Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

27 de maig de 2022
0 comentaris

Albert Serra i Lukas Dhont enlairen la Competició

Canes 2022. Poques hores després que, acabada la projecció de “Pacifiction”, del català Albert Serra, se’n comencessin a llegir elogis i proclames que es mereix guanyar la Palma d’Or, ha saltat la sorpresa del Festival, amb “Close”, del flamenc Lukas Dhont, de la qual diuen que té tots els números per a endur-se la Palma, atesa la seva qualitat i que pot convocar fàcilment el consens en el Jurat presidit pel francès Vincent Lindon. El cas és que aquestes dues pel·lícules han enlairat de sobte el nivell de la Competició, fortament criticat, com ho reflexa, a tall d’exemple, la crítica Imma Merino a la crònica pel diari El Punt Avui: (..) una secció oficial a concurs que necessitava un film com aquest [“Pacifiction”], però que continua plantejant molts d’interrogants. Imperen les pressions derivades del poder de certes distribuïdores, sobretot pel que fa a les franceses, en el moment de decidir el contingut de la competició oficial, devaluada i fins i tot diluïda entre tantes seccions? De fet, és una pregunta retòrica i només cal tenir present la invasió de produccions distribuïdes per Wild Bunch.

Competició.

PACIFICTION / TOURMENT SUR LES ÎLES, d’Albert SERRA. Sinopsi: A l’illa de Tahití, a la Polinèsia Francesa, l’Alt Comissionat de la República, De Roller, representant de l’Estat francès, és un home calculador de maneres perfectes. En recepcions oficials com les institucions interlope [referència al comerç colonial], constantment pren el pols d’una població local d’on pot sorgir la ira en qualsevol moment.  Tant més quan un rumor esdevé cada cop més insistent: s’hauria vist un submarí la presència fantasmagòrica del qual anunciaria la represa de les proves nuclears franceses.. Repartiment: Benoît Magimel, Sergi López, Lluís Serrat, Cécile Guilbert, Pahoa Mahagafanau, Matahi Pambrun, Marc Susini, Montse Triola, Michael Vautor, Alexandre Mello, Mike Landscape, Mareva Wong, Cyrus Arai, Baptiste Pinteaux. Informació: el vincle d’Albert Serra -Banyoles, 1975- amb Canes és fort i de llarga durada. Coproducció d’Andergraun Films (Catalunya), Idéale Audience (França), Rosa Filmes (Portugal) i Tamtam Film (Alemanya).

Algunes reaccions.

