Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Sobre Joan Fuster, el dia que feia 100 anys

Ahir va fer cent anys del naixement de Joan Fuster i, convidat per la Institució Alfons el Magnànim, vaig parlar a València sobre Nosaltres els valencians. Aquest és el text que vaig llegir.

 

Una lectura anticolonial de “Nosaltres els valencians”

Els humans tenim la gran sort de ser els únics animals capaços d’emmagatzemar memòria fora del propi cos. O, com a mínim, això és el que la ciència sap el dia d’avui. I d’entre els estris que els humans hem fet servir al llarg de la nostra història per aquesta finalitat destaca molt per damunt de qualsevol altre el llibre. 

El llibre fa viure l’autor fora del seu temps mortal i escampa i fa perviure les seues idees de tal manera que els lectors no necessitem fer el llarg procés de reflexió que ell ha hagut de fer, acumulant lectures i experiències sovint de forma molt costosa: Simplement ens n’aprofitem per no haver de començar cadascú, cada vegada, de zero. 

És veritat que hi ha llibres responsables de les pitjors tragèdies de la humanitat, però pràcticament tots els moviments que han canviat per a bé el món i les persones, han començat als llibres. “Una cambra pròpia” de Virginia Wolf, “Els condemnats de la terra” de Frantz Fanon, “La interpretació dels somnis” de Sigmund Freud, “Tristos tròpics” de Claude Levi-Strauss o el “1984” de George Orwell, només per dir-ne uns pocs, quin impacte tan gran no han tingut sobre la nostra cultura, sobre la nostra societat, sobre nosaltres.

He esmentat uns pocs grans llibres, tots ells d’un reconegut abast global, però cal dir que són molts els països que han tingut també, a escala nacional, el seu gran llibre, aquell que ha canviat la consciència del que són i els ha fet posar-se dempeus. “The Discovery of India” de Nehru, literalment, es va inventar i va afaiçonar una nació, just quan aquesta naixia després de la independència i la divisió del vell imperi colonial. L’aparició l’any  2013 del llibre de Jason Y. Ng “No City for Slow Men” va fer cristal·litzar el moviment democràtic i independentista a Hong Kong i el va dotar de coherència doctrinal. “Tõde ja õigus” d’Anton Hansen Tammsaare va fixar el 1926 l’ànima i l’entitat d’Estònia davant els seus poderosos enemics, però encara avui veig per les notícies que és una referència ineludible enmig de la tensió creada per la guerra dels russos contra Ucraïna. “Facing Mt. Kenya” de Jomo Kenyatta és, en fi, a la vegada un fascinant recompte antropològic del món dels kikuyu i el manifest polític fundacional de la Kenya contemporània. 

“Nosaltres els valencians” entra de ple en aquesta categoria. És, simplement, el llibre pel qual som el que som. Personalment, molts de nosaltres i col·lectivament tots, fins i tot els qui més allunyats estan del que representava Joan Fuster. Jo no seria la persona que sóc, ni pensaria el que pense, ni faria la vida que faig, ni hauria tingut la vida que tinc sense haver llegit amb setze anys “Nosaltres els valencians”. I encara mantinc en la memòria com un dels moments determinants de la meua vida l’esclat de llum que va inundar la cambra on dormia en ma casa de Bétera quan vaig llegir aquella pàgina 39 on Fuster afirma que “Dir-nos ‘valencians’ en definitiva és la nostra manera de dir-nos ‘catalans'”. 

No vull parlar personalment només, però. Fuster sobretot és un gran constructor de la col·lectivitat perquè és ell que posa les bastides per a la construcció moderna del País Valencià. Tant que avui fins i tot la trista autonomia constitucionalment espanyola i de nom ridícul que tenim no s’entén, em tem que ni tan sols existiria, sense l’electroxoc intel·lectual que va provocar aquell volum, sense el moviment que va impulsar i amb el qual encara avui dialoga. Joan Fuster, de qui just avui commemorem els cent anys exactes del seu naixement, va dissenyar la nostra personalitat, en la mesura que això ho pot fer un home sol.

I afirmar-ho no és ni fanatisme ni adoració, ni cap reverència  irracional. Simplement torne a l’inici. Quants anys de ma vida hauria hagut de dedicar jo, quants llibres hauria hagut de llegir, quantes experiències hauria hagut de viure per a acostar-me a entendre el que sóc com a poble, el que és la meua identitat col·lectiva? No ho sé. Però sé que gràcies al fet que els humans podem emmagatzemar informació fora del cos, aquell llibre de Joan Fuster va ser tot el que jo necessitava per a situar-me davant del món. I, per tant, em va estalviar molta feina. 

