Lloc Nou
Ha sonat el telèfon i una sola frase, curta i seca, m’ha fet volar a aquells anys de xiquet, quan passava molts dies a Lloc Nou i a Xàtiva, amb la meua àvia.
Hi ha imatges que no s’esborren del disc dur de la memòria, per més anys que vagen passant. Cada matí el meu avi em portava passejant del piset menut on vivien, on vivíem, fins a l’estació de Xàtiva. A les dotze en punt passava el Talgo i, segons ell, tot Xàtiva tremolava. Era com un ritual: només anàvem a veure’l passar. El tren no hi feia parada. L’avi i jo seiem en un banquet dins l’estació i sentíem com ens bufava la cara el tren en passar veloç a davant nostre. Després retornàvem a casa sempre comentant com havia canviat el món, de la tartana a aquell talgo. El meu avi es va morir just abans que jo fera la comunió. Ho recorde perquè no sabien si combregaria o no, pel dol.
De la iaia, tanmateix, recorde més coses de Lloc Nou que no de Xàtiva. Ella vivia a Xàtiva però el seu país era Lloc Nou. Aquell aleshores era un espai petit, encara verge. Poques cases, molt de camp i un cel infinit pels xiquets. Anàvem a pasturar les cabres del tio Trosky muntanya amunt. Fèiem armes amb canyes i ens barallàvem amb elles a les mans o fent harca. Ens banyàvem a la bassa i sopàvem a la fresca mentre ens divertíem amb els primers turistes que volien arribar a Gandia i sempre es perdien en passar a l’entrada del poble. I parlàvem. Molt i de tot. Un dia, ho recorde perfectament vaig tornar caminant de Lloc Nou a Xàtiva, de la mà de la iaia. Juraria que va ser una aventura sobèrbia. Em devia semblar un viatge immens, una autèntica heroicitat i encara puc sentir a la pell el pessigolleig que em va envair en veure la font dels canyos i constatar, així, que havia superat l’aventura. La iaia, com solia fer, em devia explicar algun romanço bonic i jo enfilava l’albereda orgullós d’haver caminat de la seua mà, des de tant lluny.