Agafada al vol

Som les paraules que diem

4 de juny de 2016
4 comentaris

Esgolar-se

Amb les migracions es mouen les persones, els estils de vida i les llengües. El moviment comporta canvis: adaptacions a les maneres de fer del nou indret i, alhora, difusió de formes culturals més enllà del seu àmbit natural.

En aquest tema, xafem un terreny conegut. La nostra comunitat ha estat un lloc de pas des dels segles dels segles. Tothom n’és conscient, pel que fa a les migracions externes. Però també hem conegut un degoteig constant de moviments de població interns, de gent que s’ha desplaçat per amunt o per avall del nostre àmbit lingüístic i s’hi ha quedat per sempre. Només que entréssem en qualsevol institut o escola de l’àrea metropolitana de Barcelona, faríem un llistat d’orígens ben diversos entre el professorat que hi treballa.

Per això, hi ha un batec discret de dialectes escampats per tot arreu. Una variació diatòpica que viu tancada a les cases, en grups familiars i en espais endogàmics. Els parlants que s’han trasplantat a un nou àmbit dialectal freqüentment acaben camuflant-s’hi poc o molt, almenys en públic. Mantenir intacte el dialecte propi després de dècades d’haver-se exiliat no és fàcil, però podria ser útil.

Ma filla ha escrit un article; en estàndard, perquè els destinataris són els parlants de dialecte oriental del poble on vivim. Però entremig de l’escrit s’ha colat una paraula ebrenca. Ha estat un acte involuntari, promogut per l’expressivitat de la paraula: “Ens vam esgolar una mica entre crits i rialles i després vam anar a sopar.”

Aquesta anècdota m’ha fet recordar l’estranyesa que em provocava, al començament de moure’m per la metròpolis, cada vegada que algú parlava del mal de coll que tenia i explicava els remeis que prenia. Em costava pensar en la gola si em parlaven del coll. En oriental, el coll és la part que uneix el cap amb el tronc i també la part que coneixem en occidental com a gola.

Remenant una mica els diccionaris, es poden traçar unes relacions jeràrquiques una mica peculiars entre les paraules que ens ocupen:

– esgolar-se ve de gola i és sinònim complementari (forma secundària) d’esgargamellar-se, que ve de gargamella

– gola, per contra, és el terme principal segons el DIEC2 per referir-se a l’espai comprès entre el vel del paladar i el començament de l’esòfag, tot i que també recull aquest sentit dins de l’entrada de coll (en sisena posició!)

– a més, segons el TERMCAT, gola és el terme reservat per referir-se a aquesta part del cos. De fet, s’hi fa una distinció clara entre, d’una banda, coll i les correspondències en castellà, anglès i francés: cuello, neck  i cou i, d’altra banda, gola i les correspondències en aquestes llengües: garganta, throat i gorge

– esgolat -ada té entrada pròpia com a adjectiu al DIEC2: “que té la gola feta malbé a força de cridar”

Ara vénen les preguntes, doncs. Per què, si tenim dues paraules per designar parts del cos tan pròximes, s’ha acabat imposant majoritàriament només l’ús d’una sola forma? Per què en els anuncis de pastilles i xarops que tenen propietats curatives per al mal de gola no es diu mai així? Per què, si les llengües del voltant mantenen dues formes, aquí se’n trau una de circulació?

Potser ha arribat l’hora de reivindicar, quan pertoque, l’ús de gola en l’estàndard general, sobretot, en els mitjans de comunicació, perquè els diccionaris avalen aquesta forma i perquè no té sentit perdre una distinció que fa més precisa la nostra comunicació.

Occidentals disseminats pel territori, esgolem-nos parlant de la gola fins que quedem esgolats del tot!

Fotografia d’OiMax

Entufar-se
29.01.2022 | 7.55
Catervada
25.08.2019 | 8.20
Piar
21.08.2021 | 8.25

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.