Club 7 Cinema

El ventre del mar. Director: Agustí Villaronga. Guió: Villaronga, basat en un text d’ Alessandro Baricco. Fotografia: Josep Ma. Civit i Blai Tomàs. Repartiment: Roger Casamajor (Savigny), Òscar Kapoya (Thomas), Marc Bonnin (Markus), Muminu Diayo (Therèse), Blanca Llum Vidal (fantasma). Vista el dia 16.01.2021, en VOC, a FilminCat.

Sinopsi: Juny de 1816. La fragata La Alliance, de la marina francesa, embarranca en un banc de sorra davant de les costa del Senegal. Com que no n’hi ha prou amb els bots disponibles perquè tots els tripulants evacuïn el vaixell, construeixen un rai de 12 metres de llarg i 6 d’ample on obliguen a pujar 147 persones: soldats, mariners, algun passatger i uns quants oficials. El pla previst és que els bots remolquin el rai fins a la costa; però el pànic i la confusió s’apoderen del comboi i la corda amb què el remolquen es trenca o algú la talla, deixant-lo a la seva sort, arrossegat pel corrent. La inclemència del mar, la fam, la bogeria i una lluita cruenta per la supervivència es desfermen en aquell rai a la deriva. Savigny, oficial mèdic , i Thomas, un mariner ras, dos supervivents, relaten els fets des dels seus respectius punts de vista, en un judici…

Pel·lícula difícil. Barreja unes imatges actuals dels naufragis d’emigrants a la Mediterrània amb les del cas de la fragata La Alliance, plany de la desventura i de l’esclat del pitjor de la condició humana quan les persones són abandonades al mar, amb el ventre del mar com a únic destí probable. Amb una fotografia esplèndida, en blanc i negre -que allunya al film del realisme-, combina la reconstrucció de fets en un rai a alta mar amb la representació en un escenari, apuntades amb les imatges del quadre “El rai de la Medusa”, de Théodore Géricault -sobre naufragi-, mentre la veu dels dos testimonis -al judici i en uns espais de què parlo tot seguit- ens els van relatant, segurament seguint el text literari d’Alessandro Baricco. El que ja no em queda tan clar és el que són o signifiquen aquests espais -un indret amb un llit, mig negat d’aigua, i amb una porta que dona al mar en un cantó i una mena de tines en fila que fan un passadís a l’altra banda, per a Savigny, i una estança amb una dona que remena menges, per a Thomas-. Moltes textures -cinematogràfica, teatral, pictòrica, literària; que allunyen encara més la pel·lícula del tractament realista, però no acaben d’encaixar prou bé -, per a una narració que correspon a fets reals i a fantasmagories. I una única certesa: la història  de supervivència (o no) d’aquells éssers abandonats al mig de la mar és fosca, esgarrifosa…

Convé remarcar les bones interpretacions del sempre plausible Roger Casamajor i del neòfit Òscar Kapoya.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!