Ahir vaig recollir les primeres reaccions des que se’n va acabar la projecció fins a quarts de nou del vespre: Flaix d’urgència: primeres reaccions a “Pacifiction”, d’Albert Serra. Paco Vilallonga, a Twitter: Misteriosa, hermètica, suggerent, pessimista. Serra ha presentat el film més lliure i radicalment modern de la competició. Imatges fascinants i una reflexió sobre l’enfonsament de la civilització i els paradisos perduts. Grandiosa. I a la crònica de Diari de Girona: (..) Durant 2h40min, Serra desplega el seu estil inconfusible seguint al seu personatge, mentre apareixen, més suggerits que subratllats, i amb una mirada profundament pessimista, tenebrosa i gairebé apocalíptica, grans temes actuals com l’enfonsament dels valors, la perversió de la política, la degeneració del poder o els desastres mediambientals. Albert Serra continua filmant el paisatge d’una manera sublim. La seva forma de capturar la Polinèsia no s’assembla a cap altre retrat sobre aquest espai vist fins ara (..) A “Pacifiction”, assistim a aquest recorregut fascinant com un viatge al cor de la civilització, d’una civilització ferida i amenaçada. És un film imprevisible, que juga constantment amb les expectatives de l’espectador per capgirar-les (..). I en un altra crònica a Diari de Girona: (..) tothom dona per fet que Albert Serra amb ‘Pacifiction’ hauria de tenir-hi un lloc [al Palmarès]. S’apunten les opcions d’un premi al millor director o al millor actor per Benoît Magimel. Àngel Quintana, a Caimán: Pacifiction és la crònica de la impotència política i humana, és una reflexió sobre la incapacitat de poder erradicar la maldat del món. Alguna cosa terrible i sinistre sobreïx a la superfície, una cosa estranya ens condueix cap a una mena d’apocalipsi on l’anunciada decadència d’occident no fa més que concretar-se. El mal ha penetrat en un espai que anys abans alguns consideraven com el Paradís i que s’erigia com un possible darrer refugi. Som al cor de la Polinèsia, però el paradís s’ha reduït a un miserable club nocturn on s’emborratxen una sèrie de personatges que semblen absolutament ànimes en pena condemnades a vagar per la nit més fosca (..) Pacifiction pot semblar, en una primera instància, una pel·lícula més narrativa, com una crònica de la impotència política per guarir el mal del món, però a mesura que avança els seus aires tenebrosos s’apoderen de la pantalla (..) Serra reelabora moltes coses que han travessat tot el seu cinema com la pulsió de la mort -Història de la meva mort-, la libido malaltissa que s’apodera de les tenebres -Liberté- o tot l’univers conspiratori entorn de l’avarícia social que estava present a la instal·lació -Singularity- potser l’esbós de moltes idees de Pacifiction. La pel·lícula està rodada amb autèntic virtuosisme, amb imatges espectaculars en què enlluerna l’ús del paisatge, però també a partir d’un control del temps perquè de manera efectiva el camí cap a l’obscuritat penetri en la consciència de l’espectador. Al final, tens la sensació que quan el paradís ha deixat d’existir només queda l’infern. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) amb tot el gust del cineasta per crear una fantasia sense convencions realistes, però no hi és aliena la intenció de reflectir-hi una visió del món que incideix en la podridura (..) Aquesta visió del món és en tensió amb la bellesa d’unes imatges suggeridores, fascinants, hipnòtiques i a la vegada inquietants que, com si creessin la il·lusió d’un paradís enmig de l’infern, confirmen allò que sempre promet Serra: aportar encara una cosa original, sorprenent, al món del cinema. Protagonitzat per un omnipresent i extraordinari Benoît Magimel. Xavi Serra, al diari Ara: (..) la proposta més atrevida i radical de la competició (..) Pacifiction és Albert Serra pur al cent per cent, la pel·lícula més radical i exigent de la secció oficial i, al mateix temps, un salt endavant en una filmografia que continua obrint nous camins per generar experiències cinematogràfiques noves (..) La pel·lícula requereix certa paciència en una primera meitat generosa en converses que no van enlloc i temps morts, una mica a la manera de Liberté , però l’existència d’una història –una intriga, fins i tot!– i la contemporaneïtat de les imatges fan que el cinema de Serra adquireixi a Pacifiction un aire nou i excitant (..) A la segona meitat, el film es va tornant més abstracte i alhora més poderós (..) els trenta minuts finals del film, una hipnòtica simfonia de slow cinema que et transporta a un món estrany a mig camí entre el desencant de John LeCarré i la fantasia onírica David Lynch. Quant a la recepció del film, a la mateixa crònica Xavi Serra ha puntualitzat: Pacifiction ha estat aplaudida durant vuit minuts en la seva estrena, una durada d’ovació estàndard en les projeccions de gala de Canes però potser més meritòria per l’exigència de la pel·lícula, que també ha rebut alguns xiulets i desercions d’espectadors. La de Serra serà la pel·lícula favorita d’una part de la premsa i la més odiada d’una altra, segurament superior. Manu Yáñez, a Twitter: Pacifiction és tot el que es podia esperar de l’aterratge de l’incorruptible Albert Serra a la Competició Oficial de Canes 2022. Radical, hipnòtica, inesgotable. Un festí de fanfarroneria masculina per denunciar el patetisme i decadència dels polítics. Gran cinema contemporani!. I a la seva crònica per a Fotogramas, hi afegeix: Va haver d’arribar Albert Serra perquè, finalment, la Competició Oficial de Canes s’enlairés fins a les cotes cinematogràfiques que hom espera i reclama del festival de cinema més important del món (..) Serra entra de ple al panteó cannoise amb una pel·lícula sensual, lànguida i rabiosa: una meditació sobre el patetisme d’una classe política perduda entre els deliris de grandesa infundats, la paranoia i la perpetuació d’una masculinitat primitiva i exacerbada. Des de ‘Història de la meva mort’, Serra ha anat perfeccionant una forma d’escriptura fílmica basada en el sotmetiment dels seus actors, que semblen donar el millor de si quan apareixen en pantalla exhausts, recitant diàlegs que prenen sentit en els límits de la raó, en l’absurd de la inconcreció. