allà al mig de l’Índic, és molt més cosmopolita que els atrafegats carrers de Xangai o Manhattan.
Se’n va a dormir d’hora, una mica preocupat pel Sant Jordi. Li hem explicat tots, tant, l’exercici abusiu que és això de signar llibres tot el dia que no acaba de fer-se a la idea de com serà. Ens intercanviem els nostres dos darrers, com a primer regal de la Diada. L’he vist content amb la qualitat de la seua editorial catalana i això m’alegra molt. Ens fem unes fotos per tenir un record.
