Quan alguna cosa brilla es veu de lluny; resplendeix. Els moments excepcionals també tenen una llum potent que projecta una claror cap a l’horitzó que tenim al davant. De vegades, la llum dura. Avui tinc una paraula molt especial, agafada al vol en una escena ben agradable. La llampuga era la protagonista del segon plat
No hi ha res més inestable que la normalitat. El que per a uns passa desapercebut a còpia d’assiduïtat per a uns altres pot resultar un apreciat retrobament o una descoberta notable. De vegades, però, cal aplicar una mirada atenta per a remarcar les troballes. Aquí sempre ens referim a retrobar paraules, és clar. Com
Un món feliç és una vella promesa. Una promesa constant i creixent, basada en l’elogi de la ceguesa. Hem de mirar sempre cap a una altra banda quan no convé que portem la contrària, quan convé que tot semble una bassa d’oli. Però n’hi ha que ja tenim massa anys i massa costum de mirar les
Agost no passa mai desapercebut. Hi fa molta calor, tenim vacances, viatgem, les hores avancen lentament, hi ha incendis o peten els coets de les festes majors… Pel que siga, aquest mes té un lloc insigne en el calendari. L’agost de 2018 no tornarà mai més però els fets -intranscendents o memorables- que hi haurem viscut
Proliferen les narracions durant les vacances. La gent fa coses diferents i les explica. Hem anat, hem vist, hem trobat, hem descobert… La màquina del temps està en plena ebullició amb la contribució inestimable dels adverbis temporals: ahir, demà, fa una setmana, l’altre dia, d’aquí a tres dies, d’avui en vuit… Fa no res, en
L’excés és una convenció social inestable. On se situa la frontera que separa la correcció de la incorrecció; allò que resulta apropiat del que acaba esdevenint una molèstia? Menjar poc o menjar massa depèn dels gustos de cadascú. Igualment, parlar poc o parlar massa queda supeditat a l’arbitri de la concurrència. Així i tot, ens
Hem creat noms per als noms: ictiònim per a un nom de peix; fitònim per al d’una planta; hidrònim per al d’un riu; zoònim per al d’un animal… El topònim designa el nom propi d’un lloc i l’antropònim el d’una persona, perquè els llocs i les persones que ens envolten marquen la nostra biografia. L’Ebre, posem per cas, ens
Les llengües transmeses oralment tenen una ànima babèlica. Tradicionalment, la nostra era apresa de paraula i a cada racó concret oferia una fesomia una mica singular. I a l’últim, alguns elements de la realitat s’anomenaven de tantes maneres diverses que una tènue boira s’estenia per les valls de la intercomprensió. Ara no tant. Tenim escola
En part, ser modern representa posar noms nous a idees antigues. Les etiquetes de moda caduquen com els iogurts. Te’ls podries menjar encara, però ja no te’n refies… Es tracta d’inventar, d’afegir, de renovar, de ser primers contínuament per a distingir-se dels parlants que funcionen per inèrcia. Parlar modern no implica més precisió semàntica ni
Mapes, coordenades exactes, localitzacions, plànols, aparells de GPS… Ja no ens podem perdre. Abans d’arribar a la destinació recorrem imaginàriament el trajecte; ens desviem aquí, comptem dos carrers més i tot recte fins al final. I, malgrat tot, continuem errant-nos de camí i arribant al lloc que no toca. L’exactitud no ens eximeix dels errors.
Això no és un programa de ràdio en què els oients sol·liciten sentir una cançó que els agrade molt, però ho podria ser. Del degoteig de propostes que em van arribant de les persones amb qui tenim un vincle important, avui n’agafarem una per a recrear-nos-hi una mica. De fet, es tracta d’una locució adverbial
En una imatge es veuen elements en primer pla, uns altres de secundaris i, finalment, se’n poden detectar d’altres de difusos en un fons sense protagonisme. En l’infinit univers conformat pels noms, adjectius, verbs, adverbis… de la llengua trobarem elements destacadíssims que apareixen en conversa sí conversa també. En canvi, algunes peces tenen un àmbit
Som les paraules que diem. El lema d’aquest blog està fonamentat en l’experiència. També som el que fem, per descomptat. Però la impressió primera i més superficial es transmet a través de la manera com ens expressem. No sé si us heu trobat alguna vegada davant d’algú a qui feia anys que no vèieu i
Quan ballem en grup som una tribu. Una pista, una música, l’olor humana i el contacte just compartint un mateix trajecte del rellotge ens connecten al cicle de la naturalesa, a les tradicions heretades o als punts àlgids de la vida. En els últims anys pel Garraf i el Penedès s’ha escampat sense parar la
De tant en tant, entropessem amb alguna paraula que no hem escrit mai. Dir-la i sentir-la no representa cap novetat, però si l’hem de posar damunt d’un paper per primera vegada ens poden assaltar dubtes. No fa gaire, érem a taula i la D li va demanar al nostre convidat que li allargués la setra.