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Doncs PACIFICTION d’Albert Serra és plena de moments increïbles -lo de les onades és de no creure-s’ho- i sap mantenir un to fosc oníric a l’hora final que és geni pur. Sóc més d’HONOR DE CAVALLERIA i EL CANT DELS OCELLS, però és clar que Serra segueix sent un punk. Lee Marshall, a Screen International: estudi provocativament llarg però estranyament captivador d’un alt comissionat per a la Polinèsia Francesa, interpretat magistralment per Benoit Magimel. Pete Hammond, a Deadline (..) La pel·lícula de Serra és una de les més intrigants políticament a Canes d’enguany, sobretot perquè està embolicada en un embolcall tan magnífic. Tahití (on es va rodar durant un mes durant el confinament donant la sensació d’una illa en gran part deshabitada) mai ha semblat més atractiu, l’ideal del paradís presentat d’una manera bastant superficial tenint en compte aquells “rumors” que de fet és tot un, eh, miratge. El director de fotografia Artur Tort té molt per treballar i ho fa servir tot de manera rica. Bruno Deruisseau, a Les Inrockuptibles: Va ser un pedaç d’aquesta competició, ara n’és la consagració. Albert Serra signa amb “Pacifiction” un fresc monumental, l’obra mestra que necessitava aquest 75è Festival de Cannes. Afegida a la competició oficial a última hora, Pacifiction d’Albert Serra porta aquesta edició a una altra dimensió. La pel·lícula posa sobre la taula totes les cartes, no només les del festival, sinó també les del cinema (..) El cinema d’Albert Serra hi està tocat amb una gràcia sense precedents (..). Peter Bradshaw, a The Guardian -sempre dur a l’hora de votar films de la Competició- li posa 4 estrelles sobre 5: L’èpica estranya d’Albert Serra és un somni (..) de tristesa imperial francesa, paranoia política i desesperació apocalíptica. És un malson que es mou amb tanta lentitud i confiança com un somnàmbul, i el seu ritme, la seva llargada i els bells enquadraments panoràmics de pantalla panoràmica de Serra –en què el drama convencional gairebé es camufla o es perd– poden dividir les opinions. Només puc dir que em va captivar la pel·lícula i la seva evocació furtiva del mal pur (..) Potser Pacifiction sigui defectuosa, però la seva rebel·lia forma part de l’autoria de Serra: és un autèntic descens a les tenebres. Nicholas Bell, a IonCinema: Tropical Malady: el control és una il·lusió al fangar colonialista de Serra (..) Una de les narracions més robustes de Serra des de fa temps, el seu punt focal és Benoît Magimel, vestit de blanc (..) Paranoica i melancòlica, és una pel·lícula sobre els marcadors de posició que eviten el caos a les terres explotades pels seus béns, la seva gent saquejada per plaer i tot abandonat imprudentment per les lluites entre potències mundials. És Joseph Conrad a The White Lotus per a l’era nuclear. Luc Chessel, a Libération: Ens podíem imaginar, in extremis, el penúltim dia de la competició oficial de Cannes, una pel·lícula que donaria l’esquena a totes les altres? Una pel·lícula capaç, no de salvar-ho tot, sinó de cancel·lar-ho tot: la cursa de saqueigs per la Palma d’Or, les gales a la vora de l’abisme (..). Screen International, a Twitter: Una sèrie de reflexions sobre les tensions tant polítiques com naturals en un “paradís” postcolonial del mar del Sud a través d’un personatge principal fascinantment ambivalent. José Luís Losa, a Twitter: En efecte, Serra és el tombant que ha seccionat un festival de cinema nul o infecte. Només Pacifiction o James Gray poden guanyar Palma d’Or. La resta seria el corol·lari del gangsterisme patit en 12 dies. I a seva crònica de La Voz de Galícia: (..) La pel·lícula avisa de molt més que una tempesta als Mars del Sud, a l’alçada cosmogònica de J.G. Ballard o Don DeLillo (..). Sergi Sánchez, a Twitter: Albert Serra ha adaptat la imatgeria del thriller polític a la Graham Greene a la Polinèsia actual, per meditar sobre la política com un art del purgatori. Molt més radical (i lynchiana) del que sembla, amb un Benoît Magimel fantàstic. Jaime Pena, a Twitter: N’hi ha prou amb tres hores als mars del sud per esborrar de la memòria nou dies de festival infame. David Katz, a Cineuropa: L’ inconformista català Albert Serra presenta un assaig extens i brillant sobre el neocolonialisme a la Polinèsia Francesa (..) El treball en llargmetratge [de Serra], que sovint s’estrena cada tres o quatre anys, és refrescant i estimulant en comparació amb tota la resta que es fa actualment (..). Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: (..) tot i un començament una mica lent, vam acabar fascinats per les imatges, dimensió i gosadia d’aquest film-món que parla d’un poder a la Polinèsia en decadència però qüestionant, alhora, el que ofereix el cinema com a solució (..). Carlos F. Heredero, a Caimán: (..) Entre conversa i conversa (filmades totes elles de manera convencional i més aviat rutinària o, almenys, sense capacitat perquè les imatges puguin afegir alguna cosa al que disposa el guió), la càmera d’Albert Serra troba a la intermitent exploració dels paisatges i dels racons solitaris de les illes, el misteri, la densitat i l’enigma dels quals lamentablement manca el noranta per cent de la pel·lícula, per més que els personatges facin cara d’impostada transcendència, començant per l’artifici i la posse continua que mostra un actor de recursos tan limitats com Benoît Magimel, present a gairebé totes les seqüències (..) I el signant d’aquest text no troba a la major part de Pacifiction (salvades les seqüències ja esmentades) una altra matèria que no sigui plana, discursiva, roma i més aviat lletja, però d’una lletjor no expressionista, sinó inexpressiva.

