Agafada al vol

Les llengües duen etiquetes penjades al coll. El francès és una llengua dolça; el xinès és una llengua difícil; l’àrab és una llengua brusca. En sociolingüística, aquestes etiquetes s’anomenen prejudicis lingüístics i tenen molt a veure amb el prestigi de què gaudeix cada llengua dins i fora del seu hàbitat natural.

Quan era petita per casa havien passat diverses vegades amics exiliats dels meus avis, que els visitaven sempre que venien al poble. Caragol que vivia a Montpeller i la Gràcia que vivia al Rosselló. Eren persones que tenien unes ganes inesgotables d’explicar històries i de reviure anècdotes d’un temps que quedava molt i molt lluny.

S’expressaven en un català amerat d’un accent estranger i se’ls escapava fins i tot alguna paraula francesa entre les seves narracions. Havien arribat a vells sense practicar gairebé mai la llengua que van aprendre de petits i aquest abandonament crònic els havia llimat la naturalitat de la llengua pròpia.

I quan l’oncle Sisquet recitava en francès era un espectacle. De vegades dinàvem tots a taula i ell s’esplaiava declamant tot solemne Le laboureur. De fet, si collíem ametlles sota unes fulles ridícules que no ens protegien del sol, també ens recordava que no havia oblidat ni un mot d’un poema popular que havia après durant els seus catorze anys d’exili a França.

Potser el seu poema era una faula de La Fontaine que es diu Le laboureur et ses enfants, però no en recordo res més a part del títol i de l’entusiasme que hi posava mon oncle.

Durant tota aquesta època, per a mi i probablement per a la gent de la meva comunitat, la llengua francesa era la llengua dels expatriats, dels que havien hagut de fugir de les condemnes dels perdedors.

Aprenem a estimar les llengües una a una. Les lliguem a records. Tenen un valor emocional especial per algun motiu concret. Probablement, sense una mica d’amor, no aprendríem mai cap llengua tret de la nostra.

Il·lustració d’Esther Méndez