Per a mi aquest és el gran valor de “Nosaltres els valencians”. Venint d’on veníem -i encara avui no estem tan lluny en moltes coses com els polítics ens volen vendre sovint- Fuster ens va netejar a través de 238 pàgines magistrals de les moltes toxines rebudes  -en l’escuela nacional o l’escola de les monges, sense anar més lluny- i ens va posar  en disposició de començar a caminar per nosaltres mateixos mirant endavant.

I és aquesta la raó per la qual jo voldria fer avui una lectura anticolonial del llibre, de “Nosaltres els valencians”. No dic que Fuster tingués cap intenció al respecte, és clar que no. Però sí que m’agradaria defensar que la tècnica fusteriana en aquest llibre, i en moltes de les seues obres, és típicament anticolonial. Coincideix amb les maneres de fer de les grans figures de l’anticolonialisme.

Tota la gran literatura anticolonial del tercer món, i la poca que va existir sobre allò que se’n va dir el “colonialisme interior” a Europa, fa servir de fet la mateixa tècnica. Arrelada en un temps i en un lloc concret i sense pretensió de transcendir-los, identifica, aïlla i pren, tanmateix, com a objecte d’anàlisi, les qüestions centrals de la pròpia història i a partir d’això ens proposa una visió diferent, productiva i positiva del que som, que trenca radicalment amb els arquetips que hauran servit fins aleshores per a legitimar la submissió.

Posaré un exemple concret. Fuster parla en el llibre dels altres pobles que històricament van habitar el nostre país definint-los com a “pre-valencians”. No els nega als “ibers, romans, gots o sarraïns establerts en la nostra terra” el dret a fer servir el topònim, però basteix tota la seua teoria sobre el fet clarivident que nosaltres “Som ‘uns altres’ i tenim l’acta de naixement a la vista”. Destruint així amb un sol cop l’arrel del vell pensament regionalista depenent, de la imatge que Espanya ens atribueix als valencians. Aquesta imatge d’una València, si se’m permet l’exageració, “orientalista” en el sentit que Edward Said va donar al terme. D’una València exòtica, plena de fruits per a ofrenar que es pensen que creixen sols, endormiscada, mig aràbiga encara, un poc primitiva per tant, gens preparada per la modernitat. 

Fuster reacciona a això explicant rotundament que no és el cas. Perquè nosaltres som uns altres, gent d’una arrel directament catalana, que vam tenir un regne, el Regne de València, que va ser un model avançat en el món. I que molt probablement va ser l’obra magna de la catalanitat. Un regne on fins a la dramàtica expulsió dels moriscos i en les seues pròpies paraules “els valencians, de fet, eren els altres: els “no-moros” amb els quals s’articula la nostra història, la nostra societat, el poble que som -en la mesura que ho som”.

“Nosaltres els valencians” va arribar en un moment especial, de reconstrucció intel·lectual i nacional, després de la dura derrota infligida pel franquisme i durant molts anys s’ha vinculat el llibre de Fuster a “Notícia de Catalunya” de Jaume Vicens Vives. Potser perquè tots dos participen, es podria dir que fins a un punt coordinadament, d’aquest esforç de reconstrucció, des d’un punt de vista en aparença regionalment complementari. O potser perquè Fuster, com és conegut, li manllevà a Vives el títol prohibit per la censura espanyola. Recentment, però, un destacable treball de Pedro Ruiz sobre els usos de la història en “Nosaltres els valencians” estableix una diferència molt notable entre els dos llibres esmentats. Segons l’exrector de la Universitat de València, Vives “contínuament posa en relació el passat amb el present, per a transmetre la idea de permanència” mentre que Fuster fa del passat dels valencians “un temps alié i distant de cara al futur”. Vet ací, doncs, definida la tècnica dels grans impulsors de les teories anticolonials. Fuster, fa servir la història per a donar resposta a la pregunta de què som els valencians actualment. I la història en la seua obra s’hi fa servir com a contrast entre ‘allò que som’ els valencians, a conseqüència del que hem sigut en el passat i tot allò que “hauríem d’ésser’ en el futur.

No és aquesta l’única diferència, però entre els dos llibres. De la mirada de Vicenç Vives, reconec que abusivament, avui diríem que és nacionalista i autonomista. La de Fuster, en canvi, i ja em disculparan vostés la boutade és clarament independentista. Unilateralista si volen que ho diga amb més prevenció. “Nosaltres els valencians” és assombrosament aespanyol. Treballadament aespanyol. Fuster dreça de manera unilateral la visió que som un poble que ens expliquem per nosaltres mateixos, sense necessitat d’explicar-nos a través de les peripècies ningú altre. 