Competició.

CLOSE, de Lukas DHONT. Sinopsi: En Léo i en Rémi, de 13 anys, són amics des de sempre. Fins que un esdeveniment impensable els separa. Aleshores, en Léo s’acosta a la Sophie, la mare d’en Rémi, per mirar d’entendre-ho… Repartiment: Kevin Janssens, Marc Weiss, Léa Drucker, Emilie Dequenne, Igor Van Dessel. Informació: Lukas Dhont -14.05.1991, Gant, Flandes, Bèlgica- va triomfar amb Girl, que presentà a Un Certain Regard 2018, enduent-se’n la Càmera d’Or i el Premi FIPRESCI, entre d’altres.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Encara impactat i commogut per aquesta absoluta meravella. I per la sensació d’haver vist una Palma d’Or indiscutible. Visca el cinema. I en un altre tuit: I aquest cartell! I la mirada que no pots oblidar d’Eden Dambrine. Meravella. Masterpiece. I encara un altre tuit: La millor pel.lícula del festival. Un prodigi de sensibilitat extraordinari. Que difícil el que fa el director belga i quina meravella d’actors. Emocions a flor de pell. Lukas Dhont era el gran tapat de la secció oficial. Palma??.I a la seva crònica a Diari de Girona: (..) immediatament després de la projecció per la premsa de dijous a la nit, ‘Close’ ha passat a encapçalar de forma destacada totes les travesses de la crítica especialitzada (..)Maria Cusó Serra, a Twitter: Ai ai.. que “Close” fa olor a Palma d’Or. Pel·lícula de fàcil consens, sensible i amb actucions brillants dels nens. Quedem poc més de 24 hores de festival i la competició s’accelera…. Marc Garriga Reig, a Twitter: Ja ha aparegut aquella pel·lícula de consens que pot acontentar tots els membres del jurat i endur-se la Palma d’Or. La gran favorita és ja “Close”, de Lukas Dhont. Sergi Sánchez, a Twitter: Close fa olor de premi, fins i tot a Palma d’Or. Història d’una amistat traïda per la pressió social, estudi de les íntimes complexitats de la identitat adolescent i sensible crònica d’un duel, la pel·lícula del belga Lukas Dhont sona a consens. Wendy Ide, a Screen International: Dhont utilitza elegantment les rutines quotidianes de l’escola d’un nen i la rutina extraescolar per mostrar com res i tot pot canviar alhora (..) Una pel·lícula que té un abast íntim però que té un impacte emocional considerable. Peter Bradshaw, a The Guardian li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Una història que trenc el cor sobre l’amistat en la infància que es tornar amarga (..) La història de Close és inquietant perquè (..) la ruptura d’una intensa amistat és impactant. Encara no hi ha cap experiència de la vida adulta per explicar-ho, i el final d’una amistat és devastador com no ho és una relació romàntica. Per a Rémi, la decisió sobtada del Léo de trencar amb ell té el mateix efecte que la seva mare decideixi donar-lo en adopció, o que el sol no surti al matí. És una ruptura violenta i indescriptiblement dolorosa que Rémi no té el llenguatge per explicar-se a si mateix. Potser és madur d’una manera que en Léo no ho és. Potser està indignat pel que suposa una capitulació deslleial a l’homofòbia, o potser no es tracta de ser madur: només està molest, o més que molest. No hi ha dubte de la força d’aquesta història tan trista. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Lukas Dhont confirma la profunditat de la seva sensibilitat i el seu talent per la direcció amb un segon llarg esplèndid en un remolí d’emocions introvertides (..) Filmada d’una manera molt orgànica amb un estil que explora meravellosament la més mínima inflexió dels trets subtilment molt expressius d’Eden Dambrine, Close explica un relat commovedor d’un interior esquinçat en l’agitació de la recerca de la pròpia identitat en una edat en què el desig de assemblar-se als altres demostra ser molt poderós, fins al punt de suprimir la pròpia personalitat íntima i d’empresonar-se voluntàriament en un cercle de rebots dolorosos per a qui s’estima i per a un mateix. Tot això, és clar, fins a la fractura perquè no donem l’esquena impunement a allò que ens fa sentir bé (..). Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) amb imatges tan boniques –potser massa preciosistes– com l’anterior, presenta la relació entre dos adolescents que un d’ells, ridiculitzat per companys, reprimeix. La tragèdia irromp i, tot i que Dhont mesura l’evolució dramàtica, pot fer la impressió que ho fa de manera extrema per donar joc a tota una sèrie d’emocions relacionades amb la pèrdua, la culpa i la catarsi. Xavi Serra, al diari Ara: Entre sanglots sonors han acabat les projeccions del drama Close, la pel·lícula que ha fet plorar a llàgrima viva bona part del Festival de Canes (..) I ara figura en totes les travesses del palmarès d’aquesta edició amb aquesta història d’amistat adolescent trencada per la inseguretat i les convencions socials (..) Dhont enganxa la càmera als nens i explica la història amb una proximitat a les cares i els cossos hereva del cinema dels Dardenne, però amb una lírica molt més pujada de to en la forma de filmar i, sobretot, en l’ús d’una música molt intrusiva. La fórmula és efectiva i també molt calculada. Close és una pel·lícula tan curosament dissenyada per arrencar l’emoció que l’efecte pot arribar a ser el contrari. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Close és una pel·lícula que assumeix aquest rigor [de posada en escena] i que té una primera part brillant (..) Lukas Dhont atrapa les tensions de l’adolescència i explora la línia complicada que separa la intensa amistat adolescent de l’homosexualitat. A la segona part, un cop s’ha concretat la tragèdia, Dhont ens descriu tot el procés del dol (..) Tot funciona amb una forta intensitat emocional, amb unes imatges que de vegades pretenen ser massa belles per transmetre el dolor. Al final, reapareix la metàfora (..) Les al·legories acaben trencant el valor d’una pel·lícula valenta, la clàssica obra que reconcilia diferents públics d’un festival, fins al punt que el consens pot arribar a ser garantia de recompensa al palmarès. David Ehrlich, a IndieWire: (..) Per molt bonica que pugui ser l’atenció al detall de Dhont, i vital com ho demostra sovint aquí la seva voluntat d’explorar les butxaques insuportablement tendres de l’adolescència, “Close” encara troba sensible el seu jove cineasta -tot i que de vegades voreja el sadisme- que recorre al dolor universal cada vegada que tem que els sentiments més personals puguin ser massa punyents i eteris per mostrar-los a la càmera. Extremadament reeixit però amb només té 31 anys, Dhont encara pot créixer més.

