Caminant per Belfast
Belfast viu molt a través dels seus murals. En un barri i en un altre hi ha murals presents que recorden els morts, la lluita o expressen solidaritats diveses. Caminem primer per les zones unionistes i jo diria que hi ha alguns dels murals més violents de tots. En la línia de demarcació entre Belfast est i oest, una explanada on fa anys l’exèrcit britànic tenia el seu punt de control més gran, al final de Glennmachan, ara ha aparegut una espècie d’estàtua com representant una bola del món, lletja i aparatosa com ella sola. La travessem carrer amunt allunyant-nos dels barris unionistes i posant els peus en la zona republicana.
Falls Road, l’epicentre del Belfast republicà, ha canviat l’ambient de la lluita armada pel gaèlic irlandés. Quede profundament sorprés per això. De fet s’hi defineix ara com un Gaeltacht (zona de parla gaèlica) urbà i això és ben visible. Les botigues, cosa estranya al sud, retolen els seus senyals públics en irlandès, els senyals públics són també en irlandès i fins i tot pots escoltar parlar en irlandès pel carrer. Cosa francament sorprenent atés com de malament estava la llengua fa quatre dies. El gaèlic irlandès havia desaparegut del nord de l’illa pràcticament abans de la partició i l’ocupació britànica evidentement no va fer res per reviure’l.
No és que siga un miracle el que es veu a Belfast, en aquest sentit, però el pas endavant és claríssim. Plou de sobte a bots i barrals i entrem a refugiar-nos al Centre Cultural, Cultúrlann, on hi ha una ràdio que emet en gaèlic, una llibreria amb publicacions en aquesta llengua i un bar on també escoltem parlar en irlandés. És un espai acollidor i modern on pots trobar totes les publicacions en aquesta llengua que malgrat ser oficial en la república és pràcticament una llengua morta.
Al final de Falls Road, girem a la dreta per a baixar cap al centre de nou, passant per davant del vell gratacels on els militars britànics tenen permanent llogada la darrera planta per a vigilar el barri republicà. I jo recupere la sensació del dia abans: ho han canviat tot per a aparentar que Belfast és una ciutat normal com una altra qualsevol. Cosa que quinze anys després dels acords de Pasqua encara no és.