Mails per a Hipàtia

Este matí he estat al Pavelló de la Vall d’Hebron mirant un espectacle de dansa fet per xiquets de diferents escoles i dirigit per un personatge sensacional,  inaudit, de nom Joan Serra.
Abans de ballar els xiquets un grup menut de balladors ha fet quatre o cinc peces de dansa contemporània. Molt interessant. Sense concessions al públic, escolar o familiar. La primera que han ballat ha estat basada en el bolero de Miquel Gil, basat al seu torn en una peça musical de L’Alcúdia i en un poema, crec, que de Vicent Andrés Estellés.
Ja fa setmanes que la música del Miquel Gil em ronda cada volta més intensament. Fa una proposta que reinventa la tradició portant damunt seu influències i matisos tan variats com subtils. M’agrada la música per ella sola però note, a més, que em remou alguna cosa de dins. De molt endins. Em torna a la meua arrel però sense obvietats. Em suma a l’emoció del paisatge, que és tan dolça com primària, la passió que transmet la música culta; la intel·ligència que creen segles de repòs sobre un llenguatge tan especialment dotat pel sentiment.