Club 7 Cinema

Escape Room: la pel·lícula. Director: Héctor Claramunt. Guió: Joel Joan i Héctor Claramunt, adaptació de la peça teatral homònima dels mateixos guionistes. Repartiment: Joel Joan (Edu), Paula Vives (Marina), Ivan Massagué (Rai), Mònica Pérez (Viky), Ferran Carvajal (Game master). Vista el dia 15.03.2022, en VOC, a la sala 2 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Quatre amics queden un vespre per anar a passar una “bona” estona en una “Escape Room” d’Hostafrancs -barri on, en aquell moment, es troben cossos esquarterats en contenidors- . Són dues parelles. Els dos nois són els que tenen l’amistat de fa temps, les nòvies s’acaben de conèixer ara mútuament. Es tracta de personatges força contraposats. La Marina és una jove cupaire feminista -terme redundant?- que les diu clares a la cara dels altres; el seu xicot, l’Edu, ben al contrari, malda per evitar confrontacions i problemes; en Rai és un director de cinema d’art-i-assaig no gens independentista, amb més discurs que praxi en aquesta vida, i la seva noia, la Viky, ha treballat d’actriu i brega per a mantenir una certa imatge. Tots quatre traginen un bon feix de secrets i, un cop entrin en aquesta “Escape Room” menada per un nazi a la Mengele, només en podran eixir pagant-ne un preu força alt: la veritat.

No he vist l’obra de teatre, que, segons diuen, fa molt de riure. Escape Room: la pel·lícula m’ha fet somriure, m’ha entretingut, en algun moment m’ha sobtat; però no m’ha fet riure. Hi ha una clara voluntat, reeixida, d’aconseguir-hi un caire cinematogràfic, amb tocs d’humor, repassades temàtiques -independentisme, feminisme, llenguatge inclusiu, cultureta… -, una mica de thriller, unes gotes de “gore”, ràfegues de drama…, malgrat que tot passi bàsicament en tres o quatre sales de l’atracció terrorífica. I em temo que aquest exercici de contenció i equilibri, en la que és l’òpera prima d’Héctor Claramunt, perd fuetada còmica. Els gags poden fer més o menys gràcia, però no convoquen la riallada -si més no, a mi no, i als demés que eren a la sala tampoc els vaig sentir riure-.

El sentit de l’humor és molt típic de Joel Joan i jo diria que tot el conjunt queda molt barceloní. Les bromes polítiques em resulten pròpies de determinats ambients i no sé si funcionaran a nivell general. Això sí, sobta que tinguin la gosadia de posar-se amb partits polítics concrets -i sobta, però està molt bé, la capacitat de fer una obra catalanocèntrica, perquè no hi estem avesats-. I, com que reparteixen a tort i a dret, he de confessar que m’he considerat al·ludit quan han contraposat el cinema de consum al que “no entén ningú i es fa per anar a festivals”, que és la mena de cinema que jo consumeixo… Voldria que Escape Room: la pel·lícula tingués l’èxit comercial de què parlen Joel Joan i Héctor Claramunt; però molt em temo que el boca-orella no els anirà gaire a favor, perquè no crec que el personal que la vegi d’entrada tingui gaire ganes de recomanar-la. O potser sí… Tant de bo m’equivoqui, pel bé de la comercialitat, també, de cinema fet en català.

Val a dir que està molt ben interpretada per tots quatre, que dominen els personatges i situacions i s’hi aboquen amb gran eficàcia. I permeteu-me que en destaqui Paula Vives.

Atenció: espòiler.

Deixo per al final i amb l’avís d’espòiler una consideració sobre la pre-resolució del film: no resulta versemblant, l’Edu no ha estat fent comèdia fins ara, quan han passat por, ni quan ha revelat amb gens de ganes el seu secret, ni ha donat cap pista que pugui ser un gran comediant -el personatge-…

Comentari lingüístic. El català funciona molt bé, malgrat alguns castellanismes tan absolutament evitables com arrelats a la parla del català central. Els anglicismes també se’ls haurien pogut estalviar, però entenc que formen part de la broma… Quant al personatge, sinistre, que parla directament castellà: amb ell fan l’ullet a la realitat lingüística d’aquesta mena d’atraccions -i segueix la mirada còmica-…

POSTDATA, 30.03.2022: Les dades són clares, Escape Room: la pel·lícula està sent un èxit a taquilla. Enfilarà 4 setmanes de projeccions en sales comercials. Sigui pel renom de l’obra teatral, sigui perquè el boca-orella, contràriament al que jo havia vaticinat, sí que ha funcionat -i jo que me n’alegro, pel bé de la comercialitat del cinema en català-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!