Agafada al vol

Som les paraules que diem

4 de febrer de 2018
0 comentaris

Toixonet

Els episodis han cedit el pas a les emocions. Explicar en públic com ens sentim ha deixat de ser, a ulls de molta gent, una conducta impúdica o reprovable. Al contrari, si no mostrem els sentiments que ens aclaparen, es pot interpretar com una mostra clara d’insensibilitat. La reserva de la intimitat no cotitza a l’alça, però tant si protegim els nostres secrets com si aixoregem la nostra part més oculta se’n poden derivar beneficis i perjudicis. En tot cas, per a mostrar davant dels altres com ens commovem ens és imprescindible la paraula.

Una de les característiques reconegudes del subdialecte tortosí -compartida amb el valencià- és l’ús abundant dels diminutius, que en general tendim a relacionar amb expressions afectuoses: tracalet, amanoset… De vegades, però, un sufix no afegeix un matís positiu sinó un cert toc de burla: primalet… I en els casos de diminutius lexicalitzats -que funcionen com un element habitual del repertori dels parlants- no hi ha cap connotació afegida ni en positiu ni en negatiu, com ara és el cas de xiquet xiqueta o el de coralet.

Aquest desplegament ufanós de diminutius segurament provoca una certa gràcia en parlants que no el practiquen amb tanta vehemència. Fins i tot, als practicants nadius avesats a aquesta expressivitat que ens mantenim allunyats del nostre origen, aquestes formes ens poden acabar suscitant una alegria efímera cada vegada que les retrobem en els discursos dels nostres paisans. Com anit, sopant al poble. Ma mare havia fet unes bledes gustosíssimes; de llavor antiga, que diu ella. I de conversa, vam entretenir-nos en la novetat que ma neboda està fent créixer una gosseta des de fa poc més d’un mes, a còpia d’alimentar-la amb biberons i de cuidar-la com si fos una criatura. Com que no havia vist el progrés que ha fet des de Nadal, m’explicaven que ja era capaç de pujar un esglaó de l’escala i que semblava un toixonet. Li han posat Noa i s’ha tornat del color de la mel.

Al final, a la gosseta no l’he vist, però he marxat amb la paraula toixonet a la butxaca. Traient-li el sufix diminutiu, ens queda toixó, que el DIEC2 reconeix com a variant de teixó; mamífer de la família dels mustèlids, de cos massís i potes curtes. En aquest cas, segurament que ja heu intuït que el derivat sí que connota positivament el significat del nom primitiu. De fet, aquest simple afegitó fa saltar la forma resultant al bàndol dels qualificatius positius. En canvi, si diem a algú que sembla un toixó, li estem dient obès i boterut alhora.

Una part dels diminutius ebrencs funcionen com paraules afectives; però no tots. Alerta de no confondre-us, doncs!

Fotografia de la Noa.

Ataüllar
10.05.2014 | 12.19
Gínjol
25.09.2014 | 6.57
Antara
18.07.2021 | 9.37

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.