I no només això. Quan Fuster es posa a parlar d’Espanya, sempre ho fa, significativament, a banda; no ho barreja. Però quan ho fa arremet amb una duresa i una agudesa excepcionals. “Contra Unamuno y los demás” és un llibre, sobretot en el seu primer tram, explosiu. Brutal. Demolidor. 

En el seu moment, als Estats Units, Malcolm X, una altra de les grans figures del moviment anticolonial, va definir i va proclamar el “deure de la descortesia”. Quan es va proposar de canviar la relació del seu poble amb els blancs va entendre que era imprescindible fer-ho a partir del canvi d’actituds i va proposar d’oposar a la tradicional submissió tímida respecte als blancs i pel fet només de què són blancs, allò que ell anomenava “el deure de la descortesia”, de la irrespectuositat, de la insubordinació a les normes i als mites, de l’atac directe a les fonts del pensament opressor. I ja em direu si “Contra Unamuno y los demás” no és exactament això i si el famós aforisme segons el qual “forma part d’una bona educació, saber en quines ocasions cal ser maleducat” no parla exactament d’això.

Si m’ho permeten explicar-ho d’aquesta manera, la gran lliçó vital de Joan Fuster, allò que ens ha contagiat a tants, és la voluntat i la capacitat de ser normals. De no ser ciutadans de segona fila d’un país de segona fila -no reconegut. La voluntat de ser gent com ho són els altres, els dels altres països, que no necessiten explicar a cada pas perquè són com són. Fa molts anys el meu amic Jose Eduardo Agualusa es va preguntar “Sabe o que é um judeu?” i va respondre “É alguém a quem lembram que é judeu”. Mira: serviria per a Catalão, li vaig dir jo…

Fuster i nosaltres els fusterians, el que volem és que s’acabe això. Per sempre. Que triomfe el disseny implícit en “Nosaltres els valencians”. Que els catalans, de Bétera, d’Arenys de Mar, de Sa Pobla o de Salses, d’on siga, no tinguem que anar mai més pel món sinó com uns fulanos més, idèntics als de qualsevol país normal i corrent. I que puguem participar, per tant, com a normals de tot el que fa la gent normal.

Una vegada vaig escoltar explicar a Xavier Serra dir que Franco va deixar els Països Catalans convertits en Somàlia al final de la seua insurrecció -la imatge és tan gràfica que estalvia qualsevol comentari. I que per això els nostres avis o els nostres pares no havien pogut fer res més que treballar com animals per a tirar endavant les famílies. Segons ell nosaltres, la meua generació, era la primera que podia haver-se posat a somiar amb ser normal, tan normal com qualsevol europeu ho puga ser. Estic absolutament d’acord amb ell. La famosa piràmide de Maslow és ben clara al respecte: la fisiologia sempre va per davant de tot, de la seguretat, de l’amor i la pertinença, del reconeixement i de la cúspide que seria l’autorealització.

En el nostre cas, però, aquella primera generació post-Somàlia, vam tenir una sort immensa de Joan Fuster, d’aquella “xamba genètica” amb la qual tanta gent, erròniament, pensa que Vicent Ventura va definir el seu gran amic. I la vam tenir perquè “Nosaltres els valencians” dels cinc graus de l’escala de Maslow ens va catapultar del més baix a pràcticament el més alt. Amb un sol llibre i gràcies a un sol cervell, de la fisiologia vam poder botar al reconeixement i l’autorealització. 

Només em queda per dir que tot això Joan Fuster i Ortells ho va fer, a més, en unes circumstàncies especialment difícils. I no tan sols durant la dictadura –que les dues bombes que van provar de matar-lo a casa li van arribar enmig d’aquesta merdeta de democràcia. Però contra totes les adversitats el que importa és que Joan Fuster va ser capaç de construir una idea i d’engegar un moviment, unes generacions de gent conscients finalment de què som i què volem ser, que vivim alliberades de la pressió intel·lectual de la metròpoli colonitzadora. 

Aquest és un moviment que cent anys després del seu naixement és més visible que mai, per a desesperació d’aquesta Espanya que només sap respondre amb autoritarisme. I sí, és un moviment que el supera a ell, que probablement ell no hauria arribat a imaginar ni en somnis. Però nosaltres no seríem justos si no diguérem en veu alta que tot açò que està passant no es pot explicar, ni al sud ni tampoc, ep!, al nord, sense ell i sense el seu esforç. 

Joan Fuster, amb “Nosaltres els Valencians” va canviar de dalt a baix el país sencer. El va alliberar mentalment i ens va alliberar com a persones, que és el primer pas imprescindible per a la llibertat col·lectiva. Hi ha molt pocs intel·lectuals al món, poquíssims, de qui es puga dir una cosa com aquesta.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.