Club 7 Cinema

En Joel Joan va ser al programa Zona Franca, de TV3, on va esplaiar-se al seu estil, geni i figura. En un moment de l'”entrevista” amb Joel Díaz va tocar parlar del cinema català. Va recordar que ell va crear l’acadèmia catalana de cinema, va insistir que “cinema català” hauria de ser un concepte per a films rodats en català, va dir alguna cosa sobre els premis Gaudí… i va afegir unes declaracions, que si bé no és el primer cop que les hi sento, en aquesta ocasió han estat televisives i molt concretes: “El cinema català -va dir- compta poc amb el públic. Fotem rotllos increïbles. No hi ha públic al cinema en català perquè els hi posen molt difícil”. I hi va comentar que són produccions que van a festivals i hi guanyen premis…

A veure, en Joel Joan, amb la direcció d’Héctor Claramunt, ha practicat cinema de vocació popular amb Escape Room: la pel·lícula i no li ha anat pas gens malament a la taquilla. Un èxit comercial que no s’ha vist reflectit a les nominacions dels Gaudí, com sol passar a totes les nominacions del món mundial, en què les nominacions poc tenen a veure amb els resultats comercials de les produccions. I en Joan té tot el dret de reivindicar-se i reclamar més cinema d’aquell que se’n diu “adreçat al gran públic”, tot i que anem amb compte amb les fórmules que acaben donant fracassos ben allunyats dels interessos de la gent… i de l’art!

Ara bé, la realitat recent desmenteix les declaracions esmentades. Alcarràs, de Carla Simón, ha estat un fenomen i va guanyar a un festival -Berlín 2022-; Sis dies corrents, de Neus Ballús, guanyadora de premi al festival de Locarno i triomfadora als Gaudí, ha acabat anant bé a la taquilla. Films que no han renunciat a la seva vocació autoral i que han trobat el seu públic.

La realitat a Catalunya és que molts cineastes tenen vocació d’autor, d’investigar el llenguatge i el potencial cinematogràfics, de crear. I als festivals els ho reconeixen. Només faltaria que hi haguéssim de renunciar. Certament, aquí, com a tot arreu, això dona a vegades obres críptiques, difícils –El ventre del mar, d’Agustí Villaronga-, que els costa trobar el seu públic; però no es pot pas generalitzar.

Es dona la circumstància que molts directors, productors, guionistes, actors… catalans que busquen l’èxit comercial passen a fer cinema en castellà, que, en tenir més audiència potencial, augmenta les possibilitats de millor rendiment econòmic. En castellà poden tenir el favor de les cadenes televisives espanyoles, avesades a oferir productes facturats com a xurros molt ben venuts a través de la publicitat, sobretot a la petita pantalla. I troben una infraestructura de distribució, promoció i exhibició que els juga molt a favor. A més, hi ha els cineastes d’aquí que solen treballar en castellà, de trajectòria econòmica i/o autoral prou reeïxida, alguns dels quals, si fem servir el llenguatge d’en Joel Joan, també “foten rotllos increïbles”.

És admirable i plausible, doncs -encara que intel·lectualment no gens reconegut- l’esforç d’en Joan per apostar per la comercialitat i aniria bé que altres fessin com ell, comptant amb les mancances de distribució, promoció i exhibició que té el cinema en la nostra llengua. Però ni es pot ni s’ha de bandejar les pel·lícules d’autor, que també reclamen millor promoció, distribució i exhibició, que poden tenir la seva audiència -econòmicament suficient, fins i tot-, que ens enriqueixen com a cultura i ens donen prestigi. Segurament, amb el caràcter restringit del mercat català, potser ho tingui fins i tot millor el cinema autoral per a reeixir comercialment.

I no ens equivoquéssim, reduint el nostre potencial a una dicotomia estèril. Als darrers mesos s’han estrenat primeres pel·lícules dignes de tenir en consideració que, malgrat el que se’n diu, han fet el seu paper a les sales de cine. Hi ha el cas de l’estimable thriller rural Tros, de Pau Calpe Rufat, producció senzilla i eficaç que va anar prou bé a la taquilla dels multicines -certament, a l’ombra d’ “Alcarràs”-, i el cas de Suro, de Mikel Gurrea, premi FIPRESCI a Sant Sebastià, que ha funcionat molt bé a sales de VO de casa nostra -els Verdi i el Truffaut-, el seu àmbit natural, mal que se’n digui que ha estat un fracàs, perquè no ha tirat als multicines ni a Espanya.

El futur passa perquè hi hagi de tot i bo. I no ens cansarem de reclamar-ho: ben promocionat, distribuït i exhibit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!