Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 de febrer de 2022
0 comentaris

“Tros”, de Pau Calpe Rufat

Tros. Director: Pau Calpe Rufat. Guió: Marta Grau, basat en la novel·la homònima de Rafael Vallbona. Fotografia: Gina Ferrer. Repartiment: Pep Cruz (Joan), Roger Casamajor (Pepe), Ana Torguet (Cina), Eduard Muntada (Duard). Vista el dia 25.02.2022, en VOC, als OCine Blanes Sala 2.

Sinopsi: Alcastrer, la plana de Lleida. El Joan, un pagès vell i malcarat, cansat de patir robatoris al mas, decideix sumar-se a la ronda nocturna de pagesos que vigila les terres. Als veïns que patrullen no els fa gens de gràcia que el Joan els acompanyi; des que la seva dona va morir, el vell ha mig perdut el cap, però l’accepten en veure que l’acompanya el seu fill Pepe, noi esgarriat que ha tornat de la ciutat. I durant la ronda, el Joan i el Pepe topen amb un lladregot al tros.

Amb molts prejudicis es pot veure aquest debut del productor Pau Calpe Rufat a la direcció: que, en tractar-se d’una història rural, a les terres de Lleida, parlada en el dialecte d’allà, amb alguns actors no professionals, han volgut aprofitar l’èxit d’ Alcarràs; que la nominació als Gaudí li vindrà grossa però no hi ha més films en català i així s’hi haurà colat; que, per la procedència televisiva d’alguns components de l’equip, serà un telefilm; que Pep Cruz està molt cremat per les seves aparicions a la petita pantalla…  I, no n’hi ha dubte, l’estrena de Tros s’ha fet a redós de l’impacte popular que està tenint l’èxit d’ Alcarràs a Berlín; però això és habilitat de la distribuïdora i dels exhibidors, que han trobat un bon moment per treure-la al mercat, al·legant que el cinema rural català “està de moda” -esperem que no ho cremin tot plegat…-. D’altra banda, és cert que, un cop vista la pel·lícula, hi trobes elements com perquè hagi estat nominada als Gaudí, però en conjunt, és una “opera prima” que segurament, sí, s’ha beneficiat de la magra producció en català cara a la convocatòria anual dels premis de l’Acadèmia. I pel que fa a la cosa televisiva, val a dir que el format de la pel·lícula -quadrat- i alguns aspectes cinematogràfics -la fotografia, l’ambient de pagès que s’hi respira, la planificació, etc.- l’allunyen de la manufactura per a la petita pantalla, a desgrat d’altres factors, segurament massa televisius -ai, els diàlegs i els flashbacks!-. I de Pep Cruz, en parlo tot seguit…

Comencem per la bona interpretació de Pep Cruz i Roger Masamajor, que si bé és digna de comptar amb diàlegs millors i més coherents, aporta al film una textura dramàtica de volada, d’autenticitat, en aquest intens drama rural. Al costat seu, els actors no professionals fan el que poden, alguns amb millor eficàcia interpretativa que d’altres, i no prou ben treballats per Pau Calpe, que no ha tingut prou traça a l’hora d’aprofitar-los -escenes en què comencen a parlar quan s’engega la càmera i no pas com captant-los al vol, quedant en fals; diàlegs excessius, etc..-.

Remarquem la bona fotografia, que atorga a la pantalla una tonalitat terrosa, ocre, molt a to amb el paisatge pel que es mouen els protagonistes, en mig d’un ambient a vegades boirós, sovint nocturn, com escau a la temàtica del film.

Algunes seqüències són especialment destacables -com la de la persecució dels cotxes-. Hi ha un bon treball de muntatge, malgrat que el guió sigui excessivament explícit i forci uns flashbacks sovint innecessaris, que busquen deixar-ho tot molt lligat -i no sé si també cerquen aconseguir el metratge necessari-, quan els diàlegs podrien haver-los engolit perfectament, a millor benefici -si se’ns permet- d’una més gran força dramàtica -tot i que la trama té un punt de sequedat i contenció, que està bé-.

No conec la novel·la primigènia, de Rafael Vallbona, per saber si se’n hauria pogut treure més bon partit, tot i que em temo que, com sol passar habitualment, la pel·lícula no n’estigui al mateix nivell.

Tampoc sóc coneixedor de les tècniques de so; però aquí, els personatges em sonen estranys. En un primer moment, em vaig témer que no s’haguessin doblat, els actors, perquè no semblava so directe; després, vaig anar pensant que havien optat per fer sonar la pista de veu dels intèrprets per damunt del so ambient. Realment, així se’ls entén bé, millor que amb el so directe habitual, però sona estrany, tot el metratge.

Finalment, un petit comentari lingüístic, sense ser-ne especialista. En Roger Casamajor parla bé el català occidental, però és que ell és nat a La Seu d’Urgell; ara, en Pep Cruz sona com si fos lleidatà -a mi m’ho ha semblat-, en un treball digne d’elogi, perquè ell és gironí. Els secundaris són de la terra i parlen naturalment, amb tots els renecs inclosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!