Club 7 Cinema

“Un cel de plom“. Any 2023. Director: Miquel Romans. Guió: Lydia Zimmermann, a partir d’un argument de Miquel Romans, basat en el llibre homònim de Carme Martí. Repartiment: Nausicaa Bonnín (Neus Català), Rachel Lascar (frau Koch), Roger Batalla (Albert), Iria del Río (Noemí), Natàlia Barrientos (Angela), Nuria Campbell (Titi), Adriana Galo (Marianne), Natascha Wiese (Simone), Quitterie Picamoles (Therese), Thomas Sauerteig (Sigmund), Pep Ferrer (Baltasar), Laura Conejero (Rosa), Núria Sanmartí (Avelina), Fina Rius (Melania), Arnaud Préchauc (Bernard), Paula Vélez (Andry), Kasia Kapcia (Nannette), Daniel Horvath (Peter), Fernando Corral (soldat alemany), Joaquín Caserza. Durada: 1h40. Vista el dia 02.05.2023, en VO, a la Sala 1 dels OCine Blanes.

Sinopsi: L’any 1945, després de l’alliberament dels camps nazis, Neus Català, dona feminista i republicana, torna a França on espera retrobar al seu marit Albert. Mentre refà la seva nova vida en llibertat, recorda els fets ocorreguts l’any anterior, quan els nazis la van deportar al camp d’extermini de Ravensbrück, a Alemanya, i d’allà al camp de treball forçat de Holleischen, a Txecoslovàquia, per a treballar en una propera fàbrica de producció d’armament militar. Per a continuar amb la lluita i la resistència, Neus va liderar un grup de dones que van sabotejar la fàbrica d’armament davant la desesperació dels nazis. Aquest grup de dones va ser anomenat Comando de Gandules. Però la resistència final de Neus Català comença ara: la lluita per la memòria.

Altres apunts, en aquest blog: La biografia de Neus Català, al cine, el 28 d’abril | El Llibre ‘Un cel de plom. La vida de Neus Català’, de Carme Martí, que s’ha adaptat al cinema | “Un cel de plom” fa bona promoció | S.O.S.: correu a veure “Un cel de plom”, si la voleu veure.

Comentari.

El present de la pel·lícula se situa en l’alliberament de Neus Català del camp de treball nazi i en els mesos que es va refent. Des d’aquí, salt enrere al pas pel camp d’extermini de Ravensbrück i el trasllat i estada al camp de treball de Holleischen i a la propera fàbrica d’armament. I encara, un altre salt enrere al passat d’abans de la detenció, quan la Neus i el seu company, l’Albert, treballaven per a la Resistència. Aquests salts enrere (i endavant per a recuperar el present fílmic i el que va ser el temps a la Resistència) compleixen una funció narrativa, però esvaeixen qualsevol mena de clímax que es pogués crear a les seqüències de la pel·lícula.

No es transmet ni tan sols la sensació de reclusió, de claustrofòbia per l’empresonament al camp de treball. I això passa perquè la posada en escena no és prou eloqüent, perquè hi ha relat però no pas força dramàtica. El que els passa a aquelles dones és molt greu i així se’ns explica i explica; però no se’ns hi fa partícips. Quan un nazi n’apallissa alguna se’ns mostra principalment la cara de dolent de l’alemany i la seva acció, més que no el dolor infligit a la víctima. Cada vegada que una de les resistents protagonitza un moment tens, apareix una música extradiegètica (i, francament, en algun moment m’ha semblat fins i tot angelical) que ens en distancia, als espectadors. A més a més, han obviat el recurs al maquillatge per a caracteritzar aquelles dones com a castigades per les males condicions de vida. Tot i l’esforç d’ambientació que han fet, malgrat la precarietat de la producció, no tens mai la sensació que hi hagi moltes recluses i, de fet, de tant en tant passa alguna cosa a dones d’altres barracons i gairebé has de resituar-te per a entendre que hi ha més gent de la que veus. Per altra banda, deixeu-m’ho dir: els soldats alemanys, aquí, no semblen gaire eslaus, si exceptuem el que fa de sergent de la fàbrica…

Es desaprofita molt el personatge històric de Neus Català, si més no tal i com la coneixem pel llibre de Carme Martí. La noia de poble, d’empenta revolucionària, decidida, lluitadora tot just si apareix en algunes ratlles de diàleg i més per fer avançar el relat que no pas perquè s’hi intenti aprofundir en qui i com era ella. És legítim que el cineasta i la seva guionista hagin triat alguns passatges de la vida de Català, que s’hagin centrat en els tres moments descrits: abans de la detenció, l’estada als camps nazis i l’alliberament. Però, en la tria, han perdut llençols del tremp, tarannà i pensament de la protagonista, que n’haurien enriquit el tractament en els episodis escollits.

Per acabar-ho d’adobar, els salts entre els tres moments fílmics no tenen lligam dramàtic (o no el solen tenir) i s’imposen com una mecànica estrictament narrativa. No n’hi ha prou de muntar el pla d’una cassola de menjar en el present després de l’escena del passat en què la nazi amorra una reclusa contra el plat de sopa que rebutgen: el muntatge cinematogràfic expressiu és una altra cosa, molt més rica que el simple vincle entre seqüències.

Nausicaa Bonnin (potser un pèl massa guapa tot el metratge) encarna amb eficàcia el personatge que li han donat, essent doncs víctima interpretativa de les mancances dramàtiques del film.

No, a la pel·lícula “Un cel de plom”, el cel mai no és de plom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!