Agafada al vol

Som les paraules que diem

16 de novembre de 2015
2 comentaris

Cascàries

L’oralitat és el refugi dels bords, dels mots il·legítims. Engendrats per forces predictibles però no ajustades a la normalitat, alguns encara van trampejant entre la pàtina de la marca DO i l’estigma de l’analfabetisme.

I què n’haurem de fer a la llarga, d’aquestes peces singulars? Tenen les absoltes cantades, però les curiositats sempre fan bonic a les vitrines. Per això, ens les mirem i ens hi entretenim una mica.

Podria ser que algú conegués cascàrries o cascarres (femení plural) en el sentit de “boletes d’excrement, de brutícia, enganxades a la llana, a la pell, que les ovelles, els bous, etc., arrepleguen de llur jaç”. També té altres significats relacionats amb la brutedat. Les trobareu al DIEC i al DNV, tot i que en el primer cas dóna com a forma preferent  cascarres i en el segon, cascàrries.

Ara bé, cascàries és un mot bord. És una creació peculiar del dialecte tortosí. I no apareix als diccionaris de consulta de la llengua general. El podem trobar al DCVB i també en parla el Diccionari etimològic de Joan Coromines. De fet, en l’entrada de cascar d’aquesta darrera obra, explica cascàries com “la normal reducció de -rri̯- a -ri̯-“, provocat per la realització de i com a semiconsonant. I la col·loca al costat de les variants anteriors i també de la forma cascarrulles del mallorquí.

Aquest fenomen, que afecta la nostra bordeta, és el mateix que explica les dualitats sàrria / sària, mandúrria / mandúria o, fins i tot, el cognom tan ebrenc Múrria / Múria.

Pel que fa al significat, tant en el DCVB com en alguns reculls lèxics de vocabulari tortosí, se senyala que cascàries significa “brutícia”, sense fer referència ni a les ovelles ni als bous. Potser la definició més graciosa i més exacta es troba en “Lo llibre“, que en comença parlant d’esta manera:

Senyal de poca higiene corporal…

Resulta sorprenent també trobar-la en boca d’un jove i reconegut autor, Yannick Garcia, en una conversa de la revista TimeOut en què, parlant de literatura, deixar anar aquesta explicació:

Saps aquella brutícia que els queda als nens als plecs dels braços quan han suat molt? A l’Ebre en diem «cascàries».

Anècdotes com aquesta constitueixen l’únic desafiament a les lleis de l’anivellació imperant, que potser podrien salvar les nostres criatures deformes de la seva extinció final.

Autora de la fotografia: It’s Holly

Saragatona
07.01.2017 | 3.30
Xerrac
26.07.2019 | 9.44
Alada
29.10.2017 | 5.11

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.