Competició.

BROKER / LES BONES ÉTOILES / BEULOKEO, de KORE-EDA Hirokazu. Nota sinòptica 1: drama sobre les “baby boxes” o caixes de nadons abandonats. Nota sinòptica 2: Una colla de gent, reunits per una “baby box” –caixes preparades perquè els que ja no poden mantenir els seus nadons els entreguin de forma anònima- emprenen un viatge que els durà a destins que mai havien pensat. Sinopsi: En Sang-Hyun  troba nous pares per a un nadó deixat en una “baby boxes” i hi fa un tracte especial. Es diu a si mateix que és un negociant de bona voluntat. En Sang-Hyun treballa amb la Dong-Soo  en aquest afany. S’involucren amb So-Young, que va col·locar el seu nadó a la “baby box”, però ara ha tornat a buscar-lo. Mentrestant, el detectiu Soo-Jin  i el detectiu Lee persegueixen en Sang-Hyun i la Dong-Soo. Intèrprets: Song Kang-ho (Sang-Hyun) -“Parásitos”-, Bae Doo-Na (detectiu Soo-Jin) -“The Host”-, Lee Joo-Young (detectiu Lee) Gang Dong-Won (Dong-Soo) -“Península”-, IU (So-Young) -popular cantant sud-coreana-. Informació: premiat a Sant Sebastià i a Venècia, Kore-Eda (06.06.1962, Tòquio) és habitual de Canes, en què ha guanyat 1 Palma d’Or, 1 Premi del Jurat i 1 Premi del Jurat Ecumènic, al decurs de les 5 Competicions en què ha participat -aquesta és le sisena-, havent passat també per Un Certain Regard 2 vegades.  Informació: rodada a Corea del Sud.

Algunes reaccions.

Peter Bradshaw, a The Guardian, li etziba només 2 estrelles sobre 5 i en diu: Kore-eda s’equivoca de to a la història d’adopció de nadons coreana (..) La pel·lícula és fonamentalment ximple, amb una caracterització cansada i superficial i amb llargues seqüències d’intrigues dramàtiques policials, que només subratllen el fet que ni una sola paraula és realment creïble. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Per la seva banda Hirokazu Kore-eda a BROKER s’envolta d’estrelles coreanes (Song Kang-ho, Bae Doona) per tornar a explicar-nos un relat sobre famílies disfuncionals però amb molt d’amor al seu interior. Tant d’amor, de fet, que de vegades frega el carrinclonòmetre. Sergi Sánchez, a Twitter: El bonisme de Broker ens obliga a mirar uns traficants de nadons des d’una òptica humanista. Kore-eda es passa la ratlla: en la seva celebració de les famílies disfuncionals i la seva defensa humanista de totes les postures morals, desbarra en una molesta carrincloneria. Àngel Quintana, a Caimán: A vegades el descobriment d’una fórmula d’èxit sedueix alguns cineastes a anar fent voltes i establir variacions per no perdre l’hipotètic públic fidel que l’ha consagrat.Al cinema d’Hirokazu Kore-eda hi ha molts nens, però generalment tots viuen en espais desestructurats (..) Broker podria considerar-se com un resum amanerat de moltes d’aquestes pel·lícules [de Kore-eda], establint algunes variants significatives (..) Potser Broker tingui una cosa propera al thriller, encara que com tot el cinema de Kore-eda desemboca al melodrama més sentimental (..) Broker no només juga amb els lladres de nens, sinó també amb la possibilitat de generar una família disfuncional o amb el tema, present en altres pel·lícules, del debat entre paternitat biològica o paternitat social.Com a les darreres pel·lícules de Kore-eda tot resulta excessivament explícit i el seu món pretén dur a terme un cert desviament cap a diferents capes emocionals que acaben sent excessivament forçades. En temps de Ryosuke Hamaguchi, el cinema de l’autoexili [perquè l’ha rodada a Corea del Sud i en coreà i no al Japó] de Kore-eda té una cosa d’anacrònic. Xavi Serra, al diari Ara: (..) En les mans de l’Spielberg japonès, la sordidesa aparent de la premissa es transforma en un melodrama entranyable amb tocs de comèdia agredolça i l’excés de notes de piano habitual en Koreeda per subratllar els moments emocionants de la pel·lícula, que no són pocs. Cap novetat (..) Això sí, el director no havia fet mai tan explícita la seva postura obertament contrària a l’avortament. Imma Merino, al diari El Punt Avui: una nova mostra del seu cinema humanista, discret, entre la comèdia i el drama, i amb les seves famílies alternatives. Paco Vilallonga, a Twitter: El millor Kore-eda està de tornada. Magnífic guió i un segon acte esplèndid després d’un inici més irregular fins que troba el to. Els seus temes habituals: la família, el destí, les relacions humanes, tractats amb molta sensibilitat. I a la seva crònica a Diari de Girona: (..) També podria ser al palmarès el darrer treball d’Hirokazu Kore-eda. Quatre anys després de la seva Palma d’Or per ‘Un assumpte de família’, el director japonès, que aquesta vegada ha rodat a Corea del Sud, reprèn, amb notable inspiració, alguns temes habituals de la seva filmografia: les relacions familiars, la identitat o el destí. Tim Grierson, a Screen International: preciós examen de Kore-eda sobre l’abandonament espiritual i físic (..) Segons els amables estàndards de Kore-eda, Broker es una història amb més suspens i més impulsada per la trama del que és habitual, però la barbaritat de la seva compassió i el seu aire melancòlic resten intactes. Ella Kemp, a IndieWire: Hirokazu Kore-eda evoca un altre drama familiar no convencional i dolorosament empàtic (..) Quatre anys després d’haver guanyat la Palma d’Or per “Shoplifters”, el mestre cineasta torna amb un altre triomf inclassificable (..)

