Nadine
Vaig viatjar des de Londres a Johanesburg. I en la mateixa llibreria de l’aeroport anglesa em vaig topar de cara amb un llibre de Nadine Gordimer. N’havia llegit diversos llibres seus però aquell no. Sabia que era prohibida a Sudàfrica, el seu país, però vaig pensar que el vol era tan llarg que em donaria temps d’acabar-me’l i en tot cas ja me’l deixaria a l’avió.
Quan vam arribar-hi simplement no me’n vaig recordar que duia el llibre a la bossa i tot i que els duaners em van fer el registre més exhastiu que recorde o no el van trobar o no li van donar importància. El cas és que em vaig trobar dins Sudàfrica amb un llibre seu. Me’l vaig acabar de llegir i una vesprada vaig anar a una llibreria de Ciutat del Cap i el vaig deixar en els estants. Vaig escriure a la primera pàgina ‘Keep Fighting’ i ja no he sabut res més d’ell.
Gordimer, jueva, blanca i comunista, era una lluitadora tenaç. Difícil de callar precisament perquè era blanca en la sudàfrica de l’apartheid. Solidària amb sinceritat. Anys després li donarien el Premi Nobel i la seua figura política, envellit el seu cos, encara es faria més gran.
I avui, en obrir The Guardian, m’he trobat amb un article on Gordimer ataca frontalment el govern del seu propi partit perquè intenta imposar noves lleis que a parer seu són una forma de censura pròxima a la que va instaurar l’apartheid. M’ha impressionat. Ella té ara vuitanta vuit anys i ha aconseguit després de dècades de lluita enfonsar el règim criminal que tant de mal li havia fet, personalment i al seu poble. Però aquesta alegria no li ha fet perdre la capacitat crítica ni l’ha portat a acceptar tot el que és nou. Ni l’edat l’ha impulsat a arraconar-se i deixar-se passar el temps. I jo això ho trobe simplement admirable.
Keep Fighting Nadine …i gràcies.