Agafada al vol

Som les paraules que diem

1 de març de 2013
2 comentaris

Enjullar

En tres dècades moltes coses han anat canviant al nostre voltant. Algunes amb unes passetes tan menudes que ens ha fet l’efecte que no es movien fins que ens hem adonat, de cop i volta, que han desaparegut del perímetre de la nostra vida quotidiana.

Aquest fenomen té una incidència especial en el repertori lèxic que utilitzem. Quantes paraules hem deixat de banda durant la part de biografia que hem acumulat fins ara? Quantes ens en queden encara que són just a punt de caure a l’abisme del desús?

Quan era petita, del poble, no en sortíem gairebé mai. Només quan teníem dentista o era una ocasió molt especial. Les carreteres tortuoses i estretes es morien d’avorriment durant llargues estones. I a força cases encara no hi havia teles ni existia encara la petita biblioteca municipal.

En aquell temps tan remot, quan et relacionaves amb persones d’altres pobles, t’endevinaven el domicili només per la manera com parlaves. Un mot sol podia contenir l’essència del teu ADN local. Les paraules marcaven fronteres que distaven només uns pocs quilòmetres les unes de les altres. També les cantarelles i l’obertura de les vocals feien un tuf de més amunt o de més avall: tu deus ser de Gandesa o del Perelló o de Tivenys o d’Amposta o de la Galera.

Un dels molts records lingüístics que tinc és quan vaig anar a estudiar a Tortosa i vaig descobrir que era una mena d’animal exòtic en alguns aspectes. Per exemple, gastava paraules que no gastaven les meves companyes d’estudi. Una de les que va tenir de seguida molt d’èxit és enjullar. Paraula etiquetada com a “que fa pixar de riure”.

Enjullar al poble serveix per referir-se a l’efecte que et provoca el sol potent d’estiu quan t’hi encares. Em giro, perquè el sol m’enjulla i no et veig bé. A l’agost no es pot anar pel carrer a les tres de la tarda, perquè el sol t’enjulla.

M’ha sorprès veure que aquesta accepció concreta no surt al diccionari dialectal Alcover-Moll quan consultes l’entrada enjullar. El significat que recull més acostat al nostre seria “pertorbar, aturar les facultats mentals”. Potser sí que som fotosensibles nosaltres i el sol ens pertorba les facultats mentals, doncs.

En tot cas, els mitjans de comunicació en català, l’escola i les lectures en la nostra llengua han produït un cert anivellament dialectal; propi de les llengües que tenen un estàndard prou consolidat. La bona notícia que enjullar estigui a la corda fluixa és que hem perdut exotisme per guanyar vitalitat.

En aquell temps tan remot de què us parlo, la llengua era ben genuïna als pobles però no li donàvem cap valor.

Il·lustració d’Aitana

 

Ensumar
27.06.2019 | 7.13
Cabirol
12.08.2019 | 8.18
Guinyot
06.12.2017 | 8.39

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No deixarem mai d’enjullar-mos. Hi ha mots que com dius forment part del nostre ADN i els soltem tan tranquils. “Passa la cortina que m’enjullo”…. L’interlocutor es queda distret intentant esbrinar quina és la classe d’afectació que et pertorba. Els primers segons no entens perquè et mira amb actitud interrogant. Fins que te n’adones que L’HAS tornat a emprar. I aleshores et sentes triomfant perquè és teu, et pertany i et fa per un moment sentir única. No cal dir la satisfacció que et dóna explicar el seu significat. Ràpidament sents uns aplaudiments interns i un pensament que no verbalitzes per no ofendre -“Ho veus quin llenguatge més ric que tenim els Benifallet?-“.

    Gràcies Tere per recollir-ho. No sé si l’empren en cap altre lloc amb aquesta accepció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.