Cannes Premiere.

AS BESTAS, de Rodrigo SOROGOYEN. Sinopsi: Antoine i Olga, una parella francesa, fa temps que viuen en un petit poble de Galícia. Practiquen una agricultura ecoresponsable i restauren cases abandonades per facilitar-ne la repoblació. Tot hauria de ser idíl·lic si no fos per la seva oposició a un projecte d’aerogenerador que genera un greu conflicte amb els seus veïns, els germans Anta. La tensió augmentarà fins al punt de ser irreparable. Repartiment:  Marina Foïs, Denis Menochet, Luis Zahera, Diego Anido, Marie Colomb. Informació: el director va aconseguir un cert renom a França quan s’hi van estrenar El reino i Madre; però As Bestas s’ha incorporat a la selecció a darrera hora i sense tractament mediàtic per part del Festival.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Thriller rural que et manté en absoluta tensió durant 140min. Amb molta diferència, la millor pel·li de Sorogoyen. Té dues escenes brutals que estaran entre el millor de l’any. I el que fa Luís Zahera és d’un altre planeta. Molt bona. I,a la seva crònica a Diari de Girona: (..) Ha tingut una excel·lent rebuda al festival (..) Aconsegueix mantenir l’espectador clavat a la butaca durant més de dues hores, en un exercici magnífic de com administrar la tensió i de com generar un ambient progressivament irrespirable. Tot això, sense renunciar a tractar temes molt actuals com el drama de l’Espanya buidada o les qüestions mediambientals. Àngel Quintana, a Caimán: (..) confronta dos mons rurals. El primer món és el dels que sempre hi han estat, com els germans Anta (..) A l’altra banda hi ha els neorurals, aquells que creuen en la utopia que al camp queden els únics vestigis possibles del paradís terrenal i que dimiteixen de la vida per trobar entre les cols, grelos i enciams de la seva pròpia plantació l’anhel d’una nova vida (..) El vell món odia el nou món perquè el considera un intrús, mentre que el nou món busca unes aliances impossibles sota una mirada paternalista i, una mica, ingènua (..) As bestas de Rodrigo Sorogoyen no pretén ser una crònica sociològica de les dues maneres de mirar el camp, ni una exploració a la vida fosca que s’amaga darrere les granges, sinó un peculiar thriller amb violència verbal i física (..) Mentre a la primera part estem davant d’una pel·lícula tremendament viril en què els homes i els seus cossos són els protagonistes, a la segona part de la pel·lícula tot canvia. As bestas acaba sent una pel·lícula en què una dona i la seva filla intenten preguntar-se moltes coses sobre les bèsties humanes i en fer-ho no només qüestionen la placidesa del camp, sinó que també posen en evidència les misèries d’un món on l’única dona és la matriarca que ho ha vist tot però mai no ha parlat, perquè el silenci ha estat la seva estratègia (..) Una obra sòlida, una experiència incòmoda però molt emocionant. As bestas atrapa i no deixa escapar ningú. Sergi Sánchez, a Twitter: Thriller rural travessat per les misèries de l’Espanya buidada, As Bestas planteja una interessant dicotomia entre la ràbia masculina i la venjança femenina, des de la tensió extrema fins a la seva desconcertant descompressió. “Gossos de palla” meets “Madre”, de Sorogoyen. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Molt bé Rodrigo Sorogoyen i la seva bèsties brunes d’AS BESTAS. L’Espanya Negra perduda en un llogaret d’Orense, amb tensió creixent asfixiant i plans fixos llarguíssims. Em sembla que és la seva millor pel·lícules (encara que la que més m’agrada segueix sent ANTIDISTURBIS). Wendy Ide, a Screen International: és un thriller psicològic fantàstic i una peça de cinema feréstega i musculada. Alfonso Rivera, a Cineuropa: Si hi ha una paraula que defineix el cinema (i les sèries – recomanem els magnífics Antidisturbios) de Rodrigo Sorogoyen, és “tensió”. D’aquesta sensació angoixant, que t’estreny l’estómac fins que et sents incòmode, n’hem trobat un munt a Madre, El reino  i Que Dios nos perdone, i el mateix passa, és clar, amb As bestas (..) As bestas, dividida en dues parts, no només és inquietant: aquesta pel·lícula també és profundament commovedora. Darrere de la seva violenta textura cinematogràfica (..) una història d’amor punyent palpita: un idealisme compartit capaç de vèncer la por, la tragèdia i l’amenaça. Abans de concloure aquesta ressenya, val la pena destacar la bona feina del director pel que fa a l’equilibri del suspens, la presència de certs diàlegs especialment inspirats (la discussió entre mare i filla a la cuina) i les belles interpretacions dels actors, tant els francesos com els gallecs (..). José Luís Losa, a La Voz de Galícia: «As bestas» i Sorogoyen, feréstega i inacceptable mirada sobre Galícia. Mentre la llengua gallega dels assassins és d’una sobreactuació molt més que patibulària, el bon veí que dóna suport al matrimoni francès s’expressa en un castellà mesetari perfectíssim (..) És una obra de dubtós sentit ètic. Perquè el seu guió, escrit a quatre mans per Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña, porta dins el desenvolupament d’una mirada sobre la Galícia profunda que respon a cànons d’una societat tan primària que s’allunya de qualsevol concepte de pre-civilització (..) És un gens subtil ultratge.

