Club 7 Cinema

Acabada la projecció de Pacifiction, d’Albert Serra, a Canes, n’han començat a arribar les primeres reaccions, que recullo aquí a tall de flaix d’urgència.

Marc Garriga Reig, a Twitter: Ovació de més de 5 minuts al final de la pel·lícula “Pacifiction”, d’Albert Serra. Alguns crits de “bravo” però també algunes desercions abans del final. I això que és el film més assequible del de Banyoles, cosa que a ell no li agradarà gens sentir.

Marta Cusó Serra, a Twitter: I així l’han acomiadat! Ovació de quasi 7 minuts per la producció catalana que opta a la Palma d’Or.

Xavi Serra, a Twitter: L’agraïment d’Albert Serra després dels vuit minuts de standing ovation per a la brutal PACIFICTION.

Paco Vilallonga, a Diari de Girona: Albert Serra rep una calorosa rebuda a Canes amb vuit minuts d’ovació a “Pacifiction”.

Àngel Quintana, a Facebook: Deu minuts d’ovació...

Vilaweb: El Gran Teatre Lumière de Canes ovaciona Albert Serra en la presentació del seu nou film.

Manu Yáñez, a Twitter: Pacifiction és tot el que es podia esperar de l’aterratge de l’incorruptible Albert Serra a la Competició Oficial de Canes 2022. Radical, hipnòtica, inesgotable. Un festí de fanfarroneria masculina per denunciar el patetisme i decadència dels polítics. Gran cinema contemporani!.

Pete Hammond, a Deadline: la pel·lícula de Serra és una de les més intrigants políticament a Canes d’enguany, sobretot perquè està embolicada en un embolcall tan magnífic.

Paco Vilallonga, a Twitter: Misteriosa, hermètica, suggerent, pessimista. Serra ha presentat el film més lliure i radicalment modern de la competició. Imatges fascinants i una reflexió sobre l’enfonsament de la civilització i els paradisos perduts. Grandiosa. I a la crònica de Diari de Girona: (..) Durant 2h40min, Serra desplega el seu estil inconfusible seguint al seu personatge, mentre apareixen, més suggerits que subratllats, i amb una mirada profundament pessimista, tenebrosa i gairebé apocalíptica, grans temes actuals com l’enfonsament dels valors, la perversió de la política, la degeneració del poder o els desastres mediambientals. Albert Serra continua filmant el paisatge d’una manera sublim. La seva forma de capturar la Polinèsia no s’assembla a cap altre retrat sobre aquest espai vist fins ara (..) A “Pacifiction”, assistim a aquest recorregut fascinant com un viatge al cor de la civilització, d’una civilització ferida i amenaçada. És un film imprevisible, que juga constantment amb les expectatives de l’espectador per capgirar-les (..).

Àngel Quintana, a Caimán: Pacifiction és la crònica de la impotència política i humana, és una reflexió sobre la incapacitat de poder erradicar la maldat del món. Alguna cosa terrible i sinistre sobreïx a la superfície, una cosa estranya ens condueix cap a una mena d’apocalipsi on l’anunciada decadència d’occident no fa més que concretar-se. El mal ha penetrat en un espai que anys abans alguns consideraven com el Paradís i que s’erigia com un possible darrer refugi. Som al cor de la Polinèsia, però el paradís s’ha reduït a un miserable club nocturn on s’emborratxen una sèrie de personatges que semblen absolutament ànimes en pena condemnades a vagar per la nit més fosca (..) Pacifiction pot semblar, en una primera instància, una pel·lícula més narrativa, com una crònica de la impotència política per guarir el mal del món, però a mesura que avança els seus aires tenebrosos s’apoderen de la pantalla (..) Serra reelabora moltes coses que han travessat tot el seu cinema com la pulsió de la mort -Història de la meva mort-, la libido malaltissa que s’apodera de les tenebres -Liberté- o tot l’univers conspiratori entorn de l’avarícia social que estava present a la instal·lació -Singularity- potser l’esbós de moltes idees de Pacifiction. La pel·lícula està rodada amb autèntic virtuosisme, amb imatges espectaculars en què enlluerna l’ús del paisatge, però també a partir d’un control del temps perquè de manera efectiva el camí cap a l’obscuritat penetri en la consciència de l’espectador. Al final, tens la sensació que quan el paradís ha deixat d’existir només queda l’infern.

Alejandro G. Calvo, a Twitter: Doncs PACIFICTION d’Albert Serra és plena de moments increïbles -lo de les onades és de no creure-s’ho- i sap mantenir un to fosc oníric a l’hora final que és geni pur. Sóc més d’HONOR DE CAVALLERIA i EL CANT DELS OCELLS, però és clar que Serra segueix sent un punk.

Lee Marshall, a Screen International: estudi provocativament llarg però estranyament captivador d’un alt comissionat per a la Polinèsia Francesa, interpretat magistralment per Benoit Magimel.

Cédric Succivalli, a Twitter: PACIFICTION d’Albert Serra és l’obra mestra immersiva que aquesta anèmica competició necessitava desesperadament. La meva palma absoluta amb el Gran Premi Skolimowski!.

SIGNIS Cinema: personatges desfermats, baralles de galls, un almirall matusser, plans esplèndids, una amenaça sorda i tot el “fiu” de la Polinèsia en una pel·lícula al·lucinada...

Le mag cinema: La proposta és contundent, políticament i visual, amb un Magimel dirigit magistralment. Magnífics diàlegs. Per què no la Palma d’Or?.

Isabelle Rouvière, a Twitter: Totalment encisada per Pacifiction, d’Albert Serra. La pel·lícula més bonica vista fins ara a competició.

Mrtoldo, a Twitter: Pacifiction no pot sorprendre ningú que conegui el cinema previ d’un Albert Serra coherent i disciplinat amb un Benoît Magimel totèmic. La millor decisió del festival ha estat veure-la a la pantalla més gran possible: on dirait slow ciné-spectacle.

David González, a Twitter: PACIFICTION, d’Albert Serra, és la pel·lícula que més destaca a la Competició de Canes 2022 i guanyant la Palma d’Or (puc veure en Vincent Lindon fent-ho realitat) és tot el que necessitem ara mateix.

Alberto Lechuga, a Twitter: Té sentit que en Serra se n’hagi anat fins a Tahití, ja que sempre s’ha tractat de buscar, d’explorar. Obert a l’aventura, PACIFICTION, sempre indòmita i excitant, troba noves imatges, textures, colors, sensacions. Això i les més increïbles escenes aquàtiques.

Geoffrey Nabavian, a Twitter: la pel·lícula, intel·ligent, resulta molt bonica quan de sobte, però també de seguida, remarca a la imatge “punts d’angoixa” després d’una gran calma. També sap com ser hipnòtica.

Cyprien Caddeo, a Twitter: Benoît Magimel vaga per la Polinèsia esperant l’incendi nuclear i un premi d’interpretació, vaja (..) Albert Serra pinta un món moribund, entre la indolència i la insolencia (..) L’arxipèlag? Una colònia grotesca, poblada per mafiosos semi-fallits. França sense ser-ho.

I això és tot el que he recollit fins a quarts de nou del vespre. Un autèntic allau de reaccions positives!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!