Agafada al vol

Som les paraules que diem

8 de juny de 2017
2 comentaris

Post

Cada dia el romanticisme pateix una derrota. El que passa al món ja no es pot ocultar amb la propaganda de creences boniques. Millor així. Si no veiem les coses tal com són, no deixarem mai de rabejar-nos en el miratge. També els mites lingüístics reben poalades d’aigua freda.

Recentment, en el seu article “Mitologia lingüística“, Carme Junyent ens desmitifica algunes de les idees romàntiques que hem posat en un pedestal per autojustificar la nostra voluntat de pervivència com a comunitat lingüística. De fet, encara continuem necessitant arguments perquè encara hem de convèncer de les nostres virtuts; de vegades, fins i tot ens hem de convèncer a nosaltres mateixos. Vegeu, si no, com la temptació pràctica i quotidiana de claudicar davant del codi lingüístic dominant persisteix i no declina.

Així doncs, el dubte que llança Junyent sobre la idea que cada llengua comporta una manera de veure el món ens podria lesionar l’autoestima. Havíem assumit amb dignitat que no tenim tants parlants com altres llengües, però teníem la gràcia de veure-hi  diferent. En canvi, ara sembla que ni això no és tan clar. Per tant, se’ns acaben les raons?

I tant que no! La bellesa és invisible de nit; i també quan tanquem els ulls. No obstant això, sabem que el paisatge que estimem és permanentment valuós. La mirada que projectem sobre allò que ens envolta és el que realment li assigna valor o bé el que ho devalua. I, alhora, la petjada que aquesta mirada ha deixat en el nostre interior perdura. Malauradament, en el nostre món, no s’afavoreix especialment l’esperit desinteressadament humanista, el d’antropòleg aficionat, el d’historiador amateur. Per això ens anem erosionant com una muntanya terrosa.

En un parell de dies he recordat diferents expressions en desús. Aquí només n’esmentaré una. A l’aula, mentre practicàvem els participis dels verbs irregulars amb els alumnes, em va vindre al cap una expressió que feia servir ma iaia: “No té ni un pa a la post”, que feia referència a algú que no tenia cap pa per a enfornar en el temps en què la gent es pastava i es coïa el pa a casa. Post s’usa en aquest context en el sentit concret de la peça de fusta que serveix per a fènyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desenfornar-los, segons el DCVB.

Just quan ho vaig acabar d’explicar, vaig pensar que m’agradaria saber què pensen els alumnes quan els explico aquestes antigalles. Alguns mostren interès en el seu llenguatge no verbal, però en la majoria dels casos no endevino si li troben cap gràcia a aquesta informació.

En tot cas, les frases fetes i les parèmies contenen un compendi de valors que no són immutables, però que ens ajuden a reconèixer el camí que hem transcorregut. Evidentment, no constitueixen per si soles una manera específica i única de comprendre la realitat, però no es pot negar que evidencien el que ha tingut -i potser encara té- rellevància cultural ¹ en la nostra comunitat.

Si convé, quant a la llengua, al final reivindicarem el dret a l’existència simplement per criteris estètics: perquè el planeta mantinga la diversitat cromàtica i prou.

Different is good!

¹ “Totes les llengües tenen termes per a destacar el que és rellevant culturalment”, diu Junyent en el seu article.

Fotografia de Clarice Barbato-Dunn

Cloc-i-piu
01.02.2016 | 7.12
Goig
23.04.2017 | 9.23
Ballaruca
13.05.2018 | 7.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.