Sessions Especials.

SALAM, de  Mélanie « DIAM’ S », Houda BENYAMINA i Anne CISSÉ. Documental -de nom Salam, que vol dir “Pau” en àrab- en què la rapera Diam’s -convertida a l’islam- explica la seva vida, codirigit per ella, la guanyadora de la Càmera d’Or 2016 Houda Benyamina i l cineasta Anne Cissé. Informació: notícia a TF1.

Alguna reacció.

Jonathan Romney, a Screen International: Al final, la pel·lícula adopta una mica el to i l’estètica d’un pamflet religiós (..) La història de The Diam demana realment un tractament documental més coherent i incisiu.

Fora de Competició. Sessions de Mitjanit.

REBEL, de Adil EL ARBI i Bilall FALLAH. Sinopsi: En Kamal decideix anar a Síria per ajudar les víctimes de la guerra. Però quan arriba, es veu obligat a unir-se a un grup armat i es troba encallat a Raqqa. El seu germà petit Nassim, que vol anar a trobar-lo, es converteix en presa fàcil per als reclutadors de la gihad. La Leïla, la seva mare, intenta protegir el fill petit. Repartiment: Amir El Arbi, Aboubakr Bensaihi, Lubna Azabal.

Alguna reacció.

Tim Grierson, a Screen International: “Rebel” és clarament personal per al duo [de cineastes] (..) Aquest drama pot ser pesat, però les seves floritures estilístiques i el profund sentit de la pena subratllen la sinceritat dels directors Adil i Bilall en explicar una història que els toca de prop. Kaleem Aftab, a Cineuropa: Rebel pot ser la pel·lícula més desafiant del Festival de Cannes d’aquest any. Com a projecció de mitjanit, la pel·lícula demana al públic que simpatitzi i empatitzi amb dos germans de Bèlgica que s’inscriuen per lluitar per ISIS a Síria. Ho fa mostrant com els joves es veuen convençuts perquè lluitin pel grup per pressions externes abans que s’adonin del seu error en arribar a la zona de guerra. Els germans són testimonis de la brutalitat del que està passant sobre el terreny, i el seu odi cap a ISIS creix, tot i que, al món exterior, sembla que lluiten pel grup. Malgrat que són persones innocents portades a la baralla, algunes de les seves accions faran bullir la sang de la gent, i això els converteix en antiherois difícils de perdonar o d’agradar. Tot i que aquesta trama ja és un repte per als sentits, Rebel també és un desafiament formal a causa de seqüències com una quan es converteix en un musical de rap amb cant i ball a la pantalla, amb coreografies presentades per l’artista mundialment conegut Sidi Larbi Cherkaoui (..) Els cineastes belgues Adil El Arbi i Bilall Fallah són directors que sempre estan disposats a augmentar l’acció (..), empenyent els seus personatges al límit en les situacions en què es troben i en les seves respostes a aquestes pressions externes (..) Aporten totes les seves habilitats com a cineastes i narradors a aquesta imatge, especialment quan creen seqüències d’acció amb un pressupost baix. És un assalt als sentits, amb l’acció que avança a un ritme desenfrenat dissenyat per desorientar i enganyar l’espectador. Hi ha prou trama per omplir una sèrie. No obstant això, en el fons, aquesta és la història d’una família trencada per preocupar-se massa pel món i pels altres. És l’amor, no l’odi, el que els posa en problemes. En fer d’aquest el motiu pel qual els germans van a Síria, aconsegueix despertar simpaties pels personatges que cometen atrocitats odioses. Són tant antiherois com el Travis Bickle de Taxi Driver.

