Mails per a Hipàtia

Vaig visitar Estònia per primer vegada l’any 1989. La perestroika tot just començava i Estònia era al capdavant de les reivindicacions democràtiques i nacionals. La darrera vegada que vaig ser-hi, just dos anys després, el país havia esdevingut independent.

Tornar ara em provoca una certa fascinació pel que trobaré. Això era la Unió Soviètica i ara és un país lliure, membre de la Unió Europea. El viatge, d’entrada, ja és completament diferent. Aleshores vaig haver de viatjar a través de Moscou perquè no hi havia vols directes a Tallinn. Al sempre intimidador aeroport de Xemeretievo ens van apartar a mi i l’equip de televisió amb el qual viatjava. Ens posaren en una sala sols i ens van portar a l’avió en una furgoneta. Al pujar la sorpresa va ser monumental ja que nosaltres viatjàvem de cara a la resta del pasatge i amb una hostessa que s’encarregava que ningú no parlés amb nosaltres. En arribar a Tallinn la bàltica era gelada i l’avió, un vell aparell d’Aeroflot tremolava de forma inquietant. I un detall: viatjàvem amb un comissari polític simpàtic i jove, però comissari al cap i a la fi. Era una condició imprescindible si volíem treballar a Estònia.
Aquesta vegada en canvi he volat des de Brusel·les (per motius d’agenda però hi ha vol directe a Barcelona, amb el qual tornaré diumenge). Ho he fet amb Estonian Air, en un avió equiparable a qualsevol altre aparell europeu. He fet el viatge amb un amic periodista estonià i ha estat divertit. En el mateix aparell viatjava un ministre, l’ambaixador estonià davant l’OTAN, una campiona olímpica de no-sé-què, i el que ell creu que serà el pròxim president estonià -un reputat economista…

Com que tot just si els estonians són un milió i mig de persones el coneixement entre ells és molt senzill. De fet en la cua d’embarcar hi havia gent que li preguntava coses al ministre i aquest ha improvisat una mena de reunió popular.
Com era d’esperar l’aeroport no té res a veure amb el que jo va conèixer. Hem arribat molt tard i encara havia d’agafar un autobús a Tartu, on he arribat prop de les tres de la matinada. L’estació d’autobusos encara té un regust soviètic però la ruta desfà de forma ràpida aquesta sensació.

És indiscutible que aquest país ha canviat del tot, de dalt a baix. Estònia és un país on quasi tota la població es concentra a la capital. I els edificis han canviat a la zona del port, que és l’única que he vist, cosa d’allò més. Fins i tot el meu hotel dels vells temps, el Viru, ara és d’una cadena occidental i li han canviat del tot la cara.

La carretera a Tartu ha estat lenta i llarga. No recordava que ací no s’acaba de fer de nit mai, en estiu. A la una de la matinada encara hi havia un poc de sol i a les tres pràcticament tornava a fer-se de dia. La ruta és tranquil·la sense gairebé trànsit i cases aïllades de tant en tant. De sobte, però apareix una mena de cruïlla amb una gasolinera ultramoderna i un supermercat que supose que fa servei als ramaders de la zona.

Mentre l’autobús trota per la carretera, tristament asfaltada encara, no em puc treure del cap que tot això era soviètic fa 17 anys. Passem per davant del que sembla ser una mena d’instal·lació militar i em pregunte si era una caserna soviètica en el seu temps. No va ser fins el 1994 que els soldats de l’Exèrcit Roig es van retirar d’aquest país.

El meu amic Andres (Andreu es diu així en estonià) és de l’illa més occidental d’Estònia, Saaremaa, i m’explica que quan era un xiquet era prohibit viatjar a la mateixa i els seus habitants tenien prohibit acostar-se a la costa de l’oest que era completament militaritzada. Diu que ell no podia entendre quan era menut perquè eren sempre ells els qui havien de vistar els seus parents de Tallinn i aquests mai podien venir… De sobte es queda mirant els polítics que venen en l’avió i diu “he de reconèixer que els critiquem molt però que aquests xicots ho van fer molt bé. Teníem una sola oportunitat de ser independents i la van agafar i han sabut posar les bases per a que aquest país mai no torne a ser rus”. Amen.