Agafada al vol

Som les paraules que diem

28 de febrer de 2014
0 comentaris

Marfanta

El calendari porta associades colles de paraules que conviuen juntes i ens visiten efímerament només per descriure un moment precís de l’any. Són paraules com els torrons, com els panellets, com les mones… que ens acompanyen cíclicament i després reposen en guaret fins que els toca el torn novament.

Per Carnaval, la colla lèxica que ens descriu les festes i les tradicions d’alguns llocs concrets és gran i molt vistosa.

Si veniu al Garraf durant els dies de Carnaval podreu comprovar que des de Dijous Gras, o abans i tot, fins a Dimecres de Cendra, o més tard i tot, es gasten una multitud de paraules acolorides que van en consonància amb l’ambient festiu i estripat que s’ha instal·lat en aquest racó de món.

A les escoles, a les entitats, als programes d’actes que promouen les comissions organitzadores de la festa, als cartells que s’arrapen per les parets dels carrers, als noticiaris de les televisions locals… hi ha una exhibició de mots carnavalescos: arrivo, predicot, Carnestoltes, xatonada, merengada, comparses, ball de disfresses, cercavila, carrosses, xirigotes, mascarots, seguici, banderers…

Als no versats, aquesta abundància verbal ens aclapara una mica. Ens l’escoltem amb un punt de curiositat i un cert punt d’indiferència. Probablement les tradicions es viuen més intensament si les has mamat de sempre. Si no, potser acabes semblant un turista enlluernat, que s’ho mira tot des d’una incòmoda vorera.

Els carnavals dels meus records remots no tenen res a veure amb aquest ambient de disbauxa i exhibició col·lectiva que s’associa ara a aquesta festa. Ni hi té res a veure el vocabulari que hi anava aparellat.

Per exemple, Dijous Jarder (Llarder) era un dia discret que vagament associo a les botifarres blanques i prou. I no tinc cap certesa d’haver-me disfressat mai gaire de petita. Em vénen al cap només imatges de carotes de cartolina amb una goma elàstica que duien uns foradets rodonets diminuts per als ulls i que compràvem a l’estanc del poble.

També recordo imatges inquietants de grups disfressats tots de negre o amb un llençol blanc, tapats de dalt a baix: les marfantes. Grups de nois joves que, sota l’anonimat del camuflatge, feien bretolades i espantaven tant com podien a qui es trobaven pel carrer o que pujaven a les cases per sentir com xisclaven les dones en un temps en què les portes no es tancaven amb pany i clau.

Les marfantes o també dites vestes són una imatge que no evoca, per tant, la idea d’alegria ni de festa col·lectiva. Són més aviat una icona d’un temps d’estretors, de prohibicions i d’un cert salvatgisme.

Tanmateix, té gràcia descobrir l’origen de la paraula marfanta -coneguda arreu com a sinònim de prostituta, segons els diccionaris- però que a les Terres de l’Ebre té el sentit de fantasma o d’individu que es presenta disfressat per fer por (DCVB). Segons Coromines, aquest mot és el producte resultant de creuar marfana amb farfanta. Marfana significa dona ximple i prové de l’àrab már’ahána, dona bordellera. Farfanta, al seu torn, serveix per referir-se a una acció pròpia de farfants o brètols i també prové de l’àrab; farfant deriva de far??n ‘alegre, festiu’.

L’àrab ens ha deixat rastres en el nostre vocabulari; en alguns dialectes més que en altres. Per això potser, per posar en valor les marques que delimiten l’especificitat d’un territori, un del mitjans digitals més seguits de les comarques ebrenques porta aquest nom: marfanta.com

Tot té el seu propi valor, doncs. Però ara volem deixar pas a les xirigotes i als banderers. I desitjar bon Carnaval als qui el viuen amb alegria, lluny de les marfantes del passat.

Màscares d’ Arantxa Hernández

 

Laboureur
08.02.2013 | 7.51
Reserva
01.06.2013 | 8.26
Giripigues
24.04.2015 | 11.23

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.