Un Certain Regard.

LE BLEU DU CAFTAN, de Maryam TOUZANI. Informació: la cineasta va nàixer el 18.07.1980 a Tànger, el Marroc; va estudiar periodisme a Londres i, de retorn al Marroc treballà de periodista especialitzada en el cinema del Magreb, abans de debutar ella mateixa com a cineasta. El 2019 va participar a Un Certain Regard amb Adam, ja nominada a la Queer Palm. Sinopsi: En Halim fa temps que està casat amb la Mina, amb qui regenta una botiga de caftans tradicionals a la medina de Salé, al Marroc. La parella sempre ha viscut amb el secret d’Halim, la seva homosexualitat que ha après a amagar. La malaltia de la Mina i l’arribada d’un jove aprenent trencaran aquest equilibri. Units en el seu amor, cadascú ajudarà l’altre a afrontar les seves pors. Repartiment: Lubna Azabal (Mina),  Saleh Bakri (Halim), Ayoub Missioui (Youssef).

Alguna reacció.

Davide Abbatescianni, a Cineuropa: El segon llargmetratge de Maryam Touzani és una història commovedora, poètica i bellament interpretada d’amor, mort i por.

Quinzena dels Realitzadors.

1976, de Manuela Martelli. Primer llargmetratge. Sinopsi: Xile, 1976. tres anys després del cop d’estat de Pinochet, Carmen se’n va a supervisar la reforma de la casa familiar arran de mar. El marit, els fills i els nets van i venen durant les vacances d’hivern. Quan el capellà li demana que s’ocupi d’un noi que acull en secret, Carmen es troba en terreny desconegut, lluny de la vida burgesa i tranquil·la que ha menat fins ara. Informació: la directora és actriu que ha realitzat prèviament alguns curtmetratges.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a Caimán: (..) Tot es desenvolupa en l’estricta clandestinitat, tant a nivell familiar com a nivell polític, però les xarxes de la dictadura s’expandeixen, els seus ulls vigilen a la foscor i com va dir Jean Renoir fa uns quants anys, la moral de la burgesia passa sempre per privilegiar les regles del joc (..) Una pel·lícula misteriosa, en què es mostra una imatge externa de l’entorn d’una dona casada amb un metge que semblen viure al marge de la política i un altre univers clandestí on sorgeixen les ferides de la dictadura xilena, les pors de certes classes i els silencis còmplices d’altres. Portada amb un bon pols narratiu parla d’aquells que quan no poden practicar la política de l’estruç fan el que sigui per dissimular la seva covardia. Allan Hunter, a Screen International: Martelli ofereix una evocació subtil i discreta del Xile dels anys 70.

Quinzena dels Realitzadors.

LE PARFUM VERT (The Green Perfume), de Nicolas Pariser. Film de cloenda. Sinopsi: En plena representació, davant d’un públic atònit, un actor de la Comédie-Française mor enverinat. Martin, un dels actors de la companyia, testimoni directe d’aquest assassinat, aviat es converteix en sospitós per la policia i alhora és perseguit per la misteriosa organització que va encomanar l’assassinat. Ajudat per una dibuixant de còmics, Claire, intentarà esbrinar el misteri d’aquesta mort violenta durant un viatge molt accidentat per Europa. Informació: Protagonitzada per Vincent Lacoste (Martin) i Sandrine Kiberlaine (Claire), entre d’altres. El director, Nicolas Parisier, fou ajudant del prestigiós Pierre Rissient, exercí de crític de cinema, passar a fer curtmetrtges, d’entre els quals La République li valgué el premi Jean Vigo el 2010, i cinc anys més tard debutà en els llargs, que han estat guardonats.

Alguna reacció.

Jonathan Romney, a Screen International: la barreja de tensió d’alt risc i comèdia impulsada pels personatages mai encaixa. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Nicolas Pariser prova de fer una comèdia d’espies amb l’esperit lúdic d’un còmic, però aquesta rèplica perfecta posa el pilot automàtic una vegada que el seu ritme inicial ha arribat al màxim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!