Agafada al vol

Les paraules porten un geolocalitzador incorporat. Qui té capacitat per desxifrar l’origen d’alguns mots infreqüents o per detectar un ventall ampli d’accents dialectals només necessita alguns indicis per endevinar el perfil d’un parlant.

La variació és inherent en la trajectòria de qualsevol llengua. Aquest fenomen seria molt evident si observéssem la imatge de les oscil·lacions que ha anat experimentant -la nostra mateixa- al llarg dels anys i dels segles. Només cal que agafem un fragment original de l’obra de l’insigne Ramon Llull per adonar-nos d’on venim i on hem arribat. Ara bé, a començaments del segle XX la normativització del català va marcar un punt d’inflexió; perquè la normativa elaborada per Pompeu Fabra va permetre l’acceptació d’un model compartit per tot el territori, aplicable a tots els àmbits de comunicació. Sotmesa, això sí, a totes les vicissituds de la història col·lectiva del país.

Casualment, en vuit dies he tingut la sort d’escoltar en directe reflexions fonamentades sobre el rol que la norma té ara mateix entre nosaltres: la d’Albert Pla Nualart, a les III Jornades GROC; les de M. Teresa Cabré i de Joan Martí i Castell, a la sessió sobre Norma i diccionari del cicle dedicat a l’actual presidenta de la Secció Filològica de l’IEC. Meditacions que oscil·len entre el reconeixement de la força de la variació en un marc de minorització com el nostre i la necessitat de continuar fomentant la implantació de l’estàndard.

Entremig de tot, encara tenia clavat a la memòria l’eslògan que ha fet fortuna en la promoció de la manifestació del passat 7 de febrer a Amposta per protestar contra el pla hidrològic de l’Ebre. Per si no l’heu llegit abans, us reprodueixo aquí la crida¹:

Natros pugem sempre, ara baixeu vatros

Encara que, d’entrada, semble hereva del conegut “Lo riu és vida”, quan la vaig llegir per primer cop em va semblar inadequada. Probablement, per una qüestió fonamental: la idea de greuge que vehicula em desagrada. Deu ser per aquesta raó que no l’he trobat documentada en cap mitjà oficial de la PDE. A les xarxes socials es pot fer triomfar qualsevol idea sense conèixer-ne l’autoria directa… Però, pel que fa a la forma, quin impacte pot haver tingut?

La persona o grup que la va escriure devia pretendre impregnar les seues paraules d’autenticitat, possiblement també buscava que ràpidament s’associés el conflicte amb un lloc concret del territori. I una part dels receptors van entendre d’aquesta manera el missatge perquè a Twitter es podien llegir consignes com aquestes: “Naltros baixem”.

El debat proposat no és si cal renegar de res. A tall d’exemple, natros és  el cercle que inclou els meus; forma part de la modalitat dialectal que practico. Però nosaltres em serveix per ensenyar català a adults, per escriure i per parlar en un context formal. Perquè, evidentment, són formes compatibles en un mateix parlant. En cada dialecte també hi ha registres.

A l’hora de comunicar-nos públicament, potser ens serà útil tindre present que venim de la fragmentació desbordada. Per agafar perspectiva sobre aquest fenomen, només s’ha de consultar l’entrada nosaltres del DCVB; hi recull una trentena de formes per referir-se al pronom tònic de primera persona del plural: nosatres, nosaltros, nantres, mosatros…

En fi, a part de llicències puntuals, no hauríem de sucumbir a la indigenització de la parla. Saber triar les paraules acaba sent tant convenient com saber què fer en cada moment.

—

1 – Vegeu la notícia del Directe.cat
Fotografia del Delta de l’Ebre de la Liz Castro